Lliçons d’història per en Donald Trump
per Laia Comerma (@laia_comerma)
Els camins de la diplomàcia internacionals mai són fàcils ni predictibles, més aviat tot el contrari, però això no significa que la història no ens pugui donar pistes fins i tot per a reptes nous i certament complicats, com és ara la desnuclearització de la península Coreana. Tot sovint tendim a oblidar el que ja ha passat, com si fos un problema menys, però això fa que oblidem part de la història del conflicte, part de les causes i part de les raons que fonamenten les decisions que obren cada dia les notícies internacionals. Per tant, penso que val la pena recordar com va començar tot.
Situem-nos, per tant, als XXIII Jocs Olímpics d’Hivern, celebrats entre el 9 i el 25 de febrer a Pyeongchang, la capital de Corea del Sud. En un moviment de gran significació diplomàtica, Corea del Nord va accedir no només a participar als jocs, sinó a presentar-se a la cerimònia d’obertura com a una única Corea unificada i a participar en la competició de hoquei sobre gel com a un mateix equip. Molts països, entre ells Japó, afirmaren que això era tot una estratègia “ofensiva seductora”, és a dir, una façana per a mostrar una cara més simpàtica al món i amagar la censura, repressió i autoritarisme que es viu dins del país. De fet, només tres mesos abans, el 28 de novembre de 2017, Corea del Nord havia realitzat l’última de les seves proves nuclears, llençant un míssil desconegut fins aleshores i que anomenà Hwasong-15, amb un rang potencial de més de 13,000 km; un míssil, per tant, capaç d’atacar Washington i la resta dels Estats Units continentals. Entre els cercles polítics i acadèmics d’arreu del món es parlava amb freqüència de la possibilitat que Corea del Nord fos el desencadenant de la Tercera Guerra Mundial, una guerra que tenia tots els números d’escalar al nivell nuclear.
La sorpresa durant els jocs no acabà aquí. Kim Jong-un sorprengué al món enviant la seva germana a la cerimònia d’obertura dels jocs, esdevenint així la primera membre de la dinastia dirigent que trepitja Corea del Sud des del final de la Guerra Coreana (1950-53). L’inesperat arribà quan, durant la recepció, Kim Yo-jong entregà al president Sud-coreà, Moon Jae-in, una carta del seu germà, convidant-lo a trobar-se “el més aviat possible”. Això catapultà una sèrie de contactes al més alt nivell diplomàtic que acabaren amb la convocatòria de la cimera entre Estats Units i Corea del Nord programada pel 12 de juny a Singapur. Tot semblava anar vent en popa fins que Trump decidí cancel·lar la trobada el dijous 24 de maig per tornar-la a convocar el mateix diumenge, passant de qualificar Corea del Nord d’ “hostil” a ser un país “amb un potencial brillant”. Això no és ni aleatori ni incomprensible, de fet, part de l’explicació la trobem a Líbia, i aquí és on entren les lliçons de la història.
Líbia fou, fins l’any 2003, un important promotor de radicalisme a nivell global, implicada en terrorisme i desenvolupant armes de destrucció massiva (ADM). En qüestió de quatre anys, però, abandonà els programes de desenvolupament d’armes químiques, biològiques i nuclears, i aconseguí resoldre el cas de terrorisme de Pan Am 103 Lockerbie, la caiguda del vol degut a una bomba terrorista que causà la mort a 243 passatgers i 16 membres de la tripulació i pel qual Gaddafi acceptà la responsabilitat i pagà una compensació a les víctimes. Els EEUU utilitzaren la mateixa diplomàcia coactiva que estan utilitzant avui amb Corea del nord, però no els funcionà a la primera. De fet no funcionà fins a la tercera.
Primer, Ronald Reagan imposà sancions econòmiques i utilitzà força militar entre 1981 i 1988, però no aconseguí els seus objectius, ja que els objectius eren massa ambiciosos pels mitjans tan limitats que hi destinà, pel que Gaddafi pogué resistir la pressió. George H.W. Bush decidí llavors utilitzar una estratègia més multilateral, basada en les sancions, que tingué resultats mixtos, i que fou continuada per l’administració Clinton fins el 1998. Aquesta tampoc acabà de funcionar perquè les famílies de les víctimes del Pan Am 103 exerciren una gran pressió política, constrenyent qualsevol compromís per la seva part. Finalment, l’èxit arribà quan Clinton decidí començar negociacions directes secretes el 1999, que George W. Bush continuà, i que culminaren amb l’acord de desnuclearització del 19 de desembre de 2003.
Perquè funcionà aquest últim cop? Doncs perquè trobà el just equilibri entre l’estratègica coercitiva, una amenaça de força creïble i una diplomàcia hàbil consistent amb els criteris de proporcionalitat, reciprocitat i credibilitat coactiva però, a més, tingué en compte les limitacions nacionals i domèstiques de Líbia. També jugà un paper important la vulnerabilitat de la política domèstica i l’economia del país, més en particular, el paper de les elits libaneses. L’acord s’aconseguí, de fet, només sis dies més tard de la captura de Saddam Hussein. Tot indica que Gaddafi pensà que, amb EEUU destinant recursos militars i generant una intensa oposició internacional contra Iraq, el focus estaria menys posat en Líbia, cosa que obria la porta a un canvi polític que no comportés un canvi de règim. En altres paraules, ell podia seguir mantenint la cadira i, a canvi, ser més pragmàtic i respondre a les sancions imposades per Estats Units amb concessions polítiques.
Doncs bé, quines lliçons hauria d’extreure Trump d’aquesta història abans de viatjar a Singapur el 12 de juny? Primer, és clau aconseguir un equilibri entre diplomàcia i amenaça de l’ús de la força: la força demostra que estàs disposat a arribar prou lluny en defensa de les teves demandes, però aquestes han de ser raonables i tenir en compte que EEUU no és té l’hegemonia mundial i no tothom farà sempre el que Trump publiqui en els seus tuïts perquè sí. És clau establir una balança entre “carrots” i “sticks” que permeti a Kim Jong-un arribar a un acord sense semblar una rendició incondicional. Fet i fet, ell, igual que Trump, té una audiència domèstica a la que ha de respondre, segurament molt més reduïda que en una democràcia, però no per això més permissiva. Una línia d’argumentació que personalment subscric defensa que aquesta sobtada obertura de Corea del Nord es deu a que Kim Jong-un se sent fort domèsticament, que no contempla la possibilitat d’una oposició que pugui destronar-lo, però això no significa que tingui completa llibertat de maniobra.
Segon, Líbia demostrà que aquells països qualificats com a “rogue states” (o “estats rebels”) són reformables; no obstant i en tercer lloc, per a aconseguir aquest fi, perseguir un canvi absolut de règim pot ser contraproduent per a aconseguir un canvi polític. Quart, les sancions econòmiques poden ser un component efectiu d’una estratègia de democràcia coercitiva si se sostenen multilateralment i durant prou temps. De fet, Corea del Nord s’enfronta a un règim de sancions des de 2006, quan dugué a terme el seu primer test nuclear, i sembla que han començat a fer efecte: ha disminuït a producció, hi ha manca de matèries primeres i aliments, medicaments, i les recents reformes econòmiques han començat a deixar créixer una classe mitjana urbana que comença a exercir pressió al règim. És evident que les sancions no són l’únic factor causant d’aquesta obertura, però han contribuït a erosionar la capacitat repressiva del règim cap a la població, que és qui en sofreix les pitjors conseqüències.
En penúltim lloc, és crucial que hi hagi un suport multilateral per a l’èxit de les negociacions diplomàtiques, mostrar un front unit. Trump no pot oblidar que no és un superhome, i que per arribar lluny s’ha d’anar acompanyat, per això és important que segueixi comptant amb el recolzament de les Nacions Unides i la Unió Europea, així com les altres potències regionals que l’han acompanyat en el règim de sancions (Xina, Japó, Corea del Sud o Austràlia). Finalment, els negociadors d’Estats Units hauran de lidiar amb les circumstàncies i limitacions domèstiques i tenir-les en compte en les seves demandes. Kim Jong-un té la seva llista de resultats que comptarien com a “triomf” per a ell davant el seu país, així com un seguit de línies vermelles. Si no es tenen aquestes en compte, les negociacions senceres fracassaran i, per la lògica del boomerang, podrien portar a Corea del Nord a reprendre el programa de desenvolupament nuclear i a descartar una possible obertura internacional en un futur proper.
La finestra d’oportunitat que s’obrí amb la carta entregada per Kim Yo-jong no és ni permanent ni periòdica i, justament per això, necessitem ara més que mai aprendre les lliçons que ens ha ensenyat la història per no cometre els mateixos errors que en el passat, sigui per culte de personalitat, per egocentrisme, per no tenir en compte les limitacions domèstiques o per voler jugar la partida sense acompanyants. Part de l’equip encarregat de dur a terme les negociacions ja ha aterrat a Corea del Nord per començar els preparatius per la cimera, entre el que s’inclouen Randall Schriver, Subdirector de Defensa per la Seguretat d’Àsia i el Pacífic, i Allison Hooker, l’experta del Consell de Seguretat Nacional de la Casa Blanca. Segur que porten ben apreses les lliçons de Líbia, però no hem d’oblidar tampoc que Gaddafi fou derrocat i mort per militants recolzats per la OTAN el 2011 i que, comprensiblement, Kim no està disposat a acabar de la mateixa manera i mantindrà l’amenaça que suposen els seus míssils mentre vegi la més mínima possibilitat. Trump diu que farà possible un gran futur econòmic i financer per a Corea del Nord. Esperem que no quedi en els 279 caràcters que tenia el seu tuït.
Imatge:
Donald i Kim. Font: Griffith Asia Institute, 3 d’abril de 2018.
