Home Anàlisi L’oasi de la mobilitat social

L’oasi de la mobilitat social

■Anàlisi

by Altres col·laboradors - març 29, 2018

0 4100

per Bernat Camps Adrogué (@Bernat_Camps)

Al principi del mes de desembre del 2017, al Regne Unit es va produir una imatge que va passar bastant desapercebuda però va ser molt decebedora per la societat britànica. La imatge a la qual em refereixo va ser la dimissió en bloc de tota la comissió de mobilitat social. Aquesta va justificar la seva decisió dient que hi havia “poques esperances” en la “creació d’una societat més justa”. Abans de veure per què això és tan greu i abans de valorar si realment hi ha poques esperances, o per què passa això, hauríem de veure que és la mobilitat social.

Podríem definir la mobilitat social (si entenem la societat com una piràmide segons la riquesa) com la probabilitat que té una persona d’escalar aquesta piràmide i arribar a la seva cimera. Aquesta definició es pot relacionar amb el que està denominat com el somni americà. Bill Gates i Steve Jobs, entre molts altres, són els exemples que posen els defensors del “vinguis d’on vinguis treballa molt i bé, tingues bones idees i podràs convertir-te en la persona més rica del món”.

Aleshores, quin és el motiu de la dimissió dels integrants d’aquesta comissió? Van veure que el 71% dels jutges, el 62% dels alts càrrecs de les forces armades i el 55% dels caps de departament del servei civil van anar a escoles privades, quan aquestes escoles només eduquen al 7% de la població britànica. A les localitats més desafavorides, només el 10% dels joves amb problemes econòmics arriba a la universitat. Només el 6% dels metges, el 12% dels directors executius i el 12% dels periodistes provenen d’entorns de classe treballadora. Quan els membres de la comissió van observar les xifres i van veure la poca implicació del govern torie, van decidir abandonar el vaixell.

Un cop feta la definició i tornant al principi, ens trobem que la baixa mobilitat social és una de les preocupacions més freqüents que hi ha a la societat britànica, no gaire lluny del Brexit. ¿Per què és essencial tenir una alta mobilitat social? Perquè els ciutadans només acceptaran les desigualtats que genera el capitalisme si creuen que tenen una oportunitat justa de seguir avançant en la piràmide. A més, el fet de garantir a tothom igualtat d’oportunitats és importantíssim pel país per no perdre possible potencial.

Gràfic 1: esperança de vida i relació amb el PIB.

Anem a veure el que he mencionat anteriorment, però ara representat en gràfics. Primer de tot, comencem amb una paradoxa que ens explica el professor Richard Wilkinson: En el gràfic 1 trobem l’esperança de vida i el PIB per càpita dels països que hi ha al gràfic. Podem veure que no segueix cap distribució. De fet, Israel o Espanya, que són la meitat de rics que els EUA (en PIB per càpita per paritat de poder adquisitiu), tenen més esperança de vida que aquest últim.

Gràfic 2: esperança de vida segons el barri en què vius.

Però ara anem a veure què passa si mirem dins de la societat britànica. El gràfic 2 representa l’esperança de vida segons el barri en el que vius, i aquí sí que s’hi observa una forta relació: si vius en un barri ric pots arribar a tenir 8 anys més d’esperança de vida que si vius en un barri pobre.

Gràfic 3: diferències entre el 20% més ric i el 20% més pobre dins de cada país.

L’explicació d’aquesta petita paradoxa és que, dins les nostres societats, estem mirant la renda relativa, és a dir, en quin lloc estem segons on estan els altres, o, dit d’una altra manera, les diferències que hi ha entre nosaltres. Un cop fet això hauríem de preguntar-nos què passa si fem més grans les diferències o les reduïm, és a dir, si variem les diferències en la renda. El gràfic 3 ens mostra les diferències entre el 20% més ric i el 20% més pobre dins de cada país, per tant podríem dir que els països de l’esquerra són els més igualitaris i els de la dreta els més desiguals, és a dir, al Japó el 20% més ric és 3,4 vegades més ric que el 20% més pobre, mentre que a Estats Units aquesta relació és molt més elevada: 8,5 vegades. De fet, si tornem al cas del Regne Unit, la diferència és de 7,2, essent així un dels països més desiguals entre el tant per cent més ric i el tant per cent més pobre. El més important, però, no és el número, sinó les conseqüències que comporta a la nostra societat.

Gràfic 4: relació entre salut i problemes socials amb PIB per càpita.

Gràfic 5: relació entre salut i problemes socials i desigualtat salarial.

El professor que he esmentat prèviament, Richard Wilkinson, va recollir dades dels problemes socials que ens trobem a l’hora d’escalar posicions a la piràmide; dades bàsiques com l’educació, les malalties, addiccions i esperança de vida, entre d’altres. Va unir totes les dades en un índex (que és el que trobem a l’eix vertical dels gràfics 4 i 5, on totes les variables hi són representades en la mateixa proporció) i a l’eix horitzontal hi va col·locar la desigualtat en la renda. Com podem veure en el gràfic 4, els països amb més desigualtat en la renda són els països que podríem dir que tenen més problemes socials. Per altra banda, al gràfic 5, gairebé igual al 4, compara el PIB per càpita en substitució de les desigualtats en la renda. Sorprenentment (o no), ens trobem el mateix que en el cas on comparàvem l’esperança de vida i el PIB per càpita: no hi ha cap relació observable.

El que demostren aquests gràfics i la primera conclusió que en podem extreure és que la mitjana de benestar de les societats occidentals ja no depèn del PIB ni del creixement econòmic, sinó de les desigualtats entre nosaltres.

Gràfic 6: relació entre mobilitat social i desigualtat.

Per acabar amb els gràfics, el 6 i últim és el més important: la mobilitat social. Podem veure que la riquesa dels pares és més influent als Estats Units i al Regne Unit a l’hora de garantir un bon futur pels seus fills, però en canvi a països com Dinamarca i Finlàndia la riquesa dels pares no és tan important o tan condicionant. Un cop vist aquest gràfic i tal com diu l’estudi: “Si els americans volen viure el somni americà, han d’anar a viure a Dinamarca”.

Si aprofundim una mica més dins de les pròpies desigualtats i ens endinsem a la realitat dels països, ens trobem que si mirem els països més igualitaris (Japó i els països escandinaus), tot i tenir una desigualtat similar, són molt diferents entre sí en molts aspectes: entre ells, en la forma com s’aconsegueix aquesta igualtat. Suècia té diferències molt altes entre els ingressos de la població i redueix aquesta diferència a base d’impostos, prestacions, etc. En canvi, al Japó ens trobem una situació molt diferent: no hi ha tanta diferència entre els ingressos i llavors els impostos són menors. Per tant, la conclusió que extraiem d’aquestes dades és que no és important com s’aconsegueix aquesta igualtat, sempre i quan s’aconsegueixi (no estic parlant d’igualtat absoluta, sinó de garantir aquesta mobilitat social bàsica) perquè la desigualtat és l’obstacle principal de la mobilitat social.

És per això que la notícia que va arribar del Regne Unit, esmentada al principi, va crear un temor general tot i passar bastant desapercebuda. La mobilitat social és i ha de ser un pilar fonamental per als països en general, i, per tant, les societats occidentals i els nostres governs haurien de saber que es pot millorar la qualitat de vida tot reduint les diferències entre els nostres ingressos.