El moviment sufragista del segle XXI?
per Breogán Valcárcel Méndez
Entorn a 800.000 ciutadans i ciutadanes de Catalunya no tenen drets polítics plens. No poden votar a les eleccions ni pertànyer a candidatures electorals. No poden votar a referèndums. Estem parlant d’un col·lectiu que suposaria un augment del cens electoral català del voltant del 15–17%. Això tindria unes implicacions molt intenses sobre el sistema polític.
No poden votar perquè són persones “estrangeres”, tot i ser veïns i veïnes dels nostres carrers, de les nostres viles i ciutats, de fer vida quotidiana com “nosaltres”. Tot i formar part del demos real. La constitució espanyola vigent estableix en el seu article 13.2 que “només els espanyols seran titulars dels drets reconeguts en l’article 23, llevat d’allò que, amb criteris de reciprocitat, fos establert per tractat o per llei per al dret de sufragi actiu i passiu en les eleccions municipals”.
L’article 23.1 de la CE estableix que “els ciutadans tenen el dret a participar en els afers públics, directament o per mitjà de representants lliurement elegits en eleccions periòdiques per sufragi universal”. Això implica que les persones estrangeres residents a l’estat espanyol tenen possibilitat de sufragi actiu i passiu a l’àmbit restringit de les eleccions municipals, i en virtut d’acords bilaterals internacionals. Al llarg d’aquestes dècades de monarquia parlamentària espanyola, això s’ha plasmat en el dret de sufragi actiu i passiu dels residents comunitaris (Tractat de Maastricht de 1992) i en acords amb 12 estats, alguns d’ells irrellevants des del punt de vista migratori: Bolívia, Cap verd, Xile, Colòmbia, Corea, Equador, Islàndia, Noruega, Nova Zelanda, Paraguai, Perú, i Trinitat i Tobago.
Al 1978 l’estat espanyol i Catalunya teníem una escassa tradició en l’arribada de persones “estrangeres” al llarg del segle XX. Més aviat érem un punt d’emigració i exili. Catalunya va rebre molta població, però fonamentalment d’altres indrets de l’estat. A partir de la dècada de 1990 es produeix un canvi de paradigma, un canvi exponencial. Es necessita mà d’obra per abastir la construcció i els serveis, i comencen a venir persones de tot el món, en el marc d’una globalització plena de contradiccions i incerteses. Tot i la crisi del 2008, que va comportar que algunes d’aquelles persones i famílies tornessin als seus països d’origen o emigressin a altres indrets, la gran majoria ha arrelat aquí, amb fills nascuts aquí, amb una intenció ferma de fer vida aquí. Avui (INE 2017), l’estat espanyol té quatre milions i mig de persones estrangeres residents (un 9,7% del total de població) i Catalunya més d’un milió (un 13,7% del total). A banda de les fortes implicacions sociològiques de tot plegat, de les implicacions demogràfiques, de les implicacions en termes d’identitat intercultural, de les implicacions sobre l’economia, també hi ha unes implicacions polítiques i politològiques.
En el centre del debat està com transitar d’un paradigma fonamentat en un drets de ciutadania plens i exclusius per als nacionals d’un estat, a uns drets de ciutadania plens i inclusius basats en la residència real de les persones, més enllà del seu origen nacional o estatal i en un marc tant canviat com el de l’actual globalització.
És un debat que traspassa l’àmbit català i l’estatal, i que té una dimensió europea i fins i tot global, donada la creixent facilitat fàctica per a la mobilitat de les persones al món. Però pel moment polític actual tant a Catalunya com a l’estat espanyol, hi ha una important finestra d’oportunitat per a situar aquest debat a l’agenda política. A Catalunya perquè des de fa anys s’està plantejant la possibilitat d’un escenari polític nou i trencador, una república independent, en la qual s’hauria de definir qui són els ciutadans i ciutadanes que conformen la nova nació. ¿La ciutadania o la nacionalitat catalanes es basaran només en una prèvia nacionalitat espanyola? ¿Pot ser la Catalunya nació d’immigrants un dels mites fundacionals de la nova república? Són importants preguntes a respondre.
Pel que fa a l’estat espanyol, la pròpia qüestió catalana i el sorgiment de nous actors que han fet trontollar el sistema polític i de partits (l’espai Podem, Ciudadanos, etc.), obren la possibilitat d’un procés de reforma constitucional que actualitzi la norma bàsica de l’estat, a les portes d’arribar al 40 aniversari de la mateixa CE. I aquest tema podria entrar en aquesta agenda de reforma constitucional.
Sens dubte situar aquest tema a qualsevol agenda política, mediàtica i pública dependrà moltíssim de la capacitat de mobilització social del propi col·lectiu que té els seus drets limitats. Van ser les dones les principals impulsores del moviment sufragista al segle XX. Van ser les persones negres les principals impulsores del moviment pels drets civils i polítics als Estats Units o a Sudàfrica. Sabem de la tendència a la invisibilització i exclusió dels problemes del col·lectiu de persones nouvingudes i l’atomització dels diferents orígens nacionals/estatals tampoc juga a favor. Precisament l’assoliment de drets polítics plens podria canviar moltes de les temptacions, discursos o percepcions que la classe política, el sistema polític, els partits, i la societat en general, tenen de la nova ciutadania. Caldrà molt d’esforç i molta imaginació.
Estem potser davant del moviment sufragista del segle XXI.
