Un polític dels nostres temps
Per Dani Vidal
En fer-se pública la notícia, moltes van ser les persones que necessitaren anomenar una i altra vegada la ciutat de Girona per referir-se a aquell qui seria investit President de la Generalitat de Catalunya. Dir el seu nom no era suficient. El nom de Carles Puigdemont i Casamajó no aportava gaire informació a la majoria de la població ni a molts dels tertulians i opinòlegs de torn. De fet, en la gran majoria d’ocasions, es necessitava la cua clarificadora: alcalde de Girona i president de l’Associació de Municipis per la Independència, i Convergent.
Efectivament, l’escollit després de 3 mesos de negociacions intenses i enquistades entre JxSí i la CUP ha estat una persona inesperada i fora de qualsevol previsió “experta”. I és que un mandat a l’oposició de l’Ajuntament de Girona, un altre com a alcalde i pocs mesos més com a governant gironí reelegit no donen per a tant, ni si es complementen amb uns quants anys més de diputat al Parlament de Catalunya. Per tot plegat, seguidament em permeto l’atreviment de presentar-vos algunes de les pinzellades que, des del meu punt de vista esbiaixat i tendenciós, defineixen el que sens dubte és un polític dels nostres temps.
Polítics d’altres temps
S’han acabat, ja no existeixen. Ja no hi ha líders polítics amb històries personals de pes, amb anys de lluites clandestines a l’esquena o amb batalles d’ultramar en el record. Suposo que, d’alguna manera, és el preu d’encadenar unes quantes dècades de pau i desenvolupament més o menys estès i continuat en un país com el nostre. En cap cas afirmaria que en l’actualitat no hi ha lluites ni conflictes que podrien desencadenar aquests relats romàntics o heroics, o que no existeix qui els lideri. Simplement, no hi ha hagut rebel·lions prou massives i perllongades en el temps que hagin requerit o potenciat figures amb aquest patró, i això fa que no n’hi hagi al capdavant de les institucions. Segurament com a excepció que confirma la regla tenim l’actual alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, una líder que sí que gaudeix d’una legitimitat i força fruit del seu paper i visibilitat en una de les lluites més destacades dels darrers anys: la lluita per l’habitatge digne. Però més enllà d’algunes excepcions, quantes de les persones que ocupen els primers llocs de les llistes electorals estan investides d’aquesta força que emana d’un història de lluita reconeguda?
També brillen per la seva absència els personatges polítics erigits sobre una aura de coneixement, saviesa o exemplaritat moral, persones amb un bagatge cultural i acadèmic de reconegut prestigi. La Kantada de Rivera contrasta amb les dissertacions sobre el personalisme de Pujol.
No cal dir que ni l’expedient acadèmic ni el bagatge vital són garanties de res, no és aquesta la meva tesi. El que sí que sostinc, per la percepció que tinc de la fauna política del nostre país, és que ens manquen líders que gaudeixin d’alguns dels trets que en el model social del món occidental es valoren de manera fonamental i semblen exigir-se a tothom qui vulgui triomfar-hi: la formació i l’experiència.
El polític que destaca en l’escena catalana dels darrers temps sembla caracteritzar-se per tenir una carrera àmplia en els entramats organitzatius dels partits polítics. Persones que s’han dedicat construir xarxes de relacions dins i fora de l’entitat amb un únic objectiu: ascendir en el partit com a via per augmentar les probabilitats de situar-se en una bona posició a les llistes electorals. En les darreres legislatures aquesta tendència s’ha vist maquillada pels intents dels partits d’introduir a les llistes els millors o, com en els darrers comicis, destacats membres de la societat civil, amb l’objectiu de distingir-se i diferenciar-se. Això, però, no deixa de ser un intent de camuflatge del primer fenomen.
De perfil
Puigdemont no encaixaria en aquest perfil cultivat en el quadre organitzatiu. El seu recorregut en el si de Convergència és més aviat curt, així com breu ha estat la seva etapa al capdavant de l’Ajuntament de Girona: un mandat i els primers compassos del segon. De fet, el seu ascens vertiginós a la Presidència només s’explica pels hàbits pocs democràtics en el si dels partits d’avui, que normalitzen que el líder d’una organització (Mas) esculli a dit un membre qualsevol del partit (el número tres de Girona), encara que no hi hagi cap mèrit que acrediti la seva capacitat en una funció d’aquest nivell.
Puigdemont no és un polític d’altres temps, no destaca ni pel seu recorregut formatiu ni vital, i tot i tractar-se d’un professional reconegut en el món del periodisme català, tampoc n’és un membre destacat que acapari les referències i comentaris d’altres periodistes o de la societat en general.
Encara que, ben mirat, què necessita un polític dels nostres temps? O, més concretament, què necessita un líder que hagi de fer front a una situació en què l’estabilitat pressupostària determina el sentit de les polítiques d’un país? A què pot aspirar el governant d’una administració incapacitada a l’hora de recaptar i sense cap estructura productiva que li permeti generar ingressos? Més enllà de gestionar la informació i intentar modelar el relat que ordena totes les activitats que depenen, escassament, de la seva acció, pot fer poca cosa més. I en aquest aspecte, Puigdemont ha demostrat ser molt destre a l’Ajuntament de Girona.
Paraules, no fets
Si el mandat de Convergència a Girona dels darrers anys ens ha ensenyat alguna cosa és que una piulada, una notícia o una entrevista valen més que qualsevol fet contrastable. El relat proposat des de la Plaça del Vi s’ha sabut consolidar sense trobar ni en els mitjans ni en d’altres forces polítiques altres narracions més convincents o capaces de disputar-li l’hegemonia.
No intenteu descobrir quina és la política cultural de la ciutat o el seu pla de desenvolupament pels pròxims anys, o quin era pels passats. Però mes rere mes la ciutat s’omple de festivals i espectacles de determinats formats. No pareu atenció en els recursos dels que disposa el Servei de Participació de la ciutat ni quin és el plantejament municipal davant el repte d’introduir noves formes de participació en el Consistori, encara que l’equip de govern no dubtarà de presumir del més d’un milió d’euros que es va posar a disposició dels pressupostos participats del darrer any, així com el propi alcalde no tindrà cap pudor de mostrar-se orgullós dels avenços en transparència mentre l’ONG Transparency International ens situa en la part baixa del rànquing de municipis d’Espanya en aquest aspecte. O, com a últim exemple, difícilment descobrirem si existeix un pla de sostenibilitat per la ciutat, tot i que en pocs anys la ciutadania ha pogut observar com els contenidors multicolors han canviat de models, mides i localitzacions.
El més important és rendibilitzar comunicativament cada acció, cada gest, cada intenció. No importa si allò fet encaixa o té un marc d’acció, si respon o no a una necessitat de la ciutat. El que realment és valuós és que a cada moviment en què l’Ajuntament hi té alguna participació, el seu paper quedi reflectit i se’l pugui reconèixer com a promotor i protagonista. Allò fonamental és vincular qualsevol passa a un camí i a una visió estereotípica que no té una forma definida ni planificada.
El mèrit del ja exalcalde de Girona ha estat evitar qualsevol debat. No obrir ni un sol plantejament estratègic sobre com afrontar els diversos reptes que les crisis diverses puguin haver obert en el si de la ciutadania local. El pal de paller de la seva activitat política s’ha basat en anar duent a terme diverses intervencions com a resposta de determinades demandes puntuals de sectors socials i econòmics concrets i comunicar-los sempre com un èxit per si mateixos, enllaçats discursivament amb un relat d’èxit de model de ciutat (ja sigui en l’eix turístic, cultural, econòmic, etc.) que no existeix.
El polític dels nostres temps
Puigdemont forma part d’una fornada de polítics que més enllà dels seus dots de gestió o mèrits personals i professionals destaquen en un àmbit: la comunicació. Ho observem en l’ascens dels líders de les formacions polítiques recents com Podemos, Ciutadans o Barcelona en Comú. Es mouen còmodament i desacomplexada per les xarxes socials, pels platós de televisió i pels estudis de ràdio. El que alguns anomenen una nova forma de fer política es caracteritza per, justament, reduir el pes de l’acció, de les estratègies i dels programes polítics. Consisteix, especialment, en traslladar el focus als discursos i les explicacions sobre tot allò que s’esdevé.
No vol dir que totes les formacions polítiques hagin abandonat la ideologia o els plantejaments estratègics. El que implica aquesta denominada nova manera d’orientar la pràctica institucional i política és la creença que el que condicionarà l’èxit electoral i general de la formació no és la capacitat de mostrar analíticament què és el que s’ha fet al llarg d’un període en relació a un programa previst. No, el que determinarà l’ascens, continuïtat o relegació en les cambres parlamentàries serà la capacitat de fer visibles selectivament les accions de govern i, per sobre de tot, que aquestes arribin a la ciutadania entrellaçades i ordenades en forma d’un relat que les doti de sentit. D’un relat que transmeti la percepció a la ciutadania que estan orientades a una finalitat necessària: canvi social, manteniment del creixement, unitat-independència, etc.
El seu tret fonamental no és ni la rigidesa ni una visió monolítica del Món, sinó la capacitat de modelar el discurs i les narracions sobre la política de manera que tot segueixi encaixant i prenent sentit.
Pel que hem vist fins a dia d’avui, Carles Puigdemont no es caracteritza per ser un polític que lideri grans transformacions, projectes o canvis. Veurem quin serà el seu rol a la Presidència de la Generalitat i quin serà el seu pes a l’hora d’orientar els reptes que es plantegin. Del que no hi ha cap dubte és que seva serà la missió de trobar les paraules que donin vida i sentit a tot allò que els fets i els esdeveniments puguin frustrar.
