L’OTAN, més enllà de Rússia
per Víctor López (@vlopezpaya)
La guerra d’Ucraïna ja fa dos anys que va esclatar, i amb ella també ho van fer les delicades relacions diplomàtiques entre l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN) i la Federació Russa. Des de llavors, els països europeus i Rússia han intercanviat tota mena de respostes en forma de picabaralles, ja sigui amb sancions econòmiques per part de la Unió Europea (UE) als productes russos o amb l’amenaça de tancament dels gasoductes provinents de Rússia que abasteixen bona part de l’Europa de l’est i central, països entre els quals es troba la potent Alemanya. En diverses ocasions, aquestes respostes s’han materialitzat sobre el terreny amb la mobilització de milers d’efectius de l’exèrcit rus a la seva frontera amb els estats bàltics i Ucraïna sota el pretext d’unes simples maniobres militars. Aquests països fronterers amb el règim de Vladimir Putin ja van alertar als seus socis de l’OTAN, especialment Moldàvia, que es troba just davant de l’annexionada península de Crimea, de la necessitat de replantejar la seguretat en aquesta zona d’Europa. D’acord amb aquestes exigències i com a mesura preventiva en el pols constant amb Rússia, l’Aliança Atlàntica va posar en marxa una unitat de resposta ràpida, la Força Conjunta d’Alta Disponibilitat (VJTF), dirigida aquest any 2016 per Espanya, que s’activaria en cas que un país aliat fos atacat. A més, l’octubre de 2015 es va iniciar l’operació Trident Juncture, unes macromaniobres militars d’entrenament que van mobilitzar més de 30.000 solidats d’una trentena de països aliats i set socis externs de l’aliança, cosa ja prevista a la cimera de Lisboa (2010), sota l’objectiu de preparar unes forces armades modernes amb la mirada posada al 2020.
Aquesta setmana passada l’OTAN ha fet un pas més en per a l’increment de les seves forces i ha anunciat un nou pla per traslladar quatre batallons a les repúbliques bàltiques i Polònia, dirigits cadascun d’ells pel Regne Unit, Alemanya, el Canadà i els Estats Units. Els caps d’Estat i de govern de l’Aliança Atlàntica hauran de ratificar aquest pla els dies 8 i 9 de juliol en la cimera que es celebrarà a Brussel·les. Aquests batallons tenen la singularitat que són mòbils, és a dir, no tindran una base fixa en uns dels països i aniran rotant, de manera que l’OTAN evitarà infringir l’acord amb Rússia de 1997, que prohibeix l’establiment bases militars als països de l’antic Pacte de Varsòvia.
Per altra banda, però, la cimera que es celebrarà a principi de juliol, i que comptarà amb la presència de l’Alta Representant de la UE, Federica Mogherini, també abastarà el sud d’Europa i, concretament, el paper de l’OTAN al Mediterrani, el Nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà. I és que, en contra d’allò que molts pensen, l’OTAN és més que una organització de defensa col·lectiva contra el gegant rus, que compta amb un exèrcit bastant més nombrós que el dels aliats europeus. Des de fa anys el front de l’est ja no és la principal amenaça de l’Aliança Atlàntica, amb l’excepció de la guerra d’Ucraïna, però ha tingut més visibilitat mediàtica pels reiterats retrets polítics amb els russos. La inflada visibilitat de les tensions amb Rússia es tracta, doncs, d’una simple qüestió d’imatge i retòrica política. Per contra, això no vol dir que l’est europeu ja no importi, les picabaralles amb l’imprevisible règim de Vladimir Putin han conduit l’OTAN a centrar-hi gran part dels esforços, i a reforçar la seva presència amb el sistema de míssils balístics de defensa i ara amb un increment de les tropes terrestres.
No obstant això, amb una Rússia amb greus problemes econòmics, un ruble devaluat i el preu del petroli – principal producte d’exportació rus – cada cop més baix, ara la prioritat i l’amenaça directa es troba a l’altre punt del vell continent. Europa, encara que sovint ens n’oblidem, fa frontera amb dues de les regions més convulses del món, l’Àfrica i l’Orient Mitjà. Mentre a Síria el règim governamental reprimeix la seva pròpia població i veu com la meitat del seu país és ocupat pels terroristes gihadistes de l’Estat Islàmic, l’Iraq intenta reorganitzar les seves forces per fer front a la mateixa amenaça terrorista a la ciutat de Fallujah, Líbia es troba sumida en el caos amb dos governs i dos parlaments enfrontats i més de 500 milícies repartides per tot el país, Egipte s’esfuma del lideratge de la revolució democràtica caient novament sota mans dels militars, i la relació Israel-Palestina continua, com des de fa anys, penjant d’un fil cada dia més prim. En conseqüència, l’OTAN no se’n pot desentendre.
La qüestió que molts dels departaments d’afers exteriors i de defensa dels estats aliats s’estan plantejant des de fa mesos és quin paper ha de tenir l’OTAN a la Mediterrània? Una primera opció, i probablement la més lògica i senzilla, és limitar-se a defensar el territori europeu de potencials amenaces sota una política reactiva i, en conseqüència, no anar més enllà de les aigües del Mare Nostrum i de l’estret dels Dardanels. L’altra possibilitat és prendre mesures d’acció preventiva implicant-se de forma més o menys activa en conflictes que poden ser potencials amenaces. Per sorpresa d’alguns, l’Aliança Atlàntica ha optat per la segona opció i per tenir una major presència en aquestes zones en conflicte atorgant-los un major suport militar.
La nova estratègia de l’OTAN per al Nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà es divideix en dos fronts. Per una banda, l’Aliança Atlàntica intensificarà la lluita contra les xarxes d’immigració il·legal al mar Mediterrani. Des de finals de 2014, les unitats desplegades a la zona s’han limitat a tasques de vigilància de forma coordinada amb l’agència europea de fronteres FRONTEX i als guardacostes dels estats membres. L’objectiu ara és centrar-se en les embarcacions que surten de Líbia, principal punt de partida de la immigració il·legal de la Mediterrània. Per fer-ho, l’OTAN desplegarà més mitjans aeris i marítims de reconeixement i control a aigües internacionals i, alhora, promourà la creació d’una guàrdia costera líbia de forma conjunta amb la UE i el govern de Tubruq (l’únic reconegut per la comunitat internacional), de manera que, progressivament, siguin els mateixos libis els encarregats de garantir la seguretat i el compliment de les lleis internacionals en les seves aigües territorials. Això significa que incrementarà la participació en la missió militar europea Sophia per al control d’embargament d’armes i la lluita contra el tràfic de persones, ara centrada en el Mar Egeu, entre Grècia i Turquia, i s’ampliarà a les costes nord-africanes. Davant les limitacions que la UE s’ha trobat a l’hora d’aconseguir l’autorització de les Nacions Unides i de Líbia perquè els vaixells de FRONTEX patrullin les costes líbies, cosa que ha relegat el radi d’acció a aigües internacionals, l’OTAN entra en escena en un replantejament de la missió Active Endeavour (OAE) amb un paper que s’haurà de definir en la propera cimera de l’Aliança a Varsòvia. Així, aquestes operacions es complementen amb les ja existents en la lluita contra el tràfic il·legal de persones i armes en aigües internacionals, com l’Operació Ocean Shield per la lluita contra la pirateria al sud de la mar Roja, concretament, al Golf d’Aden (Iemen) i la Banya d’Àfrica (on hi ha les conflictives Somàlia i Etiòpia), que l’OTAN duu a terme des de 2008 amb fragates i mitjans aeris de l’aliança juntament amb la EUNAVFOR, també anomenada Atlanta, les forces navals europees contra la pirateria.
Per altra banda, l’OTAN prestarà suport de vigilància aèria a Síria en la coalició internacional contra l’Estat Islàmic i establirà a Bagdad el centre de formació militar que dóna suport a l’exèrcit iraquià, actualment amb seu a Jordània. L’objectiu d’aquestes operacions és potenciar que siguin les mateixes forces armades del territori que siguin garants de la seguretat i l’estabilitat de la regió, però alhora l’OTAN continuarà prestant cobertura aèria en la lluita contra el terrorisme. D’aquesta manera, s’incrementarà el suport a la regió coordinant-se a les missions que ja es troben desplegades sobre el terreny: el suport a Tunísia en la lluita contraterrorista centrada en la seguretat fronterera; la col·laboració en matèria de ciberdefensa amb el govern jordà i la lluita contra l’ús d’explosius a la seva xarxa d’infraestructures i transports, que és on més atemptats es cometen. A més, s’ha de tenir en compte que el comandament de l’OTAN encara manté un ampli desplegament militar a l’Afganistan com a part de la International Security Assistance Force (ISAF) de la coalició internacional que des de 2001 controla el país.
D’aquesta manera, el paper de l’OTAN en la geopolítica internacional s’ha de replantejar amb profunditat. L’OTAN es va crear el 1949 per a protegir Europa de futures amenaces militars i, certament, per fer front comú contra el poder militar soviètic. No obstant això, tot i que les tensions amb Rússia pateixen el que econòmicament qualificaríem de fluctuacions – és a dir, de pujades i baixades –, hi ha un relativa estabilitat o, millor dit, una tensió estable semblant a la que hi va haver durant el període de distensió de la Guerra Freda, cosa que hauria de donar més marge de maniobra a l’Aliança Atlàntica per centrar-se en altres indrets potencialment més conflictius. Un d’aquests indrets és el sud d’Europa, que actualment viu un èxode de refugiats producte del derrocament de règims autoritaris i una transició inacabada, que ens alguns llocs directament no ha ni començat, i que ha desencadenat una guerra civil i una consegüent manca d’autoritat governamental, i ha provocat l’auge de pràctiques il·legals com és el tràfic de persones i armes, la pirateria i la violació de drets humans. Davant de tot això, l’OTAN no ha de fer un pas enrere per simplement defensar-se, sinó que ha de continuar fent passos endavant per combatre aquestes amenaces i estabilitzar la regió, en la mesura de les seves possibilitats. Aquesta sembla ser la intenció del Secretari General de l’OTAN, Jens Stoltenberg, en l’anunci de la setmana passada, encara que fos amb la boca petita. La cimera del 8 i 9 de juliol determinarà com es concreta exactament aquest pla per la Mediterrània i l’Orient Mitjà i el paper de l’Aliança Atlàntica més enllà de l’enfrontament històric amb Rússia.
