La República catalana i la qüestió militar: tema tabú per a l’esquerra?
per Daniel Roldán (@DaniRoldan)
És evident que l’independentisme d’esquerres mai no ha sabut resoldre adequadament la qüestió de la gestió col·lectiva de la violència. Alguns han preferit no abordar aquest tema, quasi a mode de tabú. Altres, que constitueixen un sector important i molt visible d’aquest espai sociopolític, advoquen clarament per la construcció d’un estat català sense exèrcit. Si bé aquesta idea pot semblar molt atractiva per a l’esquerra sobre el paper, en tant que podria parèixer que eliminant l’exèrcit establim un compromís ferm amb la cultura de pau, també és cert que una decisió així planteja tota una sèrie de problemàtiques que fan molt desaconsellable de prendre. Sembla molt pertinent d’analitzar-les, precisament des d’una perspectiva d’esquerres, ara que aquest debat tendeix a posar-se sobre la taula cada dia amb més força.
La presència d’amenaces externes i la defensa de la sobirania nacional
Una Catalunya independent, com qualsevol altre estat del món, afrontaria reptes que posarien en perill la seva seguretat. En el nostre cas les amenaces externes immediates i directes no provindrien d’altres estats, sinó d’actors no estatals. Més concretament, i per motius obvis, el focus de màxima preocupació ha de ser l’ascens del terrorisme gihadista. Per bé que aquesta amenaça ha de ser abordada en primer terme pels cossos policials i els serveis secrets, és imperatiu de tenir una estructura militar que tingui la capacitat de donar resposta a les accions generades per aquest i altres actors que puguin desembocar en situacions d’autèntic perill immediat i generalitzat per a la població. Cap posicionament d’esquerres pot menystenir aquest perill, si bé ha de combatre de manera contundent l’estigmatització de la comunitat musulmana per part de l’extrema dreta, que no dubta en aprofitar aquesta circumstància per estendre el discurs de l’odi i guanyar posicions.
A més, en qualsevol moment poden sorgir altres amenaces que ara mateix no són presents però que poden ser una realitat en un futur. Sense anar més lluny, només cal contemplar l’actual crisi de la Unió Europea, la possible desintegració de la qual podria generar una desestabilització de la seguretat a Europa sense precedents des de la Segona Guerra Mundial. Un escenari amb una Europa desintegrada i alguns estats governats per l’extrema dreta s’afrontaria amb autèntic vertigen si no estiguéssim militarment preparats i amb capacitat per establir aliances amb altres estats en un moment en què una situació de risc ho requerís.
D’altra banda, no cal dir que la manca d’un exercit per fer front a aquestes amenaces implica la necessitat d’establir tractats defensius amb altres estats (el cas d’Islàndia amb els Estats Units) o la dependència militar de facto respecte d’altres estats (el cas de Costa Rica i Panamà, també amb els Estats Units). Aquesta dependència formal o de facto limita de manera substancial la sobirania nacional d’un estat, en tant que en determinades circumstàncies es pot veure obligat a no prendre decisions que puguin molestar l’estat que exerceix el rol protector. Cap perspectiva d’esquerres, que ha de defensar el dret dels pobles a exercir la seva sobirania, pot acceptar aquesta situació.
L’oblidada dimensió interior i la necessitat d’un exèrcit de milícies
Quan es parla d’exèrcits es tendeix a valorar només la seva dimensió exterior (eina de l’Estat per imposar-se militarment sobre altres estats) i una de les seves dimensions interiors (eina de l’Estat per exercir el monopoli de la violència, mitjançant el qual es garanteix una determinada relació de forces sempre caracteritzada per la dominació i l’explotació). La pregunta és la següent: si realment es vol construir una societat democràtica, lliure i dotada d’una cultura de pau inqüestionable, és realista renunciar a la gestió col·lectiva de la violència? La resposta és que en cap cas, ja que la millor manera de controlar l’ús del monopoli de la violència que reclama l’Estat per a si mateix és democratitzar-ne l’exercici. En altres paraules, la millor manera de construir una cultura de pau i una societat plenament democràtica podria ser no fer desaparèixer l’exèrcit, sinó fer que el conjunt del poble, i no un grup reduït de persones professionalitzades, esdevingui l’exèrcit. Vegem per què.
L’exèrcit de milícies com a element generador d’una cultura de pau
En primer lloc, si tot el poble està compromès amb la prestació del servei militar i l’allistament forçat en cas de conflicte armat, hi ha la plena garantia que tothom s’ho pensarà dues vegades abans de donar suport a la iniciació d’una guerra. Si tots i cadascun dels ciutadans hàbils per combatre s’hi han de jugar la pell, és evident que les elits polítiques o econòmiques no podran convèncer fàcilment el poble perquè doni suport a agressions armades que no justifiquin de manera raonada el sacrifici col·lectiu que comportin. En aquest sentit, el caràcter netament defensiu de l’exèrcit i la seva nul·la orientació a l’acció militar exterior esdevé pràcticament inevitable.
En segon lloc, la professionalització de l’exèrcit genera un fenomen classista perquè les classes socials més adinerades no es veuen incentivades a allistar-s’hi, mentre que per a moltes persones de les classes populars entrar a l’exèrcit pot ser l’única sortida per tenir un sou decent o disposar de la possibilitat de cursar estudis superiors. És un fenomen que veiem a l’exèrcit americà, però també a l’espanyol. Arribada l’hora del conflicte, són aquestes classes socials les que majoritàriament han d’assumir el sacrifici i el patiment que comporta; i, per descomptat, la iniciació d’una guerra no comptarà amb el mateix grau d’oposició per part d’aquells que no l’han de lliurar.
Hi ha diversos exemples històrics que sustenten aquest argument. Per exemple, als Estats Units l’oposició social a la guerra del Vietnam va ser molt més forta que la de la guerra d’Iraq. El motiu és que en el primer cas hi havia un sistema d’allistament obligatori que generava un sentiment de revolta entre tots aquells que veien que eren enviats a morir per una causa injusta, mentre que en el segon cas només els militars professionals –la majoria dels quals reclutats entre les classes populars- havien de jugar-s’hi la vida.
L’exèrcit de milícies com a eina de poder popular
Tenir un exèrcit de milícies (amb servei militar obligatori que inclogui totes les persones entre 18 i 35 anys), no professional (amb l’excepció dels rangs oficials i les unitats d’operacions especials), neutral (prohibició estricta de participar en cap aliança militar permanent, com podria ser l’OTAN) i de naturalesa estrictament defensiva pot ser el millor pas de cara a construir una societat dotada d’una forta autonomia front al poder de l’Estat.
Aquesta afirmació es veu clarament reflectida en l’exemple de Suïssa. Si algú es pregunta per què en aquell estat existeixen institucions de democràcia directa que no tenen equivalent en cap altre país i per què Suïssa mai no ha participat en cap conflicte armat des de 1848, cal que cerqui la resposta en la variable de la gestió col·lectiva de la violència. Des de la seva fundació, per motius que no entraré a detallar, Suïssa ha tingut un exèrcit popular de milícies. Dit d’una altra manera, les elits polítiques suïsses no han tingut mai una eina per reprimir el seu poble, ja que és el mateix poble qui ha estat sempre l’exèrcit. És per aquest motiu que quan el poble es va mobilitzar per exigir la instauració del referèndum facultatiu (1874) i de la iniciativa popular (1891), les elits polítiques no van poder fer altra cosa que cedir a les seves exigències. Senzillament, no es pot dir que no a aquells que tenen les armes, i a Suïssa les tenen literalment: els suïssos tenen les armes reglamentàries a casa i no a les casernes.
Vol dir això que Suïssa és un model perfecte? De cap manera, tots sabem perfectament que aquest mateix poble ha acceptat de bon grat fer del seu país un centre de blanqueig de capitals, que vota contra la creació d’una sanitat pública, que vota contra els drets més mínims dels immigrants, que vota contra limitar els sous dels directius de la banca, que exclou dels drets de ciutadania una gran part de la societat que viu, treballa i paga impostos a Suïssa (un altre gran problema estructural), i un llarg etcètera. Amb tot, el fet és que la democràcia és una procedimentalitat neutra i no porta necessàriament a prendre decisions progressistes (contra el que pensa bona part de l’esquerra). Tanmateix, si alguna cosa demostra el cas de Suïssa és que la gestió col·lectiva de la violència ha garantit la construcció d’una autonomia social fortíssima front a l’Estat. Dit d’una altra manera, més enllà de la valoració que puguem fer sobre les decisions que pren el poble suís, la realitat és que mana molt més que altres pobles.
Objeccions/Conclusions
Un antimilitarisme abstracte, que pretengui que la violència és un fet amb què es pot acabar per art de màgia, no és una opció operativa per a la construcció d’una cultura de pau i la conquesta d’una emancipació social efectiva. És necessari pensar des d’una perspectiva política, i no només des d’una òptica moral, com gestionem col·lectivament l’exercici de la violència. Reflexionar-hi políticament des d’una posició d’esquerres implica pensar com protegir una societat lliure enfront d’amenaces externes, com garantir una relació de forces tan equilibrada com sigui possible dins la societat de cara la seva màxima democratització i com garantir la sobirania nacional front a ingerències exteriors.
En aquest sentit, necessitem que la futura República Catalana –si és que mai existeix- es doti d’un exèrcit per garantir la plena seguretat de la seva població i la sobirania nacional de l’Estat. A més, per garantir la cultura de pau i l’empoderament popular, aquest exèrcit no hauria de ser professional, sinó de milícies, que impliqués tota la ciutadania en la gestió col·lectiva de la violència de manera efectiva i, a la vegada, amb els mínims recursos possibles. Aquest darrer punt és important, ja que la constitució d’un exèrcit no professional –tot i que comandat per professionals- obre la porta a cobrir les necessitats militars bàsiques de l’estat amb una despesa relativament baixa.
Tanmateix, sabem del cert que hi ha moltes amenaces a la seguretat del nostre país que no poden ser abordades a través de la perspectiva militar. Per exemple, el canvi climàtic, que també ens afecta i de manera greu, requereix d’una concertació global entre tots els estats del món i altres actors internacionals de rellevància. L’augment de la pobresa i l’exclusió social, que suposa un autèntic perill per a la cohesió de la nostra societat, representa una amenaça que només pot ser abordada atacant les causes econòmiques estructurals que la generen. L’augment dels conflictes armats interns i les crisis alimentàries que es viuen a diverses regions del món estan generant fluxos migratoris sense precedents cap al nostre continent, i la gestió d’aquesta situació no s’implementa correctament des d’una òptica militar. I així podríem seguir.
També sabem que la construcció d’una cultura de pau i l’empoderament popular tampoc s’assoleixen per art de màgia mitjançant la construcció d’un exèrcit de les característiques que hem descrit aquí, sinó que necessita un canvi cultural profund generat a partir d’una política educativa orientada a assolir aquestes finalitats. La inversió en educació i totes les altres despeses socials (sanitat, habitatge, dependència, cultura, etc.) sempre serà molt més important que la militar de cara a construir una societat lliure i justa. A més, també hem de tenir clar que la sobirania nacional d’un estat no es veu garantida només per la seva capacitat militar. És evident que la pertinença a la Unió Europea, que comporta la cessió de quotes de sobirania molt important, o l’enorme poder del capital transnacional, que té la capacitat d’influir mitjançant les seves eines de xantatge –que no són pertinents de detallar aquí- també tenen un efecte molt important en els processos polítics interns dels estats.
Però no ens enganyem: és ingenu de perdre de vista que per garantir la plena seguretat d’un estat, l’establiment d’una cultura de pau, l’empoderament popular i la justícia social, la qüestió de la gestió col·lectiva de la violència haurà de ser tinguda en compte en tota la seva complexitat.
