Home Internacional Víctimes indirectes

per Helena Cardona (@HelenaCardona)

L’atemptat terrorista contra Charlie Hebdo ha tornat a aixecar els vells fantasmes de la integració i el racisme a França. El fet que els terroristes fossin francesos, d’origen magrebí però educats en el sistema francès, posa en dubte el procés d’integració dels fills de la immigració i contribueix a enverinar el debat sobre l’integrisme i la religió. Tanmateix, convé no barrejar conceptes i deixar clar que darrere de la qüestió de la integració social hi tenim un conflicte polític de magnitud internacional, no pas religiós. El terrorisme islàmic és un fenomen mundial, però es fa fort allà on el caldo de cultiu és propici: exclusió social, diferències econòmiques brutals, desesperança i un Estat que no dóna resposta a problemes socials de les minories. L’islam radical ha capitalitzat bona part del descontentament contra Occident i ofereix una resposta que a molts els hi sembla més viable que la que ofereix el seu Estat. Boko Haram a Nigèria, Ansar Dine a Mali, Al Shaabab a Somàlia… són algunes de les ramificacions d’aquest fanatisme que s’escuda darrere l’islam. Si això hi sumem que vivim en un món globalitzat, entendrem que les interdependències entre l’Estat Islàmic, la pobresa i les guerres interessades d’Occident a l’Orient Mitjà són molt fortes. Seguint la teoria de Jean-Pierre Filiu, un dels principals experts europeus en jihadisme, s’ha de buscar la causa dels atemptats de París a la guerra de Síria. És a dir, això no és un conflicte religiós, és purament polític i econòmic i per tant, s’ha de deixar la religió de banda i no alimentar més la islamofòbia.

Des de dimecres 7 de gener 2015, la comunitat musulmana francesa ha rebut missatges de solidaritat i d’acusacions racistes a parts iguals. Hores després de l’atemptat, molts francesos van entendre que les veritables víctimes indirectes eren la comunitat musulmana francesa. Per la seva banda, els líders religiosos es van afanyar a condemnar l’atemptat i a insistir en separar islam i terrorisme. Dalil Boubakeur, el President del Consell Francès del Culte Musulmà va afirmar amb contundència que l’integrisme es propaga quan “la societat està malalta i apareixen persones malaltes en temps bojos. No podem deixar que aquesta bogeria ens marqui perquè volem conviure en pau.” Hassen Chalghoumi, Imam de Drancy, també va criticar ferotgement els terroristes responent a la televisió BFMTV que “la seva barbàrie no té res a veure amb l’islam. Han venut la seva ànima i hem d’estar tots units contra ells. Jo he donat suport a Charlie Hebdo quan van patir l’atac fa uns anys[1] i malgrat que no m’agraden els seus dibuixos no es pot atacar amb la sang.”

No obstant, la crítica fàcil i cega s’ha acarnissat de nou contra una comunitat acostumada a rebre insults racistes. Mentre a Marine Le Pen li faltava temps per sortir als mitjans a anunciar un referèndum sobre la pena de mort, alguns tertulians i experts demanaven a intel·lectuals musulmans de dessolidaritzar-se de l’atemptat, com si pel fet de ser musulmans fossin directament còmplices de la matança. La incomprensió, la ignorància i la reticència a conèixer l’altre han creat un clima de tensió difícilment sostenible. En aquest sentit, instrumentalitzar una religió com fan uns assassins malalts és tan aberrant com criminalitzar-la i marginar-la en suburbis parisencs.

Per acabar m’agradaria fer un apunt sobre la llibertat d’expressió i les provocacions ofensives. Aquests dies s’ha fet popular hashtag #JeNeSuisPasCharlie darrere del qual s’estenen molts arguments que relativitzen les provocacions humorístiques de Charlie Hebdo. De tots és conegut que el setmanari satíric s’havia creat força enemics amb les seves irreverents caricatures. Charlie Hebdo apunta a tothom, critica totes les religions i partits polítics, sovint amb un humor negre difícil d’empassar per a molta gent, especialment el públic religiós. I és que l’humor té un component cultural molt fort, i hi ha cultures més avesades a la ironia i la sàtira que d’altres. Certament, l’humor fa més digeribles coses feixugues. Però també tendeix a simplificar, especialment en el cas del racisme i els conflictes socials. En aquest sentit ens podríem preguntar fins a quin punt les caricatures eren més ofensives que humorístiques? Aquest tipus d’humor facilita la tolerància o enterboleix els conceptes de diversitat i acceptació de l’altre? Quin és el límit d’allò que és políticament incorrecte? Potser que hi hagi artistes que gaudeixin més que uns altres de la llibertat d’expressió? L’any passat per exemple, l’Estat Francès es va oblidar del concepte de llibertat d’expressió mentre perseguia jurídicament l’humorista Dieudonné pels seus monòlegs políticament incorrectes contra els jueus. En canvi, els caricaturistes de Charlie Hebdo sempre van ser intocables pel llavors ministre de l’Interior i avui Primer Ministre, Manuel Valls. Però no absents de polèmica, en els últims anys els dibuixants de Charlie Hebdo van ser insultats per cantants de rap i demandats per associacions musulmanes, a part de l’atemptat a la seva seu. Aquell any, una vintena de periodistes i activistes d’origen magrebí i subsaharià van signar un manifest en contra del suport rebut a Charlie Hebdo com a protesta a la mobilització en solidaritat amb els dibuixants. Més concretament, el manifest posava el dit a la llaga afirmant que la societat francesa només es mobilitza quan s’ataca als francesos blancs i laics, i en canvi el silenci regna quan s’ataquen mesquites i col·lectius com els roms. En opinió d’alguns, com l’activista francesa contra el racisme Rokhaya Diallo, no és només comprant la revista Charlie Hebdo que es defensa la llibertat d’expressió, ja que la provocació fàcil no ajuda a la convivència pacífica entre comunitats divergents.

Dit això, s’ha d’afirmar amb contundència que la llibertat d’expressió és intocable. No és només un dels pilars de la democràcia, sinó també un dret fonamental de tots els humans. Sense llibertat de pensament, d’expressió i d’associació només hi ha foscor i por, un entorn propici per a la ignorància, l’analfabetisme i la demagògia. Matar per silenciar una opinió és de covards i a més, no serveix per res perquè tard o d’hora, entre l’arma i la ploma, sempre guanya la ploma. El 7 de gener es va atacar la llibertat d’expressió a França, però la llibertat d’expressió ha estat atacada prèviament a Síria, Egipte, l’Afganistan o el Iemen. Aquest atemptat només beneficia a partits islamòfobs i organitzacions integristes religioses. Mentrestant, la resta de musulmans seguirà patint, un cop més, les manipulacions d’uns i la marginació d’uns altres.

[1] Al novembre del 2011, la seu de Charlie Hebdo va ser destruïda a causa d’un incendi criminal, just abans de publicar un número especial titulat “Charia Hebdo”. L’atac va causar només desperfectes materials.

Imatge de portada: Ceci n’est pas une religion. Font: #JeSuisCharlieHebdo

PDF

 

 

 

 

 

 

 

helena cardona

(Visited 101 times, 1 visits today)

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies