On són els feixistes amb faldilla? L’extrema dreta a Escòcia

per Drew Burgess (@Kublai_Khan67)

Al setembre de l’any passat, 2017, dos moviments d’extrema dreta van ser prohibits a Escòcia. Aquestes organitzacions, Scottish Dawn (Alba Escocesa) i NS131, van ser titllades com a organitzacions terroristes per l’Oficina d’Interior (Home Affairs), tornant a posar el focus sobre l’extrema dreta a Escòcia. Com a norma general, Escòcia no posseeix una tradició d’extrema dreta com en altres indrets d’Europa. Mentre que els mitjans de comunicació presenten titulars que podrien portar-nos al pànic per culpa d’una crescuda d’algun partit anti-immigració, o ultranacionalista com a Àustria o a Polònia, l’actuació de l’extrema dreta a Escòcia ha estat, per a dir-ho d’una forma generosa, més aviat muda. La seva actuació a les eleccions is ínfima, amb només el Front Nacional (National Front) assolint una sola regidoria el 2015. Els seus percentatges de vot ronden el zero. No han desenvolupat una fórmula que segueixi la tradició política escocesa contemporània. Després de tot, per a tenir èxit qualsevol grup extremista necessita un altre grup que li faci oposició. L’acadèmic Roger Eatwell ha emprat el terme “un discurs efectiu d’exclusió” (“an effective discourse of exclusion”) Hi ha dos discursos d’aquests a Escòcia, i els dos han estat monopolitzats per organitzacions que han crescut en l’àmbit local. El primer és el més obvi: oposició a Westminster (o Anglaterra en general), mentre que el segon és menys prominent ara tot i tenir un cert rol: sentiment anti-catòlic, arrelat en l’activisme protestant contrari a la unió britànica. Aquestes construccions escoceses de “l’altre”, la separatista i la sectària, estan establertes de fa temps, i molt en desacord. Han diversificat el mercat de l’extremisme i el fanatisme i ho han posat difícil als que tenen un discurs més aviat d’anti-migració, com el moviment anglès del British National Party (BNP) o l’English Defence League (EDL), per a créixer a Escòcia. Tot això no és un axioma, però fins que no succeeixin canvis fonamentals, penso que el prejudici a Escòcia es desenvoluparà a la seva manera.

Sectarisme

La dreta radical no ho té fàcil al nord de la frontera anglesa, però això no és perquè els escocesos siguin fonamentalment més tolerants. Cada país té una demografia que està preparada per acabar en brots de violència als carrers contra un grup o una institució que poden arribar a veure com enemics. Tanmateix, aquest impuls s’ha manifestat diferentment a Escòcia si ho comparem amb la resta del Regne Unit de la Gran Bretanya. Històricament, el grup rival immigrant a Escòcia ha estat l’irlandès, migració que començà just després de la Fam de la meitat del segle XIX. L’anti-catolicisme es va promoure pel trauma històric de la Guerra dels Tres Regnes (1639–1651), els alçament jacobites (1688–1746), i el conflicte nord-islandès (1968–1998). El fracàs de la dreta radical per a capitalitzar aquestes tendències és obvi. El partit de dreta radical original al Regne Unit, la Unió Britànica de Feixistes (British Union of Fascists) va fracassar a l’hora d’adoptar polítiques de caire identitari. La UBF no era sectària, i el seu líder, Oswald Mosely, simptatitzava amb l’IRA, fet que alienaria la seva secció escocesa. Hi havia grups extremistes, com el Partit Feixista Democràtic Escocès (Scottish Democratic Fascist Party) i Acció Protestant (Protestant Action), ambdós actius en l’activisme de carrer seguint l’estil feixista, amb una inclinació més aviat sectària. Avui, organitzacions com Ordre Taronja (Orange Order) monopolitzen aquest prejudici, sobretot a Edimburg i a Glasgow. Hi ha memòries comunes de violència i de llarga tradició d’abanderaments i cançons inflamatòries, com ara els que veiem en l’Old Firm de Glasgow, l’eterna rivalitat entre els dos equips d’aquesta ciutat, els Ragers (protestants) i els Celtics (catòlics). Aquest derbi ens dona un exemple més de sectarisme que de xenofòbia per se. A més, quan veiem el nivell de migració a Escòcia, en comparació amb el d’Anglaterra, no és pas difícil veure que partits anti-immigració pateixen per créixer. Vora el 14.2% de la població anglesa i el 37% de la població de Londres ha nascut a l’estranger. En comparació, el percentatge a Escòcia és del 7.2% de població nascuda a l’estranger. La falta d’enclavaments migratoris en les ciutats escoceses, amb els nivells de per exemple Bradford o Luton, fa que sigui difícil construir un discurs d’exclusió. L’Observatori de la Migració de la Universitat d’Oxford (University of Oxford’s Migration Observatory) ha trobat que la qüestió migratòria no era una de les més importants per als escocesos durant les immediateses del referèndum d’independència de 2014.

Separatisme

Aquesta és la variant millor coneguda i més socialment acceptada de l’exclusionisme escocès, i probablement la que més facetes té. Normalment es manifesta en una antipatia generalitzada vers tot allò que és anglès, sobretot durant els esdeveniments esportius. Tot i això, al nivell polític més respectable, està representada llargament pel Partit Nacionalista Escocès (l’SNP, el Scottish Nationalist Party), el qual més que anti-anglès és més aviat contrari a Westminster, a les polítiques d’austeritat, tot envoltat en patriotisme escocès. El moviment nacionalista busca la separació legal del Regne Unit a través de la derogació de la Llei de la Unió de 1707 (Act of Union), i els referèndums de 1979 i 2014 van ser manifestacions d’aquest impuls. Tanmateix, el separatisme escocès no només té una variant inclusiva i nacionalista cívica. Als seus extrems hi trobem grups de dreta i esquerra radicals. Durant les dècades de 1970 i 1980 veiem els oblidats Tartan Terrorists, grups d’esquerra radical que s’inspiraven en les insurgències dels països del tercer món, enviant cartes bomba i perpetrant atacs amb àntrax a polítics i membres de la reialesa. A l’extrem dret, organitzacions com ara la ja mencionada Alba Escocesa i el Sìol nan Gàidheal han pres una variant molt radical del nacionalisme escocès, més identitària, basada en llaços de sang i arrelament a la terra, “buscant el renaixement de les tradicions populars escoceses […] i […] alliberar el poble escocès dels pitjors excessos de l’imperialisme cultural anglo-britànic”. Fins i tot fora de qualsevol grup organitzat, el prejudici i la por treuen el seu caparró. Durant el camí cap el referèndum de 2014, polítics unionistes escocesos es van encarar amb nacionalistes radicals escocesos, havent d’escoltar paraules com ara “traïdor” i “col·laboracionista”.

Aquest prejudici, tanmateix, es manté més aviat en un nivell individual que en una expressió a llarga escala. Podria argumentar-se que l’SNP assoleix també un discurs d’exclusió, sobretot en quant a la seva campanya per a la separació legal d’Anglaterra. També es podria argumentar que, a diferència d’Irlanda, no existeix el mateix nivell d’opressió històrica contra la majoria de la població escocesa. De fet, la majoria de la opressió a Escòcia es va dur a terme per part d’escocesos anglo-parlants protestants de les Lowlands contra escocesos gaèlico-parlants, tant catòlics com membres de l’església episcopal de les Highlands. Aquest procés complex data de la Llei de la Unió i està enllaçat amb el sectarisme abans mencionat. I això ens assegura, a més, que el desenvolupament de la construcció de “l’altre” en la militància anti-anglo-britànica, com a Irlanda del Nord, és quasi impossible a Escòcia. Les institucions escoceses i angleses s’han enllaçat en diverses maneres, molt complexes, durant els darrers 300 anys, sobretot mitjançant beneficis mutus lligats a l’imperi britànic i a la fe protestant. El fet que Escòcia pogués mantenir el seu sistema educatiu, la seva església i el seu sistema bancari després de 1707 ha fet que es creés una llarga relació civil. Per tant és difícil imaginar qualsevol altre moviment amb les mateixes visions sobre allò que és anglès com les que té el BNP cap a tot allò que és, per exemple, asiàtic.

Incomprensió mútua

Aquests dos discursos excloents són també incompatibles. Els que tenen un marc mental anticatòlic tendeixen a ser vistos com abanderats de l’unionisme a l’estadi Ibrox, en contraposició als defensors de la Creu de Sant Andreu. L’Ordre Taronja va fer campanya a favor de la unió britànica durant el referèndum de 2014, mentre que l’anterior ministre primer escocès, Alex Salmond, líder de la campanya per la independència, va demanar fortament el vot positiu dels escocesos catòlics. Les organitzacions de la societat civil han creat enllaços entre el nacionalisme escocès i el republicanisme irlandès. De fet, David Scott, de l’organització caritativa Nil by Mouth, va acusar alguns nacionalistes d’emprar llenguatge codificat en un article al New Statesman el 2014. Què significa tot això? Crec que dilueix el mercat potencial del prejudici, emprat per organitzacions com el BNP i l’EDL. Cap d’aquests grups pot subscriure’s en el sectarisme, o fins i tot en el nacionalisme, i per tant estan atrapats en un llimbs a Escòcia. De fet, el moviment identitari, gran a tota Europa, té la seva forma en Alba Escocesa, la qual va intentar captar part del discurs nacionalista, un fet que es troba en una fase molt prèvia encara. Jim Dowson, activista milionari d’extrema dreta, ha afirmat que Anglaterra està “empatxada” per culpa als seus nivells de població migrant i la conseqüent dilució cultural. Dowson, com Alba Escocesa, vol rescatar Escòcia de l’elit corrupta, liberal i globalitzadora. Fins que el discurs no canviï, però, vers una forma més xenòfoba o basada en les carències econòmiques, és probable que els punts de ruptura mencionats anteriorment continuaran a exercir una gran influència en la formació de l’extremisme i el prejudici a Escòcia.

Imatge:

un nacionalista escocès durant un míting per al referèndum de 2014. Font: New Statesman.com.