Situant Catalunya al món: trilemes i referèndums
per Jaume Martorell Cruz (@JaumeMC)
La batalla pel relat exterior sobre el conflicte català ha dominat, en la tardor de 2017, les planes de capçalera de la premsa internacional, amb dos discursos que xoquen a l’hora de posicionar el “procés” català al tauler global: L’independentisme es presenta com la reivindicació democràtica d’una minoria política, cultural, i demogràfica dintre d’un Estat que no la respecta. L’unionisme català i espanyol el descriu com a nacionalista, populista, xovinista i euro-escèptic. Un bon exemple d’això és l’informe del Real Instituto Elcano sobre el conflicte català, que s’esmerça en separar l’independentisme català de l’escocès i l’equipara als partidaris del Brexit.
La clau de volta d’aquestes visions són els marcs sota els quals s’analitza, no només l’independentisme, sinó el desenvolupament de la Unió Europea en un context de globalització econòmica. Aquest article ofereix una visió panoràmica sobre aquests esquemes per tal de situar l’1 d’Octubre a Europa i al Món, fent referència a altres referèndums que han sacsejat la comunitat internacional: El britànic per abandonar la Unió Europea, i el Grec sobre la condicionalitat econòmica imposada per la Unió.
Europa com a resposta a la Globalització i el replegament nacional Català
Tal com l’Elisenda Paluzie repassa a l’últim número de la revista “Eines”, el trilema de la Globalització proposat per l’economista polític Dani Rodrik sintetitza el conflicte entre Globalització, Democràcia i Estats (Figura 1).
Figura 1: El Trilema de la Globalització. Font: Rodrik (2000) a Paluzie (2016:08)
Rodrik defineix la “Híper” Globalització com un procés d’integració econòmica i financera avançada. Una procés que xoca amb la democràcia política en el marc dels estats-nació. El trilema presenta tres opcions de les quals només són viables dues alhora. En la situació actual, la integració econòmica intensa comporta una evident limitació de la política estatal a les pressions internacionals de mercats globals. És el que Rodrik, manllevant una expressió de Thomas Friedman, defineix com “la camisa de força daurada”. Davant les dificultats pràctiques de retornar al sistema de Bretton-Woods –que configurava els tipus de canvi i els fluxos financers desprès de la 2ª Guerra Mundial– una possible solució de futur implica superar l’estat-nació com a marc polític. Avançar cap a sistemes de governança globals que permetin recuperar la primacia de la política.
Rodrik analitza el Brexit des d’aquesta perspectiva: El Regne Unit ha abandonat la integració intensa del mercat únic Europeu i ha decidit mantenir la sobirania i democràcia nacionals [Rodrik (2016) a Paluzie (2017:10)]. El discurs dels “Brexiteers”, trufat de referències a les oportunitats que la globalització ofereix a un Regne Unit més liberal que els seus socis continentals, matisà aquest anàlisis. Si els “Brexiteers” no tenen cap problema en conjugar la camisa de força daurada i la democràcia, és perquè les pressions de la globalització coincideixen amb les seves preferències. En tot cas, dintre del trilema, podem entendre el Brexit com a replegament nacional. Si serveix per a recuperar la democràcia o abraçar la globalització depèn, en gran part, de presentar la UE com un atenuant de la Globalització o la seva manifestació.
La Unió Europea i la (re)distribució de Sobirania
La Unió Europea és el projecte formalment més similar a la “governança global” proposada per Rodrik, malgrat presentar importants reptes democràtics. Els “Brexiteers” han criticat de forma abundant el “dèficit democràtic” de les institucions centrals de la UE. Una posició fàcilment desmentida, ja que no només és la UE una institució supranacional difícil de jutjar amb els estàndards d’una democràcia parlamentària (Majone, 1998) sinó que quan es compara amb les democràcies avançades existents, no en surt pas malparada (Moravcsik, 2002). No obstant això no implica que la UE no tingui “dèficits democràtics”, una visió més robusta d’aquesta noció és la que entén que el dèficit prové dels mecanismes de govern de la UE que, forçant el consens entre elits estatals, dificulten la contestació política (Follesdal i Hix, 2006) i fa els governs estatals menys responsius a les preferències ciutadanes (Mair, 2013). Fet que podia ser assumible quan la UE s’encarregava d’assumptes relativament poc importants per l’electorat però, amb l’arribada de l’Euro, la regulació europea limita el debat polític dels estats membres passant d’un dèficit democràtic a una “bancarrota” democràtica (Majone, 2014).
Per tal d’avaluar la UE com a resposta a la globalització és imprescindible tenir en compte aquesta situació de bancarrota democràtica, que afecta sobretot a la perifèria europea. Una primera crítica la podem trobar a “Democracia Intervenida” del politòleg José Fernández-Albertos (Figura 2).
Figura 2: El trilema incomplet de la UE. Font: Fernández-Albertos (2012:79)
Segons Fernández-Albertos (2012), l’Euro imposa un segon trilema a la perifèria Europea: escollir entre mantenir els compromisos adquirits i sotmetre’s a la “tecnocràcia” europea, o mirar d’avançar cap a una democràcia estructurada a nivell europeu. Un trilema on, segons l’autor, no hi ha solució bona. La tecnocràcia que imposa mesures amb biaixos polítics sense consentiment democràtic està mancada de credibilitat i la seva imposició dificulta encara més una Europa federal que sembla poc viable a curt termini.
En la mateixa línia Matthijs (2016) planteja que l’Euro ha guanyat sobirania a la globalització, però l’ha distribuït asimètricament. El centre ha vist com la seva sobirania enfront els mercats augmentava i la perifèria ha vist limitada la seva democràcia encara més limitada (Figura 3).
Figura 3: Sobirania Asimètrica dintre de l’Eurozona. Font: Matthijs (2016:278)
El centre de la zona Euro és el que Matthijs defineix com “L’Europa dels Estats”, països que veuen com les seves preferències determinen les polítiques econòmiques de l’Eurozona. En canvi, la perifèria resta sotmesa a la camisa de força tecnocràtica. Mentre el centre ha pogut resoldre el trilema gaudint d’integració econòmica, democràcia, i sobirania nacional, la perifèria s’ha quedat tot just amb l’Euro, sotmesa a polítiques d’austeritat que lluny de millorar la situació, l’han empitjorat. La gestió europea de la crisi ens ha donat molts exemples d’aquesta limitació de la sobirania de la perifèria: les cartes de Trichet detallant les mesures a implementar per Zapatero i Berlusconi, els governs “tecnòcrates” a Grècia i Itàlia, o el referèndum grec rebutjant les polítiques d’austeritat imposades per la Troika. Aquest últim potser és l’expressió més visible del xoc democràtic a la perifèria de l’Eurozona, amb el BCE amenaçant la liquiditat de bancs grecs en cas que el govern de Syriza portés endavant el mandat sorgit del referèndum.
No són pocs els defensors de l’status quo europeu que han volgut posar el populisme dels “Brexiteers” i de Syriza al mateix sac. Però les seves intencions són considerablement diferents: Mentre que els Brexiteers presenten un replegament nacional, la voluntat de Syriza era qüestionar la distribució de sobirania dins la Unió Europea. Una distribució asimètrica, no només entre estats, sinó també dintre dels estats. Tal com apunten Nicolaïdis i Youngs (2014) la interdependència democràtica transnacional de la Unió, no només xoca amb la legitimitat democràtica “Nacional” sinó també amb la legitimitat democràtica “Local” (Figura 4).
Figura 4: El trilema democràtic de la Unió Europea. Font: Nicolaïdis i Youngs (2014:1418)
Segons els autors, la sostenibilitat democràtica de la Unió passa per solucionar el trilema reconeixent els tres vèrtexs que el formen. Per una banda, critiquen les solucions ad hoc que impliquen transferències de poder dels estats cap a les institucions centrals de la Unió i que, tot sovint, dificulten la rendició de comptes. També critiquen els euroescèptics, que ignoren les interdependències imprescindibles en una època de globalització. I alerten que són dues dinàmiques que es retro alimenten: les eleccions al Parlament Europeu de 2014 van contribuir a enfortir la legitimitat en les institucions transnacionals, però també van suposar importants guanys pels euroescèptics. I senyalen els processos de presa de decisions de la UE i el consens continu entre elits com el motor d’aquestes dinàmiques. A Europa, afavoreix un tancament institucional que converteix actors que podrien exercir d’oposició legítima en enemics interns. Al nivell estatal, actors rellevants però amb accés limitat a l’establishment europeu (el que defineixen com a democràcia “local”) veuen com els poders executius fan servir les interdependències europees per a limitar la seva capacitat política. Fet que redistribueix el poder dintre dels estats: guanyen executius vers legislatius, i l’estat vers regions (i “nacionalitats”).
A l’Estat Espanyol, hem vist com aquestes dues asimetries interactuen entre elles. Les institucions europees reclamen al Govern central un dèficit menor del 3%, tal com preveu el pacte d’Estabilitat i Creixement. Per garantir-ho, la Llei d’Estabilitat Pressupostària ha permès intervenir la Generalitat i l’Ajuntament de Madrid, a més de carregar sobre les autonomies la reducció del dèficit. La distribució de poder entre estats força l’austeritat dins l’Estat Espanyol, però aquest es fa valdre d’aquestes interdependències per a limitar la capacitat d’actuació de rivals polítics.
La solució que proposen Nicolaïdis i Youngs al seu trilema és el reconeixement d’aquestes interdependències. Per exemple, habilitar parlaments nacionals per participar en els processos de decisió europeus abans que es prenguin les decisions, i alhora enfortir les institucions centrals europees, que haurien de tenir interlocutors més enllà dels governs estatals. En resum, en comptes de passar de l’Europa dels Estats al Federalisme Europeu –transició complexa i incerta– ampliar el pluralisme dins l’actual Europa dels estats. Una “tercera via” enfront el club d’estats i la Federació: avançar més lentament en la seva construcció, però modificant substancialment com actuen els actors polítics europeus (locals, nacionals, i transnacionals) per fer una Europa més resilient.
La solució catalana al repte europeu
Per tal d’analitzar el context de l’economia política internacional i el rol de la Unió Europea, hem passat del trilema de la globalització confrontant l’estat-nació, la integració econòmica i la democràcia, als trilemes europeus que confronten les asimetries entre i dintre els estats de la UE. Com situem Catalunya al tauler global depèn de fins a quin punt vulguem tenir en compte aquestes asimetries.
Si partim del trilema de la globalització, podem entendre l’independentisme català com un replegament nacional, amb la voluntat de crear sobiranies petites i inviables al segle XXI. En aquesta hipòtesi ha insistit el bloc “unionista”. No obstant, considerant les asimetries en la distribució de la sobirania compartida europea, podem entendre la demanda catalana com una demanda de redistribució de sobirania. Tal com el referèndum grec va voler confrontar les asimetries entre el centre i la perifèria, l’1 d’Octubre volia confrontar les asimetries entre la democràcia “nacional” i la democràcia “local”. La “unilateralitat” catalana és una demanda de reconeixement de la democràcia “local” per part de les institucions europees, entenent la ciutadania europea com un dret dels ciutadans que no passa necessàriament pels seus estats-nació. Potser l’exposició teòrica i legal més detallada d’aquesta proposta es pot trobar en la noció “d’ampliació interna” treballada pel Centre Mauritz Coppieters. Una proposta que, des de perspectives realistes en termes de relacions internacionals, es pot titllar d’excessivament idealista però en cap cas d’euroescèptica.
Només des del tancament de files darrere l’Estat Espanyol i la contínua apropiació del projecte europeu per part de les elits estatals i europees, es pot titllar l’independentisme d’enemic d’Europa. Desafortunadament, aquesta ha estat la opció dels dirigents europeus que –potser amb alguna escletxa i sense convenciment– han tancat files rere l’Estat Espanyol i avortat qualsevol possibilitat de mediació. És un exemple clar de la pinça descrita a la figura 4: l’establishment espanyol empra les institucions europees com a maça contra l’independentisme. No obstant, algunes de les propostes més agosarades per a solucionar el problema català mitjançant Europa s’apropen molt més a la solució del trilema Europeu: El reconeixement mutu de legitimitats democràtiques “nacionals” i “locals” en un marc d’interdependència europea, demanant a les institucions europees capacitat per a dialogar amb Catalunya i els ciutadans catalans, tant els que son independentistes com els que no, reconeixent que no són sotmesos a l’Estat Espanyol. De moment, tal com a Grècia es va imposar la coacció econòmica del BCE, a Catalunya sembla que s’ha imposat la coacció jurídica i policial de l’Estat Espanyol. Queda pendent la qüestió de si la Unió Europea és sostenible a llarg termini quan recorre més a la coacció institucional que no pas al consentiment democràtic en el moment en què es troba en cruïlles decisives.
