Els astuts hooligans de la Lega Nord
per Víctor Solé (@sule25)
El Procés sobiranista català busca aliats arreu d’Europa i del món: alguns contesten, altres no. Quan busques amics arreu, de vegades et trobaràs amb aquells estranys espècimens que ningú vol com amic, els bojos del poble que, torts i esbojarrats, són famosos o bé perquè són explícitament polèmics –negativament o positiva– o bé perquè tenen més acòlits del que la gent normal voldria –i ara busquem-li interpretació a normalitat, si cal. La Lega Nord és, com molts altres espècimens polítics europeus, un d’aquests esbojarrats de poble, o de taberna, i des que a Catalunya es va institucionalitzar el Procés, que feia anys que era moviment, l’esbojarrat ha sortit de la taberna i ha pregonat que donava suport al veí que vol tenir casa pròpia a la Unió Europea… sense que aquest veí hagi demanat que l’esbojarrat del poble ho fes, ja que li interessa que se’l consideri tan diferent de l’esbojarrat com sigui possible. En aquest cas, no ha estat el moviment sobiranista qui ha buscat la Lega Nord, sinó que ha estat aquest partit polític septentrional italià, histriònic, histèric i astut, molt astut, el que s’ha acostat al moviment català.
Roberto Maroni, president de la regió de la Llombardia des de Març de 2013 i president de la Lega Nord des de 2012 fins l’any passat, s’ha entrevistat recentment amb el president de la Generalitat, Artur Mas, per a tractar diferents temes d’interès mutu tant per a Catalunya com per a la Llombardia. Ha estat una entrevista entre els presidents de dues de les regions més riques i industrialitzades de l’Europa Meridional, però tot i ser un leghista moderat molt astut, un supervivent que ha sabut fer de hooligan o de jugador quan li tocava, Maroni no s’ha emportat a casa una fotografia amb Artur Mas. La Lega Nord, tots ho sabem, és un partit polític de tendències xenòfobes i descaradament racistes, agressiu i per tant sense escrúpols. És també un dels principals partits de la dreta italiana, ja que presideix les tres regions més fortes industrialment d’aquesta república amb forma de bota: el Piemont, la Llombardia i el Vèneto. La Lega Nord no és el partit de les grans corporacions familiars, sinó de les petites i mitjanes empreses, de les províncies menors del nord italià –menors però competitives i amb fort arrelament dins del corpus industrial europeu. Tot i la seva presència en els modi vivendi i operandi de l’administració regional, la Lega no governa ni Torí (capital del Piemont), ni Venècia (capital del Vèneto), ni Milà (capital de la Llombardia), en les quals governa el Partit Democràtic (PD), de centre-esquerra. Itàlia ha estat històricament una nació de ciutats –quina nació mediterrània europea no ho ha estat?–, i menció especial hauríem de fer sobre Milà. Aquesta metròpoli de més de tres milions d’habitants, capital econòmica d’Itàlia, seu de la patronal Confindustria i casa d’animals polítics com Bettino Craxi o Silvio Berlusconi, organitzarà l’Exposició Universal de 2015, un esdeveniment en què tant el principal partit del centre-dreta italià, la berlusconiana Forza Italia –que amb les sigles del Poble de la Llibertat va aconseguir portar l’Expo quan governava la ciutat–, com el PD –el qual governa actualment des de 2012 a tot el país en coalició amb ex-bersconians–, com la Lega Nord, el partit que administra la regió de Milà, hi estan molt interessats, ja que suposarà una finestra d’oportunitat mundial única. L’aliança industrial i per tant econòmica que es pugui treure profit amb la puixança llombarda sempre serà benvinguda.
La Lega Nord però és un espècimen esquizofrènic. Per una banda es comporta amb paràmetres dels antics partits de masses, mobilitzant els seus votants utilitzant un discurs xenòfob de taberna o d’estadi, una xenofòbia sense complexos que critica la hipocresia de Roma (Roma ladrona! és el crit de guerra. Ens sona, oi?), corrupta i llar d’unes institucions funcionarials i polítiques extractives que s’han anat succeint des de 1865, any de la fi del Risorgimento –Unitat d’Itàlia–, tant quan Itàlia era una monarquia (1865-1947) com des que és una república parlamentària (des de 1947 ençà), fent-li el joc al Mezzogiorno, el Sud, la Itàlia Meridional, pobra i enverinada per les màfies. La Lega Nord utilitza doncs un llenguatge maniqueu: nosaltres, els padani, som els bons; ells, els terroni, els immigrants, els forasters, són els dolents. Un logos reactiu i senzill, fàcil i simplista, reaccionari i basat en el temor del botiguer de Màntua que ha vist venir hordes de bosnis durant i després de la Guerra dels Balcans (1991-99) i albanesos després de la caiguda de la dictadura comunista i hermètica d’Enver Hoxha (1992). La Lega Nord exclama la por de les generacions dels que van veure venir els meridionals italians –napolitans, sicilians, pullesos, calabresos– durant el miracle econòmic de les dècades de 1950 i ’60, els terroni, reconvertint-la en la por cap al nou foraster, sigui del color que sigui, sigui d’on sigui. Aquesta xenofòbia s’entronca per tant amb el nou logos euroescèptic, que Matteo Savini, flamant nou secretari general de la Lega des de 2013, explota en una aliança electoral amb el Front Nacional (FN) francès de Marine Le Pen i el Partit de la Llibertat i la Democràcia (VVD en les seves sigles en holandès) neerlandès de Geert Wilders per a les eleccions al Parlament Europeu. Per una banda, la Lega Nord expressa un discurs independentista vociferant que Maroni, un dels seus homes forts, es troba amb el president d’un futurible nou estat europeu. Per l’altra, la Lega Nord va de la mà de dos partits d’àmbit nacional als seus respectius països. La Lega Nord vetlla, per tant, pels seus interessos, és un actor polític que busca no desaparèixer davant de la novetat que representa Beppe Grillo i el Moviment Cinc Estrelles (M5S), partit italianista i trencador, sense la verborrea xenòfoba que fa perdre vots urbans a la Lega.
La Lega Nord va néixer de les cendres de la Democràcia Cristiana (DC) i el Partit Comunista Italià (PCI), el binomi electoral hegemònic durant la Primera República (1947-92), la conjuntura política italiana paral·lela a la Guerra Freda. Caigut el Mur de Berlin, desapareguda la Unió Soviètica, acabat el diàleg americanosoviètic, el sistema de partits italians va enfonsar-se al fangar de Tangentopoli, els grans casos de corrupció política dels primers anys 1990s. El fenomen Berlusconi i la Lega Nord sorgeixen d’aquelles fogueres judicials de Mani Pulite. Dues noves maneres de fer política, sense complexos, histriòniques i telegèniques. El cas que analitzem en aquest article, la Lega Nord, presentava el logos anteriorment explicat, amb l’afegit que pregonava un nation building artificial i quasi abstracte: la Padània com a entitat nacional diferenciada d’Itàlia, una suposada nació cultural i política, basada en el ius sanguinis dels hereus dels longobards i la Lliga Llombarda medieval que va fer front a l’Imperi Germànic al segle XII. Els defensors de la Padània no saben ni com és en realitat: on s’acaba la part septentrional de la bota? Al riu Po? A la Toscana? Als primers monts dels Apenins? La Padània és una fórmula extrema per a denunciar el tradicional Roma ladrona! de tota la vida, una hipèrbole antagònica al bonisme de l’esquerra i peticionària del federalisme fiscal. Umberto Bossi, el guru leghista, il Senatûr, era un venedor porta a porta amb veu de tro i maneres molt distants a l’intel·lectualisme que els polítics tradicionals desprenien. Bossi es va rodejar de personatges com Roberto Calderoli, el pitbull leghista per antonomàsia, qui ha arribat a insultar la ministra d’Igualtat del govern d’Enrico Letta, Cécile Kyenge, titllant-la d’orangutan per ser d’origen congolès. Calderoli és famós a Itàlia pels seus exabruptes, un ex ministre dels governs Berlusconi que va arribar a deslegitimar una llei electoral que ell mateix va crear batejant-la com a Porcata –o Porcellum– per insuficient, contradictòria i confusa. L’altre gran exponent de la Lega és Roberto Maroni, provinent del PCI, un supervivent que ha sabut jugar com a hooligan i com a tecnòcrata de partit quan la conjuntura ho assenyalava. Bossi, Calderoli i Maroni són exemples vius de la hipocresia de la Lega: per una banda la histèria del seu logos, per l’altra el pragmatisme de les aliances electorals amb les forces polítiques de Silvio Berlusconi, aconseguint ministeris tant importants com el d’Interior –del qual en va ser titular el mateix Maroni entre 2001 i 2006 i entre 2008 i 2011–.
Les contradiccions de la Lega segueixen. Per una banda denuncien la corrupció, però per l’altra la viuen: a l’abril de 2012 el fill d’Umberto Bossi, Renzo il trota (el peix truita), es va veure obligat a dimitir com a diputat regional de la Llombardia per apropiació de fons electorals en un cas de corrupció en què també s’hi van veure involucrats altres membres rellevants de la Lega, com el tresorer Francesco Belsito, amic íntim del Senatûr. El Cas Belsito va trastocar la Lega i la família Bossi, que somiava amb Renzo com a nou cap de llista, i va portar el supervivent Maroni a la presidència del partit i, un any després, a la presidència de la Llombardia amb l’ajut dels berlusconians. La Lega Nord, per tant, no està en el seu millor moment. La Padània era una innovació que ja no innova: avui pren nous eslògans, com l’#ioNonPago (ens sona també, oi?), noves maneres de fer política, i entra al sac de la vella política denunciada pel M5S de Grillo. El pragmatisme s’imposa: aliança estratègica electoral per a les europees de Maig 2014 amb FN i VVD; aliança electoral irrompible amb el partit de Silvio Berlusconi, es digui com es digui –avui Forza Italia, el seu primeríssim nom, després dels canvis en Pol de la Llibertat i Partit de la Llibertat–. La Lega necessita referents tant per al seu discurs com per a la seva força electoral. És un partit de hooligans, astut i inquietant: en els darrers dies el seu diari, La Padania, ha estat publicant l’agenda de la ministra d’Igualtat, Cécile Kyenge, vista com a exemple de l’immigrant que ha arribat a un càrrec d’alta política. Uns hooligans amb 18 diputats a la Cambra i 17 senadors després de les eleccions legislatives de 2013, que van conformar un govern d’unitat entre PD i centre-dreta (fa uns mesos, a la tardor de 2013, el Poble de la Llibertat es va escindir en Forza Italia, que va deixar de donar suport al govern per a salvar Silvio Berlusconi, el seu líder, de l’expulsió del Senat, i el Nou Centre Dreta, que segueix donant-li suport al govern però que quan hagi d’anar a eleccions ho farà amb Forza Italia). Una recent enquesta d’Ipsos estima que el percentatge de vot de la Lega no passa del 3,2%, mentre que FI aconseguiria el 23% i NCD un 6.5%, sumant per tant 35,2% d’intenció de vot per al centre-dreta, una mica per darrera del 36.1%(PD 33.4% i SEL 2.4%) que presenta a hores d’ara el centre-esquerra, seguit del 20.7% del M5S i el 5.3% del Tercer Pol (centrista).
La Lega Nord, el veí esbojarrat que ha après política bevent grappa, treballant a petites i mitjanes empreses i patint com a tifoso de la Juventus, el Milan o l’Inter, sap què vol i com ho vol. No cal patir: coneixem què és i què fa, només cal llegir alguns articles sobre aquest partit, com Algo más sobre la Liga Norte, del director adjunt de La Vanguardia i italianòfil Enric Juliana, o “Sou com la Lega Nord”. Ús i abús de la Reductio ad Legam, del politòleg Ton Vilalta al Cercle Gerrymandering. O també podeu fer una petita ullada als tweets de l’escriptor Quim Monzó, poliglot que ha estat avisant darrerament de la inquietant visita del padano. Finalment, és important fer un esment a la pàgina web Catalonia Is Not Padania, un altre exemple de l’actiu moviment sobiranista català, que en aquest cas defensa la real i veritable diferència entre l’europeisme proactiu del catalanisme i la paraula reactiva, xenòfoba i euroescèptica de la Lega. Dit això, recordem que tota aliança entre Catalunya i Llombardia pot ser bona econòmicament per a ambdues parts.
