5 reflexions polítiques sobre Rogue One

per Silvio Falcón (@silviofalcon)

L’adquisició per part de Disney de l’univers Star Wars ha comportat l’anunci d’una nova trilogia de seqüeles i de tres noves pel·lícules soltes al voltant de la història de la saga original, del que en anglès s’anomenen “spin-off”. Rogue One és la primera d’aquestes pel·lícules spin-off. El film tracta una història que se situa entre l’episodi III i l’episodi IV i pretén mostrar una sèrie d’actes heroics que encapçala Jyn Erso, interpretada per Felicity Jones. L’argument gira al voltant d’un fet ja prèviament conegut: el robatori dels plànols de l’Estrella de la Mort per part de l’Aliança Rebel. Aquest propòsit, que ja sabíem exitós, fa encara més interessant el panorama polític que se’ns presenta a Rogue One.

Any 0 abans de la batalla de Yavin, uns dies abans del començament d’Una nova esperança. La Doctrina Tarkin s’instaura a la galàxia quan ja han passat 19 anys de la proclamació de l’Imperi Galàctic. Aquesta doctrina preveu el manteniment de l’ordre i l’increment de la seguretat a l’Imperi mitjançant l’ús de la por. La seva màxima representant: una arma capaç d’aniquilar planetes, l’Estrella de la Mort.

Quines característiques té l’Imperi que veiem a Rogue One? És capaç l’Aliança d’aglutinar tota l’oposició a l’emperador Palpatine? Hi ha consens al voltant del gran poder de Tarkin en l’organigrama de l’Imperi? Aquestes són algunes de les preguntes que motiven aquestes 5 reflexions polítiques sobre Rogue One: una història de Star Wars.

L’Imperi invicte

L’Imperi Galàctic que veiem a Rogue One és un sistema polític que, malgrat tenir oposició (encara present al Senat Galàctic), es troba en ple apogeu. El canceller Palpatine, ara emperador, lidera un govern amb poder absolut executat amb mà de ferro per una mena de primer ministre al terreny: Darth Vader. La competència (o col·laboració tensa) soterrada entre Vader i Sidious que  sobrevola la trilogia original no fa acte d’aparició a Rogue One. En el seu lloc, observem un Vader totpoderós, capaç d’aparèixer en persona en moments clau del film.

Les forces de l’Imperi dediquen tots els seus esforços a tapar la primera escletxa en el seu poder absolut. Curiosament, aquesta escletxa deriva de la construcció de l’arma definitiva que els permetrà fer i desfer a voluntat a tota la galàxia. La implementació de la Doctrina Tarkin, també anomenada Comunicat Imperial #001044.92v, centra l’acció política imperial en un mètode de control, ordre i seguretat que minimitza l’oposició al règim. L’estabilitat del règim, al cap i a la fi, se sustentava principalment en una idea: la por.  Hi ha millor manera de generar por que amb una arma de destrucció massiva?

La construcció de l’Estrella de la Mort té sens dubte lligams amb la Guerra Freda i la utilització de les armes nuclears. La dissensió entre les dues grans potències nuclears va generar una pau tensa. Podríem dir que la Doctrina Tarkin buscava generar una pau similar, però en el si d’un sistema dictatorial. Evidentment, el govern a través de la por (i de la repressió) és una característica central dels sistemes autoritaris. A Rogue One observem un Imperi capaç de reclutar un enginyer que resideix en un planeta llunyà i desèrtic del sistema galàctic. Aquesta capacitat de fer-se present a tot arreu (i d’amenaçar la població per aconseguir agents col·laboracionistes) a través de l’amenaça té certs trets totalitaris.

En definitiva, l’Imperi Galàctic de Rogue One és un sistema que vol esdevenir perfecte i complet, amb una estratègia definida de control dels planetes, i que amenaça l’Aliança Rebel amb la destrucció absoluta.

Saw Gerrera

Saw Gerrera és potser el personatge més interessant a nivell polític de Rogue One. Tot i això, està poc aprofitat cinematogràficament i la seva història és, fins i tot, un pèl incomprensible. A les pel·lícules mai ningú no havia qüestionat la naturalesa de l’Aliança Rebel, sempre havien estat els bons i el seu criteri (més encertat o menys) lidera l’estratègia del costat lluminós de la força sense oposició durant la trilogia original.

En canvi, l’existència de Saw Gerrera ens mostra com l’Aliança Rebel conspira contra un dels seus, que considera tòxic i equivocat. Hi ha un establishment i un desviat que lluita per la seva banda. Certament, la visió de l’Aliança és més conservadora, ja que els seus líders hi tenen més coses a perdre. Alguns, com Bail Organa, encara són membres del Senat Imperial.

Gerrera, per la seva banda, lidera a Rogue One un grup anomenat ‘Els partisans’, que lluita a Jedha contra les forces de l’Imperi. Certament, el terme ‘partisà’ és una al·lusió a la resistència que s’oposava al règim nazi en països com Itàlia o Iugoslàvia durant la segona guerra mundial. La cèl·lula rebel de Guerrera havia format part de l’Aliança, però va acabar distanciant-se’n per motiu de les seves tàctiques extremistes, que xocaven amb l’aparent tebiesa dels mètodes de l’organització mare. Els principals líders de l’Aliança Rebel, com Mon Mothma o Bail Organa, desautoritzaven les accions de Guerrera perquè pensaven que eren massa brutals i van decidir trencar-hi relacions.

Gerrera representa la importància de les formes en política, com la radicalitat pot ésser un punt de divisió en dues faccions amb un objectiu idèntic a curt o a mitjà termini. També ens recorda com les esquerres actuen sovint dividides encara que enfrontin un enemic comú.

Una joventut sense esperança?

La protagonista de Rogue One és Jyn Erso, una jove captiva de l’Imperi que sobreviu en el seu temps. Quan es troba amb representants de l’Aliança Rebel, no entén (ni comparteix) la lluita contra l’Imperi Galàctic. Ella, que ho ha perdut tot, forma part de la massa que entén com a inevitable (i normal) allò que passa a la Galàxia. Jyn Erso pateix de desafecció política, molt més que qualsevol dels altres personatges que surten a la saga de Star Wars (incloent-hi el cínic Han Solo i al nivell del jove Anakin). En realitat, ella representa molt bé el mainstream de la Galàxia: la major part de la gent no opta per cap dels dos bàndols (ni l’Aliança ni l’Imperi).

En canvi, la connexió emocional amb el seu pare i Saw Gerrera fa que assumeixi com a propis els objectius de l’Aliança i digui en veu alta la que, per mi, és la frase de la pel·lícula: “les rebel·lions es basen en l’esperança”.

Krennic vs Tarkin

Orson Krennic és un dels personatges que més minuts de pantalla acaparen a Rogue One. Aquest humà, comandant de l’Imperi i director de la divisió d’investigació de les Forces Armades, és el principal encarregat del desenvolupament tècnic de l’Estrella de la Mort. La seva relació amb Galen Erso (pare de Jyn Erso) és una de les trames centrals del film.

Des d’una perspectiva política, Krennic és un alt càrrec de l’Imperi que vol prosperar. Considera que ha realitzat una bona feina en la construcció de l’Estrella de Mort i demana al Gran Moff Tarkin i a Darth Vader de ser nomenat el comandant al càrrec de la súper-arma. Tarkin té uns altres plans: assumir ell mateix el comandament. L’ambició de Krennic fa que cometi errades que són claus per entendre els esdeveniments de la saga original, especialment de l’episodi IV.

L’Aliança Rebel i el consens: la paràlisi confederal

Com es governa internament l’Aliança Rebel? A Rogue One se’ns mostra la manca de consens de l’Aliança per tal d’organitzar una missió i robar els plànols de l’Estrella de Mort. Aquesta diferència de criteri planteja una reflexió important: qui mana a l’Aliança Rebel?

L’Aliança Rebel pren decisions per consens. En cas que es necessiti una votació, és necessària la totalitat dels vots dels membres del seu Consell. La unanimitat i el consens com a mètode de presa de decisions recorda la Unió Europea i la seva paràlisi activa, on al final sempre hi ha actors que esquiven el model pactat de presa de decisions. Si Saw Gerrera podria ser el Regne Unit (prenent el seu propi camí), la pròpia Jyn Erso actua pel seu compte viatjant al planeta Scarif.

La pluralitat d’opinions i la manca d’un comandament definit, així com la cohabitació amb institucions imperials com el Senat en el moment en què succeeix Rogue One, fan que les institucions de l’Aliança siguin febles. Tot i que Mon Mothma era la cap d’Estat de l’Aliança, el seu mandat caducaria quan l’Imperi caigués i es convoqués una Convenció constitucional per formar una Nova República. L’existència de lideratges provisionals, supeditats a l’elecció del Consell, caracteritzava l’Aliança, i potser estovava els seus plantejaments estratègics i ideològics.

El fet que Mont Mothma recordi una mena de Van Rompuy o de Donald Tusk és paradigmàtic. Ni l’Antiga República ni l’Aliança destaquen per tenir un disseny institucional eficient i democràtic. L’Imperi neix dels vicis de la República. Aconseguiran corregir aquests aspectes la Nova República i la Resistència?