El polític i el ximpanzé. Desig de poder, empatia i comunitat
per Miquel Gil (@miquelgilcat)
Els darrers segles, amb l’adveniment de les ideologies modernes i la racionalització del pensament i la societat, s’ha tendit a descriure la lluita pel poder com una guerra o bé d’idees o bé d’interessos materials. El marxisme, per exemple, entén la història com una constant lluita de classes en què el poder seria una eina per defensar uns interessos econòmics determinats. Ja abans del que anomenem “modernitat”, de fet durant tota la història humana, s’ha tendit a descriure el poder com un mitjà per assolir altres coses, i els governants han tingut la propensió d’atribuir l’origen del seu poder a voluntats externes: molts han dit que governaven per voluntat o gràcia de Déu (o perquè ells mateixos eren déus) i molt pocs que ho feien perquè els donava la gana. El poder pel poder, el poder com a bé en si mateix, no està gaire ben vist. Això no vol dir, però, que no sigui una motivació de primer ordre de l’ésser humà, com el menjar o el sexe (que, per cert, fins no fa tant també es justificava com un mer mitjà per assolir una altra cosa, la procreació).
Són els governants, els oficials i els no-oficials, éssers materialistes que només defensen els seus interessos econòmics? Són seguidors sincers d’idees i ideologies? En aquest article defensarem que són totes dues coses alhora, i, també, amants del poder, l’exercici del qual els produeix un gaudi per ell mateix. La visualització d’aquesta realitat, de la voluntat de poder com a motivació per si mateixa, és necessària perquè s’ha tendit a menysprear, a obviar o a limitar a l’àmbit de les converses de cafè. Un cop assentada la idea del poder com a motivació per si mateixa, explorarem la seva cohabitació complexa amb la sinceritat ideològica a través dels conceptes d’empatia i de comunitat. Defensarem que som éssers complexos, que hem de rebutjar les simplificacions i que hem de resignar-nos a acceptar que dins nostre, com en el cas del doctor Jekyll, hi conviuen impulsos independents, juxtaposats i malcasats. La presència d’una motivació egoista no invalida necessàriament la simultaneïtat i la sinceritat d’altres motivacions més socials.
De Waal i el poder
Frans de Waal, un reputat primatòleg i etòleg holandès que ha estudiat durant moltes dècades el comportament dels ximpanzés i els bonobos, ha destacat especialment per la seva contribució a apropar la biologia evolutiva a la filosofia política. Són especialment rellevants els seus llibres “Our Inner Ape” (“El nostre simi interior”), on detalla alguns dels impulsos que compartim amb els nostres cosins peluts (el desig de poder, el sexe, la violència i l’afectivitat), “Chimpanzee Politics” (“Política ximpanzé”), una crònica de les lluites i conxorxes pel poder a la comunitat de ximpanzés del zoo d’Arnhem, i “The Bonobo and the Atheist” (“El bonobo i l’ateu”), on situa els orígens de la moral i l’ètica en sentiments i pulsions naturals que compartim amb els grans simis i fins i tot amb altres mamífers socials, com els cànids.
Les troballes de De Waal són importants per diferents motius: impugnen la visió conductista anterior que veia els animals com simples màquines peludes sense vida interior, refuten la idea que la moral humana és una mera entelèquia que es basa únicament en la raó o en la por al càstig (de Déu o de l’Estat), remarquen que els éssers humans som essencialment comunitaris i que per tant l’origen de la societat no és individual…
Una altra de les aportacions de De Waal és la idea que els ximpanzés i els bonobos són animals amb una comprensió molt profunda de la jerarquia i que, en el cas dels ximpanzés, les seves comunitats es particularitzen per una lluita i canvi constant de mans del poder. Així com els bonobos són animals matriarcals, on l’estatus del mascle depèn del de la seva mare (la jerarquia dels mascles és una ombra de la de les femelles) i les posicions tendeixen a ser estables perquè s’atenua la violència amb intercanvi de sexe a tort i a dret, els ximpanzés són simis profundament patriarcals. La jerarquia principal d’una comunitat de ximpanzés és la masculina, la cúpula de la qual canvia amb freqüència quan un aspirant, sol o amb l’ajuda d’aliats, aconsegueix destronar el mascle alfa del moment. Ser el mascle dominant òbviament comporta certes prerrogatives, especialment una certa monopolització del sexe amb les femelles[1], però no es correspon amb un acaparament dels recursos: de fet els mascles dominants tendeixen a compartir més que els que no ho són. Més importantment encara, en la seva observació dels ximpanzés d’Arnhem, De Waal descobreix que la conversió d’un mascle secundari en dominant va acompanyada d’un canvi de perspectiva: esdevenen més imparcials en les disputes d’altres membres del grup (no beneficien els seus amics) i tendeixen a rebentar a cops i mossegades qualsevol baralla i a defensar els més febles (preserven la pau).
El canvi d’actitud dels ximpanzés mascle quan assoleixen el poder, que sembla indicar que el que realment els preocupa és mantenir-s’hi, ens permet pensar en la ideologia d’una manera inquietant: són els valors com la justícia, l’equitat, l’harmonia i la pau meres façanes? Són simples eines d’uns governants que tan sols volen conservar el poder? Són simplement un càlcul per mantenir contenta la població? Niccolò Machiavelli, Nicolau Maquiavel, respondria que sí.
Maquiavel i l’empatia
Nicolau Maquiavel ha escandalitzat generació rere generació de benpensants des que el 1513 va escriure l’obra que l’ha fet famós, “El Príncep”. En aquest tractat polític, el pensador florentí, pare del realisme polític, aconsella al príncep, al governant, com mantenir el poder. Mantenir el poder, sense més: la justícia o els drets són intranscendents. Els mètodes que recomana l’italià són brutals: la traïció, l’engany, la destrucció de famílies senceres, infondre por, comprar voluntats, etc. Tot això, que es pot subsumir en el concepte d’adaptabilitat (que ell anomena virtù) i que posteriorment ha estat agudament resumit en la frase “el fi justifica els mitjans” (el fi és el poder, òbviament), dibuixa un ésser humà amoral, manipulador, sense empatia, despietat. Però som així, realment?
Si deixem de banda la figura del psicòpata, que reuneix totes aquestes qualitats al peu de la lletra, segons la descripció que en fa el psiquiatra canadenc Robert D. Hare a “Without Conscience. The Disturbing World of the Psychopaths among Us” (“Sense consciència. L’inquietant món dels psicòpates entre nosaltres”) , especialista en aquest trastorn mental, els humans som més complexos que no pas això. Els psicòpates, que constitueixen un 1% de la població, amb major proporció d’homes que de dones, es particularitzen principalment per la seva incapacitat de sentir empatia i remordiment, i totes les emocions que hi estan relacionades (ansietat, vergonya, autocontrol, amor, etc.), cosa que està relacionada amb l’infradesenvolupament de les parts del cervell responsables d’aquestes sensacions. La població general, en canvi, com la majoria dels ximpanzés, combina els sentiments egoistes amb pulsions socials. Això és bàsic, perquè indica que les ideologies i la moralitat no són ni meres farses ni quelcom que neix de la pura raó: s’edifiquen sobre sentiments morals d’origen animal, que tenim al nostre ADN i a què podem recórrer de manera intuïtiva. La moral i la ideologia, són ordenacions, manuals d’instruccions, de sentiments naturals. La justícia, la llibertat, la igualtat, l’equitat, van néixer amb nosaltres.
Més que l’ésser amoral, buit, insensible, que descriu Maquiavel, la majoria de persones, i la majoria de governants, som més semblants al personatge que centra una coneguda novel·la gòtica de Robert Louis Stevenson: el doctor Henry Jekyll. Jekyll, un respectat científic londinenc de l’època victoriana, veu amb angoixa com dins seu hi conviuen pulsions contradictòries, unes de socials i respectables i d’altres de més fosques, egoistes i antisocials. En un intent de mantenir separades aquestes dues personalitats, elabora una poció que allibera la seva part més fosca i li dóna vida pròpia, amb el catastròfic resultat que de mica en mica aquesta entitat, Edward Hyde, va esdevenint la propietària del cos compartit. Hyde, però, no té una contrapartida angelical, una persona que només reuneixi les bones qualitats del doctor, sinó que quan la part malèvola no controla el cos compartit, ho fa el vell, complex, ambigu, Henry Jekyll. La majoria de persones posseïm aquest complex món interior, i poques vegades tenim motivacions unívoques per fer el que fem. Així, si bé és necessari remarcar que la voluntat de poder és una pulsió natural i elemental, present en tots els polítics (i en alguns de manera molt marcada!), hem d’evitar caure en una caricaturització o una simplificació extrema que ens porti al menyspreu d’altres motivacions o a la negació de tota sinceritat quan s’apel·la a la moral, als principis, a les idees, a Déu, etc. Sempre que no parlem, és clar, de psicòpates, com ara el protagonista de la sèrie House of Cards, el polític maquiavèl·lic, cínic i despietat Frank Underwood.
Que els sentiments morals i l’empatia existeixen en la natura, i que no som éssers únicament egoistes, ho demostren diferents experiments que De Waal va realitzar amb micos caputxins i amb ximpanzés. El científic holandès va descobrir que els micos caputxins tenen la capacitat d’entendre el concepte de “fairness” (equitat, igualtat distributiva, no parcialitat) a un nivell elemental. De Waal i el seu equip donaven trossos de cogombre a dos micos a canvi de còdols, cosa que els micos entenien com un intercanvi. Quan els científics van introduir un pagament desigual (van començar a donar raïm a un dels micos a canvi dels mateixos còdols), el mico desafavorit va començar a rebutjar sistemàticament els trossos de cogombre, fent a més grans mostres d’enuig (xiscles, cops als barrots de la gàbia, etc.). Que l’altre mico acceptés el raïm va servir a la crítica per negar que els micos tinguessin un sentiment de justícia, ja que veien en el resultat de l’experiment més un cas d’enveja que cap altra cosa. Curiosament, però, quan es va fer el mateix experiment amb ximpanzés, es va descobrir que aquests grans simis tenien un segon nivell de “fairness”: els simis beneficiats sovint també rebutjaven el tracte desigual.
De mostres d’empatia i remordiment en els grans simis se n’han detectat moltes. De Waal explica el cas d’un bonobo que va arrencar el dit d’una científica i que anys després, en reconèixer-la i veure la mà mutilada, va fer grans mostres de compungiment i tristesa, cosa que indica que era conscient de la vinculació que ell tenia amb el dit mancant. Una altra bonobo que rebia grans quantitats de caramels per fer una sèrie d’experiments insistia que se’n donessin també els seus companys, que grunyien des de fora del laboratori. També s’ha discutit molt de l’autocontrol que exhibeixen els mascles de ximpanzé en les seves lluites pel poder: els seus canins són capaços d’esquinçar músculs, trencar ossos i arrancar dits, però sovint no arriben a extrems mortals (no sempre és així, òbviament, però sí la majoria de les vegades). El que sí que sembla clar és que els grans simis distingeixen clarament entre el grup (l’ingroup) i l’exterior (l’outgroup) i que els seus sentiments empàtics, i el seu autocontrol, són molt menors amb els desconeguts i els forans que amb els membres del seu grup. Som així, també, els humans? I els nostres governants? Sembla que les respostes a aquestes preguntes són dos sís rotunds.
Hobbes i la comunitat
El filòsof anglès Thomas Hobbes és conegut principalment per la seva obra “Leviathan”, on especula sobre els orígens de la sobirania i defensa la centralització del poder i l’absolutisme com a mètodes més eficaços per evitar la inseguretat i la violència inextricables de l’estat natural. Si bé la seva teoria de les raons de la centralització del poder i de la inseguretat i violència de l’estat de natura són sorprenentment adequades, la unitat primordial de Hobbes, l’individu, s’ha demostrat errada. Els homes vivim en societat des d’èpoques immemorials, des de molt abans de l’aparició de l’Estat fa uns pocs milers d’anys.
A “The World Until Yesterday” (“El món fins ahir”), l’antropòleg, biòleg evolutiu, geògraf i lingüista americà Jared Diamond descriu la inseguretat, por i violència omnipresents als territoris sense presència de l’Estat. Aquests territoris, com Papua Nova Guinea fins fa pocs anys, àmbit principal d’estudi de Diamond, solen estar fragmentats en petites comunitats d’unes poques desenes de persones, que viuen i moren en petits espais geogràfics de poques hectàrees. Abandonar aquests petits territoris tribals és gairebé un suïcidi, ja que les diferents tribus no tenen cap mena de vincle emocional entre elles i contemplen els forans amb una barreja de por i xenofòbia. La inseguretat i violència intertribals són el pa de cada dia en aquestes regions del món. Curiosament, però, aquesta desconfiança, temor i agressivitat per allò exterior contrasta amb els profunds sentiments de fraternitat i d’obligació moral a l’interior. El mateix individu que pot matar sense compassió un estranger que gosa entrar en territori tribal, és compassiu amb els ancians de la tribu, generós i desprès amb la comunitat, un bon fill i un bon pare. El món cruel d’homo homini lupus de Hobbes conviu amb el bon salvatge de Rousseau. Hobbes l’encertava quan deia que el món preestatal és insegur i violent per definició, però s’equivocava quan creia que la seva unitat bàsica és l’individu: ho són els grups familiars i de clan.
Els ximpanzés de De Waal també exhibeixen aquest comportament discriminador: així com solen mostrar autocontrol en les seves baralles internes, són despietats quan xoquen amb altres grups. És habitual que bandes de mascles d’un grup de ximpanzés s’endinsin en territori d’un altre grup i en matin mascles a sang freda. De Waal fins i tot parla de genocidi, ja que s’han observat casos en què en pocs anys un grup ha aconseguit matar tots els mascles d’un altre grup i, sovint, segrestar-ne les femelles. Aquest comportament de matar tots els mascles i raptar les femelles no és en absolut aliè a l’espècie humana, com indiquen els relats històrics i mitològics (el rapte de les sabines, per exemple) i tristament ens recorda l’Estat Islàmic a dia d’avui.
La manera com apareix l’Estat és un altre dels encerts parcials de Hobbes, que especula que els individus en estat de natura arriben a un pacte pel qual cedeixen el poder a un tercer (el nou sobirà) i així aconsegueixen escapar de l’estat d’inseguretat i violència permanents. Per bé que, com hem vist, els humans mai no hem viscut sense societat, Hobbes té raó quan veu l’aparició de l’Estat i la centralització del poder com una salvaguarda contra la inseguretat i la violència. Diamond utilitza una tipologia molt usada en antropologia que divideix les societats humanes en bandes, tribus, cabdillats (“chiefdoms”) i estats. Cada tipus és més complex i comprèn una població més gran que l’anterior. Els cabdillats (que de vegades s’assimilen a estats naixents) i els estats es caracteritzen per jerarquies oficials i formalitzades i una elevada centralització del poder en mans d’una persona o grup, que amb la col·laboració d’altres persones o grups (nobles, sacerdots, buròcrates, soldats) manté l’ordre i resol conflictes. A les tribus aquesta centralització no és necessària perquè les comunitats són petites, tothom es coneix i en cas de conflicte intermediaris o la comunitat en el seu conjunt poden acostar posicions. A més, els vincles de sang i l’empatia que genera el tracte continuat suavitzen i inhibeixen els conflictes més greus. En societats més grans, les que necessiten constituir-se en estats, no tothom es coneix mútuament i els sentiments naturals de comunitat i empatia no abasten tota la població que hom es pot trobar durant el dia. Per aquesta raó cal una burocràcia que substitueixi aquesta fraternitat natural per la por del càstig. Però això no és suficient: l’Estat no hi és sempre, no ho veu tot. Aquí és quan apareixen les religions, la moralitat i, més recentment, les ideologies.
Tots aquests sistemes normatius són simples ordenacions i catalitzadors dels sentiments naturals, que ens indiquen quan convé potenciar-ne uns i inhibir-ne uns altres, a part de proporcionar-nos, de vegades, un Déu castigador omniscient i omnipotent per si falla l’Estat. Per fer això, òbviament, han de tenir cert contacte amb la realitat biològica: un codi moral que ens impulsés a estimar les pedres i odiar qui ens mostra afecte segurament tindria poc futur. Per aquesta mateixa raó tots ells mantenen la dualitat grup/exterior que, com la resta de mamífers socials, tenim inscrita a l’ADN. A “The Bonobo and the Atheist” de Waal cita un fragment de l’antropòleg Daniel Fessler que és molt revelador: “el nostre codi moral s’aplica totalment només dins del grup, ja sigui un grup lingüístic, una població analfabeta que comparteix el mateix tros de territori o la mateixa identitat ètnica, o una nació. Sembla que hi hagi un “descompte” moral especial i pejoratiu pels estranys culturals, que sovint no són ni tan sols considerats plenament humans” (la traducció és meva).
Tot això indica que en els polítics, i en les persones en general, amb la voluntat de poder hi conviu una empatia (una identificació emocional i una voluntat d’ajudar i de servir els altres) que, ara bé, sempre estarà limitada d’una manera o una altra a un grup concret: la nació, la classe obrera, el poble de Déu, etc.
Conclusions
La voluntat de poder és una tendència natural de l’ésser humà, i cal ser escèptics quan un polític assegura que l’únic que l’impulsa és la voluntat de servei, o que governar és un sacrifici ingrat. Governar pot ser espinós i esgotador, com ho és el sexe o un bon àpat, però també és enormement plaent. Això, però, no ens ha de portar a l’extrem de caricaturitzar tots els polítics com éssers moguts només per l’ànsia de poder: en la majoria de casos són també fidels a unes idees, a uns codis i a uns grups, pels quals senten empatia sincera i pels quals estan disposats a sacrificar-se. Per bé que alguns especialistes especulen que el percentatge de psicòpates en feines que donen poder (alts directius, juristes, polítics) és més elevat que en el conjunt de la població, la norma no és tant Frank Underwood com el Dr. Jekyll: un ésser complex, contradictori, amb diferents capes i mogut per impulsos de diferent naturalesa. Al cap i a la fi, és tal com som el comú dels mortals.
[1] En cas d’obtenir el poder en aliança amb un altre mascle, el dominant sol tolerar que el segon tingui sexe, cosa realment xocant perquè comporta un intercanvi conscient.
