“La meva”, “la teva”, “la nostra” i les televisions públiques

Per Carles Ferrés (@cferres)

Des de ja fa molts mesos sonen campanes de guerra a les televisions públiques de l’Estat Espanyol i de Catalunya. La crisi econòmica no ha evitat que també els serveis de comunicació públic escapin de les temudes retallades i desenes de persones han perdut el seu lloc de feina.

El “café para todos” també en aquest sector va arribar i en l’època de bonances (2000’s) diferents Comunitats Autònomes es van llençar a crear una televisió. Semblava que els diners sobraven i fa la sensació a posteriori que el raonament era: “volem una televisió i pública, fem-la”. I el resultat a dia d’avui permet veure el desastre ocasionat:

Exceptuant TVE, veiem que les tres primeres cadenes a crear-se corresponen a les tres CCAA de carácter històric (Catalunya, Galícia i Euskadi) i, anys més tard, s’uneixen la Comunitat de Madrid i Andalusia. La resta ja apareixen a finals de segle XX o durant els primers 2000. Fins i tot el cas més extrem és el de Castella i Lleó, que amb la crisi ja iniciada engega el seu canal de televisió. Com dèiem, però, el panorama avui fa fredor: o bé la gran majoria ha aconseguit caminar pels camins erms i plens de paranys que la crisi ha pavimentat, o bé tenen en marxa un Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO), vagues de rellevància, apagades totals o voluntat del govern autonòmic de privatitzar-les, com fou el cas de Múrcia.

Segurament ens són coneguts, per la volada agafada, els casos de Telemadrid o de la RTVV (Radio Televisió Valenciana). El cas de Telemadrid arribaria fins a la no emissió durant 28 dies com a protesta per la reducció de plantilla (aproximadament el 80% de la mateixa) i el plantejament de privatització del canal. Pel que fa a València, el deute acumulat de 1200 milions d’euros, amb una plantilla de 1700 treballadors, fa inviable la continuïtat del canal si no s’hi produeix un ERO. Finalment, tot i les protestes, el 17 de juliol de 2012 es va presentar un ERE que afectaria 1295 dels 1695, gairebé el 80% de treballadors de la ràdio i televisió públiques.

En l’àmbit estatal, TVE porta temps treballant en convenis i EROs en la seva plantilla. Al 2006, sindicats i la direcció van arribar a un acord on es veurien afectats 4150 treballadors i que afectaria en bona part als treballadors majors de 52 anys i treballadors que portessin més de 24 anys en plantilla, els quals també s’hi podrien acollir. Des d’aquí, força cares conegudes de la cadena com Rosa Maria Calaf o Pedro Barthe, entre d’altres, van entrar en aquesta torna, per voluntat pròpia o aliena. A més a més, va coincidir amb la proposta de no emetre publicitat en tots els canals de la cadena per part del govern, de la qual s’obtenien fonts importants de diners. Actualment TVE només pot emetre publicitat d’aquells programes que en contracte ho obliguen, com podria ser la Champions League o la Lliga Endesa de bàsquet. Tot i això, s’ha pogut observar en la “publicitat encoberta” El Corte Inglés al programa Masterchef, i Carrefour o Movistar han patrocinat Perico Delgado per a que pogués fer les retransmissions del Tour o La Vuelta.

TV3, televisió pública d’exemple

Si hi ha una televisió que tenim molt present a Catalunya és TV3. La teva s’ha convertit en el canal de referència de bona part dels catalans des de la seva creació fa l’ant 1983. Ha liderat consecutivament els índexs d’audiència entre els anys 1997 i 2003 i des del 2009 fins l’actualitat. Plagada de reconeixements gràcies al seu contingut generalista i per tots els públics, fent una aposta per a la producció pròpia i el desenvolupament de la cultura i la llengua catalana. Tractant de buscar un model ideal de televisió pública, TV3 sempre ha trobat en els canals anglosaxons i principalment la BBC un mirall en el que fixar-se.

Mitjana Audiències de TV3 des de 1996 fins 2012

En la taula podrem observar que l’audiència ha anat decreixent al llarg dels últims anys. Cal tenir en compte que a mitjans de la dècada dels 2000 s’aprova l’arribada de la Televisió Digital Terrestre (TDT), que diversificaria encara molt més l’audiència. Però fruit de gastar-se milions en trobar productes que rendeixin en forma d’audiència, la Televisió de Catalunya ha trobat ràpidament la forma d’atraure els espectadors i poder oferir televisió de qualitat i immediatesa, combinant actualitat, cultura, divulgació i esport

Els Serveis Informatius de TV3 són sense cap mena de dubte el baluard més important de la cadena catalana. Han passat periodistes de la talla de Carles Francino (actualment a la Cadena SER) o Àngels Barceló (també ha estat a Telecinco, Cadena Ser, Cuatro i Canal Plus). Amb la marxa del primer va rebre un petit sotrac i les audiències se’n van sentir reflectides. Però amb l’arribada de Ramon Pellicer al TN Vespre les audiències millorarien i tornaria a situar-se al capdavant. A més a més, la feina del Canal 324, que enguany celebra el 10è aniversari, permet conèixer la informació de primera mà gairebé a l’instant.

Si parlem de cultura només cal situar-nos al 33 (antic Canal 33). Mai ha estat un canal amb audiències extraordinàries, però com a canal de televisió públic i eminenment cultural, no pot ser molt més brillant del que és.

També l’esport té gran importància. Tot i viure en l’entorn del futbol (Barça principalment) i la Fórmula 1, que retransmet ininterrompudament des de 1997, des del 7 de febrer de 2011, TVC disposa d’un canal íntegrament esportiu (Esport3) on l’esport català de menys rellevància ha trobat un lloc on mostrar-se al públic. Fins i tot esdeveniments com els X Games o els Mundials de Natació del passat juliol a Barcelona van trobar un fort acolliment. La problemàtica de l’esport resideix en els drets, que vam comentar amb el company Victor Solé en l’article Els mitjans de comunicació a Catalunya: l’anàlisi a través del CEO.

I tampoc cal esplaiar-se amb els programes de divulgació. El Convidat, Crackòvia, Polònia, La Meva, APM? o enguany El Foraster s’han guanyat l’estima dels espectadors, en bona part per la gran producció i el resultat final que mostren. També TV3 ha destacat per la producció pròpia dels culebrots com Secrets de Família, Nissaga de Poder, Laberint d’Ombres, El Cor de la Ciutat, Ventdelplà o La Riera i provinents de l’estranger com Dallas. Capítol apart es mereix El Club Super 3, programa capçalera dels infants i joves catalans des de la seva creació el febrer de 1991 amb sèries d’animació com Doraemon, Bola de Drac, Musculman o Shin Chan, que ens han marcat de ple la nostra infància i/o adolescència.

Finalment, potser la cirereta del pastís és La Marató, un tipus de programa que també pot trobar-se a altres televisions públiques d’Europa, com la versió britànica, bastant semblant, en el programa anual Relief de la BBC One, o la seva cosina italiana Telethon de la Rai Uno. La television marathon catalana és un espai de més de 12 hores de durada on els catalans aportem una mica de la nostra solidaritat i ajudem en un futur proper a la investigació sobre les malalties que afecten l’ésser humà. A molts els sembla un acte cínic ja que no cal esperar a La Marató per ajudar a la gent que ho necessita. Per mi, molts d’aquests tampoc em sembla que col·laborin amb alguna associació o entitat més. El fet que la fa tant diferent a la resta és que finalment acabem coneixent sempre alguna persona del nostre entorn que pateix aquesta malaltia i ens sentim identificats amb ell: La Marató entrega la força de la imatge, i dels sentiments que poden transmetre’s gràcies a ella, per a una causa solidària que, puntualment i anual, esdevé una sensació de primer ordre. No queda bé dir-ho, però de vegades, veient actes similars a altres cadenes de televisió, amb major cobertura a tot l’Estat, surt un petit somriure al veure que no tenen el poder de convocatòria de La Marató.

Tot això que sona tant i tant bé, amics meus, té un cost: cost força elevat i, donades les circumstàncies en les que es troba Catalunya avui, li és molt difícil de mantenir. Uns parlen de masses llocs de treball, altres que n’hi ha que no donen tot el que podrien donar. Al cap i a la fi, com a altres televisions autonòmiques, a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) s’hi ha plantejat un ERO que afectaria a treballadors no només de la televisió, sinó també a Catalunya Ràdio i les altres ràdios. Per altra banda, en l’article esmentat anteriorment també ens fèiem ressò de l’informe sobre els sous desproporcionats dels membres de la CCMA, un òrgan amb clares ingerències polítiques per part de les forces amb representació parlamentària.

Els arguments econòmics ens condueixen a parlar de la notícia publicada pel diari ARA el passat 18 d’octubre on s’informava que després de 8 anys sense canvis, TV3 estrenarà un nou plató del seu Telenotícies el proper 16 de gener de 2014, coincidint amb els primers Telenotícies de la cadena l’any 1984. Aquest plató seria en format 3D i permetria fer infogrames i d’altres elements, com ja fan des de fa temps enrere en les nits electorals i que donaria molt de joc. El problema? Els 6 milions d’euros que es gastarà la CCMA en el nou plató i que en època de retallades i d’un ERO pot ser entés com un insult. També es planteja el canvi de presentadors (la nit essent més un informatiu “d’autor”) i mantenint l’estructura a la resta. Sóc un fervent creient que els Telenotícies són exemplars respecte altres informatius de les cadenes generalistes d’Espanya, tant en contingut com en forma, encara que alguns continuïn seguint intentant fer-nos creure que no és només el Telenotícies, sinó que TV3 és una lacra que cal eliminar.

En resum, si volem televisió pública de qualitat, sabem quin a quin preu “l’hem de pagar”.  Els elements estan servits, només falta que cadascú es posicioni.

Carles Ferrés 

Per llegir l’article en PDF clica aquí