L’euro per matrícula universitària i l’augment del 67% per recepta, o com dius que era?
Com ja sabeu, ja portem alguns anys de retallades d’inversió pública a Catalunya i a Espanya en diferents sectors estratègics, sent els més precaris els de la sanitat (on Catalunya ha sigut la pionera en degradar el servei) i l’educació. Després es va posar de moda l’augment de les aportacions a les arques de l’Estat per part de tots, primer en forma d’un augment de l’IVA, però ja ben aviat es van començar a sentir els primers rumors sobre un possible copagament dels medicaments per tractar de reduir el dèficit de la sanitat pública (esperem que almenys sigui aquest el motiu), i també sobre una possible espectacular pujada dels preus de les matrícules universitàries, cosa que era previsible, però a Catalunya ja sabíem que es tractaria que les taxes augmentessin fins al màxim legal permès. Doncs bé, després de tants mesos sentint la cançó, el dia ha arribat. Fruit de l’aplicació d’aquestes mesures s’han creat problemes socials, on encara que no hi estem d’acord poden haver-hi una certa disparitat d’opinions, però el que sí que es objectiu es que les decisions i l’aplicació d’aquestes s’ha fet de forma precipitada i caòtica.
L’euro per recepta (ara si)
Aquest passat 23 de juny va entrar en vigor la normativa per la qual s’ha d’abonar una taxa administrativa d’un euro per cada recepta que es presenti del Servei Català de la Salut. O bé, més aviat hauríem de dir que la taxa s’aplica sobre cada medicament amb recepta. Aquesta es paga a les farmàcies, on es presentarà la targeta sanitària per saber si el ciutadà ha de pagar la taxa o forma part dels col·lectius exempts, uns 127.000. Aquí de nou podem discutir sobre l’equitat d’aquesta taxa, ja que els exclosos del pagament de l’euro per recepta són només els beneficiaris de pensions no contributives, del PIRMI (Programa de la renda mínima d’inserció), de prestacions d’acord amb la LISMI (Llei d’integració social dels minusvàlids), o del FAS (Fons d’assistència social). En cap cas es parla de cinc-cents euristes malalts crònics, per posar un exemple. Per evitar problemes majors derivats de situacions com aquesta, s’ha posat un màxim d’aquesta taxa de 61 euros anuals. Això no vol dir, però, que sigui una mesura equitativa. La mesura ha entrat en vigor no sense problemes, tant d’un cert desconeixement com de col·lapses informàtics incomprensibles. Si no estava tot llest, s’hauria d’haver posposat l’entrada en vigor de la mesura. Afegir també que a Catalunya patirem una duplicitat, amb el copagament que s’imposarà des de l’Estat.
L’augment de les taxes universitàries
Com ja hem dit, la Generalitat “ha apostat fort” i ha tractat d’apujar els preus de les matrícules el màxim possible, mentre altres Comunitat autònomes han optat per fer una pujada molt inferior, similar a l’augment del IPC. Els càlculs són que el 40% dels alumnes hauran de pagar fins a un 67% més per matricular-se aquest curs vinent. Per tractar de fer la mesura més equitativa o potser per esquivar algunes crítiques, s’ha decidit que el preu (o la quantitat de l’augment més aviat) que pagui l’alumne vingui determinat per una sèrie de trams segons la renda d’aquest. La decisió és així més equitativa, amb un però: els trams vénen determinats per la renda familiar, no la renda personal. D’aquesta manera les circumstàncies personals de les famílies, o la falta d’interès de la família per finançar la matrícula del seu fill o part d’aquesta, pot acabar amb les possibilitats d’un jove per a accedir a uns estudis universitaris. A Espanya seguim, doncs, amb un model on el protector i el proveïdor de benestar segueix sent la família, amb els problemes esmentats derivats que comporta. La confirmació oficial de l’apujada dels preus amb els seus trams no s’ha fet fins el passat 29 de juny, pocs dies abans de les primeres matriculacions per a aquest curs vinent. De nou, una altre decisió presa de forma precipitada. Si tan urgents són aquestes mesures, no ens hauria d’extranyar un proper rescat que no sigui “només una ajuda a la banca”.