El PP: el xèrif de la política espanyola
per Víctor Solé Ferioli (@sule25)
Les eleccions legislatives catalanes de dijous 21 de desembre de 2017 són les primeres que convoca el Partit Popular (PP) de la mà del seu líder, Mariano Rajoy, qui és alhora el president del govern central espanyol. Són unes eleccions que segons totes les enquestes el PP mantindria grup propi a la cambra catalana, amb una forquilla d’entre 5 i 10 diputats. La seva mateixa forquilla de sempre.
El PP no afronta els comicis catalans pensant en clau catalana. De fet, no li interessa. El PP mai ha lluitat a Catalunya, sinó que ha utilitzat la Comunitat Autònoma Catalana com a eina per a fer campanya i política a Espanya. Els exemples més palmaris són l’ús pervers de l’Estatut (de aquellos polvos vienen estos lodos, podríem resumir) i ara de l’article 155 de la Constitució. Un ús pervers i sàdic en què manté la negació de la realitat nacional catalana, manté la iniciativa política encabint els altres tres grans partits espanyols en la seva narrativa nacionalista espanyola de matriu castellana, i utilitzant tots els ressorts del Poder.
El PP se sap xèrif i li encanta ser-ho. Fem un exercici de selecció de pensaments i oblidem la vessant nacionalista del gran partit del (centre)dreta espanyol. Mirem només què proposa en clau social al seu programa: liberalisme econòmic, amb èmfasi a les grans empreses amb representació a la borsa espanyola (el famós IBEX 35); europeisme interessat ja que és el lloctinent del Partit Popular Europeu a Espanya, representant les polítiques d’austeritat ideades per la CDU a Berlin i implementades pels governs de Barroso i gran part de Juncker a la Comissió; defensa de la família, aquest cop no només de la família tradicional basada en el matrimoni entre dona i home, sinó tot tipus de família com a institució bàsica de la societat; defensa de l’estabilitat i l’ordre interns i externs; bones relacions entre els poders temporal i religiós, defensant la intrínseca característica cristiana catòlica de la societat catalana. Un programa liberal amb característiques de democràcia cristiana i certa modernització social.
La vessant nacionalista espanyola és, però, la que configura l’essència del PP. La que ens fa oblidar la seva vessant ideològica social i econòmica. El PP és el xèrif, el mascle alfa de la política espanyola, el garant de tota estabilitat i tot ordre, amb el desplegament de les porres i les policies, amb les proclames solemnes quasi militars. No importa que sigui, avui, el partit amb més casos de corrupció. Els votants saben que el PP és un partit corrupte, tant com tots els altres partits. Almenys és el que no té por o plorera a l’hora de fer servir la força de l’Estat per a castigar els rebels catalans. És el que sap utilitzar la crítica a la correcció política à la Trump sense despentinar-se. Tendim a subestimar-lo o a convertir-lo en una caricatura del franquisme perquè ni l’ha condemnat mai ni sent el més mínim temor de fer declaracions polítiques que bé podrien rebre una amonestació pública per part dels seus col·legues europeus si els seus pregoners fossin Viktor Orbán o Beata Scidlo.
César Rendueles explica en un article escrit per Alejandro Torrús al diari Público que el PP està en una guerra de posicions i de guerrilles degut al nou sistema multipartit a Espanya. I aquesta guerra de guerrilles té en el PP el millor general de guerrilles possible per una situació així: Mariano Rajoy Brey és el Võ Nguyên Giáp de la dreta espanyola. El subestimen, el veuen com a un error de la democràcia que un funcionari gris i provincià arribés a la presidència del govern central. La conversa privada entre l’ex ministre Eduardo Zaplana i l’ex president regional madrileny Ignacio González n’és un exemple. L’insulten obertament, sense miraments, amb la frustració de qui se sap vençut per qui han subestimat. Qualsevol analista de la política espanyola, des de José Antonio Zarzalejos (El Confidencial) fins a Enric Juliana (La Vanguardia) passant per Lucía Méndez (El Mundo) expliquen amb detall l’avorriment que es tenen l’ex president espanyol José María Aznar i el seu ex delfí Rajoy. O l’avorriment que es tenen la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría i la ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal. No m’invento res quan afirmo que Rajoy governa el PP i el país des de la seva facció dins del PP, i primer deixa que caiguin els seus detractors dins del partit, per a després fer el mateix amb els de fora el PP. Almenys els de dins els coneix bé, ja que comparteix part de la ideologia i gran part de la cultura organitzativa del partit.
El xèrif és nacionalista espanyol, i utilitza la bandera per a tapar les vergonyes. Afirmar que és l’únic és fal·laç i insultant. Però el que angoixa els tres partits que el segueixen en intenció de vot a Espanya (per aquest ordre: PSOE, Ciudadanos, i Podemos) és la capacitat en mantenir-se en primera fila. Senzillament perquè ha aconseguit fer-se garant de la imatge de defensor de la fe: la unitat d’Espanya. Només el PP garanteix que Espanya es mantingui en un sol Estat, sense l’amputació de la seva regió més industrialment dinàmica. La fe alimentada pel dogma de la Constitució, la qual només pot ser reformada si s’accepta la fe de la unitat espanyola. El partit Vox vocifera que si el PP no aconsegueix garantir la unitat d’Espanya, ell sí sabrà fer-ho. I Ciudadanos també segueix aquesta estratègia: lluiten per a presentar-se davant dels electors espanyols i catalans unionistes per a ser el campió de la unitat territorial espanyola.
El PP és també un graner de vots molt important per al Partit Popular Europeu. Aquest és el gran partit catch-all de la dreta democristiana i liberal de la Unió Europea. Els actuals presidents de la Comissió (Jean-Claude Juncker), del Consell Europeu (Donald Tusk) i del Parlament Europeu (Antonio Tajani) són membres de partits d’aquest gran partit en què s’hi senten representats Silvio Berlusconi i (atenció) el mateix Viktor Orbán. El PP espanyol va donar-li la victòria al PPE a les eleccions legislatives europees de diumenge 25 de maig de 2014, entregant 16 dels 211 eurodiputats que el PPE té al Parlament Europeu. La diferència entre el PP i altres dels seus col·legues al PPE, com els Republicans francesos, la CDU alemanya, o la Forza Italia de Berlusconi, és que el PP no posseeix cap partit que es consideri més a la dreta que ell mateix a Espanya. El PP és la dreta, deixant Ciudadanos, segons els votants de l’Espanya interior, com a una fórmula més moderna i liberal social del PP –la percepció de Ciudadanos a Catalunya i a Euskadi canvia–.
Les eleccions del 21D a Catalunya tenen Xavier Garcia Albiol com a cap de llista, essent alhora el millor representant del xèrif. Paraules grosses i grasses, amenaçadores i de vegades ridícules, apropant el PP català a una mena de lepenisme català, incloent-ho en la dreta més extrema i radical pel que fa a la percepció segons el Centre d’Estudis d’Opinió. Les eleccions del 21D no són, pel PP, en clau catalana. Sabent que la majoria d’escons anirà al bloc sobiranista / independentista, el PP català ha de lluitar perquè C’s no s’envolti amb la mateixa bandera (la de garant total i complet i sense manies de cap mena d’una Catalunya espanyola) o que el PSC no absorbeixi votants democristians unionistes amb l’abraçada que Iceta a fet a Espadaler i altres.