Le Pen, Macron i la cohabitació inesperada
per Silvio Falcón (@silviofalcon)
Les eleccions presidencials a la República francesa d’aquest any 2017 seran l’esdeveniment polític més important del continent. Fins a cinc candidats competeixen, amb certes opcions, per passar a la segona volta i esdevenir la màxima autoritat del país. Tres d’ells –en realitat, els principals favorits– es troben imputats en diverses causes judicials. Allò que en el passat era només una contesa bipartidista, amb dos partits i mig [i], s’ha convertit en una competició oberta on tot pot passar. Recentment, una enquesta d’IPSOS [ii] pronosticava un resultat per a la primera volta on el candidat republicà obtindria un 17,5% del vot i el socialista un 12,5%. Sumats, es tracta d’un escàs 30%. L’any 2012 Hollande i Sarkozy van treure, sumats i en primera volta, un 55,81% dels vots. L’esfondrament dels partits tradicionals està revolucionant el panorama polític francès.
Un escenari obert
En aquest escenari obert, la campanya i l’evolució de tots els candidats, des de l’outsider de moda (Macron) fins a l’esquerra comunista de Mélenchon, poden influir enormement sobre el resultat final. La candidata més beneficiada de la implosió de les principals forces polítiques és Marine Le Pen. La Presidenta del Front National apareix en primer lloc a la majoria d’enquestes. La sensació generalitzada a França és que Le Pen espera rival per a la segona volta i que mantindrà un perfil baix durant la campanya electoral de la primera volta. Malgrat això, Macron darrerament se li ha apropat a les enquestes, fins a igualar o superar el percentatge de suport de Le Pen. La candidata del FN, conscient de les seves opcions, juga el paper d’antagonista perfecta de l’establishment de la República, i buscarà el cos a cos amb Macron, com ja es va veure en el primer debat electoral del passat 20 de març. Marine Le Pen aspira a l’Elisi contra els de sempre i ‘en nom del poble’, com assegura el seu principal missatge de campanya electoral.
Aquestes eleccions presidencials canviaran la Cinquena República francesa per sempre més. Aquella mena de partit de futbol etern entre gaullistes i socialistes (amb l’excepció de 2002) ha donat pas a una elecció oberta de resultat imprevisible. No només la intenció de vot dels partits tradicionals se n’ha ressentit, sinó que fins i tot els votants moderats estarien disposats a triar candidats outsiders. L’indecís va molt buscat, perquè sovint dubta entre votar PS o LR o experimentar amb noves opcions. Els bons auguris al voltant de la candidatura de Macron, amb el suport d’insignes socialistes i amb els vots de molts republicans, contribueix a ferir –encara més– la vella hegemonia dels partits tradicionals francesos. L’aliança entre Macron i Bayrou furga en aquesta ferida amb l’objectiu de fer més gran l’escletxa. A més, recentment l’ex-primer ministre Manuel Valls ha afirmat que optarà per Macron. Mentrestant, el Partit Socialista ha deixat de buscar el votant centrista i Els Republicans són incapaços de construir un lideratge sòlid que els faci tornar a l’Elisi.
La descomposició del sistema de partits
La descomposició gradual del sistema de partits de la França de la Cinquena República s’exemplifica en els esdeveniments que han tingut lloc al si del Partit Socialista i d’Els Republicans aquests darrers mesos. En el cas dels socialistes, Manuel Valls va perdre l’elecció primària davant d’un candidat de l’ala esquerra del partit i ex-líder de les joventuts socialistes: Benoit Hamon. Quelcom de similar va passar a Nicolas Sarkozy, incapaç de batre François Fillon i Alain Juppé a les primàries de la dreta i el centre. Cal constatar dos fenòmens: per una banda, una important debilitat interna dels lideratges partidaris clàssics i, per l’altra, la pèrdua de l’hegemonia del PS i de LR en els seus àmbits ideològics, l’esquerra i la dreta. Les vaques sagrades tenen menys poder intern i no són capaces de seduir la ciutadania.
La revolució del sistema de partits francès és un fet que no té marxa enrere. Per això, les presidencials a França conclouran, amb tota probabilitat, amb un enfrontament entre Macron i Le Pen a la segona volta. Més enllà de les seves propostes polítiques i del perfil dels seus votants, podrem veure un interessant enfrontament al voltant de la globalització, la Unió Europea o l’establishment. Si es confirma aquesta segona volta, tindrem ocasió de reflexionar-hi. El que segur que és cert és que els dos candidats que fa mesos que encapçalen les enquestes comparteixen debilitats i característiques. Tots dos, en cas de guanyar, tindran límits més que importants. A què em refereixo?
I les eleccions legislatives?
En aquest escenari probable –amb Macron o Le Pen a l’Elisi–, cal formular una sèrie de preguntes. Serà capaç de guanyar les eleccions legislatives el mateix partit que guanyi les presidencials? Tornarà la cohabitació, amb un primer ministre d’un altre partit? Serà Macron (o Le Pen) un president feble? Hi haurà un govern de coalició entre Macron i el PS?
El vessant parlamentari del sistema polític francès fa que aquestes preguntes tinguin sentit. Per primer cop a la història, els principals candidats a la presidència no tenen grans estructures partidàries amb la capacitat de guanyar eleccions a la majoria de districtes electorals –recordem que l’elecció de diputats és de caire majoritari–. Aquest sistema semipresidencial, tan efectiu per deixar el Front National fora de l’Assemblea i dels càrrecs de govern durant uns quants anys, ara pot convertir-se en un regal enverinat per als partits tradicionals.
Intentarem, doncs, respondre les preguntes formulades imaginant diferents escenaris. Per exemple, Emmanuel Macron, des de la presidència de la República, podria veure’s obligat a nomenar Marine Le Pen primera ministra de França (i a compartir-hi el poder executiu) si el Front Nacional guanya les eleccions legislatives. Totes les promeses electorals de Macron quedarien, com a poc, matisades. Macron també podria negar-se, en virtut dels seus poders, a nomenar Le Pen com a primera ministra, tot intentant una coalició republicana on molt probablement seria necessari el consens entre En Marche! (la força liderada per Macron), els republicans i els socialistes. Tot un repte.
Actualment, els poders del president de la República limiten enormement la possibilitat de cohabitació. L’article 8 de la Constitució de la Cinquena República francesa reconeix la potestat del president de nomenar el primer ministre i, a proposta seva, la resta de ministres. L’article 9 recorda, a més, que és el cap d’estat qui presideix els consells de ministres. El 12 diu que el president de la República pot dissoldre les cambres. El govern, però, necessita l’Assemblea Nacional per tirar endavant els seus projectes de llei. I si el president o presidenta no hi té majoria?
Una cohabitació perversa
Sempre m’ha agradat el sistema institucional francès, tot i el rol preponderant del president. La possible cohabitació entre un president d’un color i un primer ministre d’un altre em sembla exquisida. L’existència d’un sistema de pesos i contrapesos al si del propi poder executiu em sembla adient per garantir l’estabilitat d’un sistema polític, alhora que es permet que una pluralitat de partits participi del poder. Aquesta característica tan pròpia del sistema francès reforça, al meu parer, la noció anglosaxona de check and balances segons la qual els poders s’han de limitar entre si a través de procediments ordinaris en què tots participen. L’ampliació francesa d’aquesta idea és especialment interessant, ja que en l’actualitat el pes dels governs és cada cop més important pel que fa a l’impuls legislatiu i de polítiques públiques a qualsevol estat del món. Tot i això, la possibilitat de cohabitació va quedar àmpliament reduïda després de la reforma constitucional que subordina el calendari legislatiu al presidencial, a més d’ampliar els poders del president de la República.
He de reconèixer, però, que en un escenari ideal, preferiria que, a més, l’Assemblea francesa es triés a través d’un sistema proporcional capaç també de representar els territoris.
La cohabitació havia estat dissenyada pels estadistes francesos per reforçar el relleu polític dels partits del bipartidisme en les responsabilitats de govern més rellevants. Fins fa molt poc ningú no hagués imaginat una possible cohabitació on un dels dos càrrecs (cap d’estat i cap de govern) no fos membre del gaullisme o del socialisme francès. La competició latent entre l’Elisi i l’Hôtel Matignon (residència del primer ministre) existeix fins i tot quan les dues figures pertanyen al mateix partit. Recordem l’ambició de Valls o el cas de Dominique de Villepin. Què no podria passar amb Le Pen a l’equació?
Fins i tot, en cas que Le Pen no tingui un bon resultat a les eleccions legislatives –un fet probable–, el partit de Macron (amb el suport d’exsocialistes i dels centristes de Bayrou) tindrà problemes per obtenir un resultat aclaparador. Fins i tot si guanyés aquelles eleccions, probablement el seu partit gestionaria una majoria dèbil, sense capacitat d’acompanyar, des del poder legislatiu, un govern aliat nomenat per Macron. Seria molt probable que En Marche! hagués de buscar socis parlamentaris, potser també en forma de govern de coalició. Vés a saber si, arribat el moment, el PS es convertirà en el pitjor malson de Macron.
Aquest exercici de política ficció ens serveix per esbossar el panorama polític francès més enllà de la segona volta de les presidencials, que tindrà lloc el 7 de Maig de 2017. Tres fenòmens de gran importància interactuen entre ells: l’existència d’una extrema dreta molt potent, un sistema de partits en crisi i la possibilitat de constituir governs poc estables. En la història de França ja hi ha hagut governs de coalició, però sempre respectant els eixos polítics tradicionals (els socialistes amb els verds i els comunistes, per exemple) i amb un soci majoritari amb molt més suport a l’Assemblea que la resta. La inestabilitat seria manifesta si en l’elaboració de lleis haguessin de pactar diferents actors amb un suport popular similar.
Amb les eleccions legislatives apareixeran els veritables fantasmes del sistema polític francès i serà llavors quan tothom constatarà la seva greu crisi. Certament, a França fa anys que l’elefant és al bell mig de l’habitació, i ningú no en parla. L’Hollande que pretenia ser l’Obama europeu acabarà el seu mandat amb només un 4% d’aprovació popular i, mentrestant, els Republicans només han pogut triar candidat entre exmandataris experimentats, tots més grans de 60 anys.
El secret a veus d’Emmanuel i Marine
Per tant, Macron i Le Pen comparteixen esforços i pors. Els esforços van dirigits a desallotjar els partits tradicionals del poder, amb el suport dels seus votants. Macron, fins i tot, vol fer-los fora amb part dels seus quadres partidaris –especialment del PS. També comparteixen la por de disposar d’un govern aliat feble (o un que no sigui aliat) que esdevingui un llast per a la seva trajectòria política i la del seu partit. La millor arma al servei de les forces tradicionals contra les noves alternatives polítiques passa per deixar caure el pes del sistema institucional i de la burocràcia sobre les espatlles d’inexperts o d’estructures partidàries poc sòlides. Fer-los assumir contradiccions a través de l’acció de govern i obligar-los a abandonar els grans discursos, que sobre el paper queden molt lluïts però que en la realitat no es poden aplicar.
Macron parteix amb l’avantatge de la complaença –i el suport– de l’establishment polític i econòmic i l’impuls que li ofereix la seva alta popularitat entre la ciutadania. Només així s’entén el suport que ha rebut de Valls i Bayrou. Macron ho té certament bé per esdevenir president de la República. Serà capaç En Marche! de guanyar les legislatives? Una possible cohabitació sempre és inesperada, però en aquest cas -estigueu-ne segurs- també és fortament indesitjada. Cap dels actors en joc vol una legislatura inestable.
[i] Un sistema de partits de dos partits i mig existeix quan hi ha un bipartidisme corregit, a la pràctica, per un tercer partit molt més petit que els altres dos que exerceix d’àrbitre. Aquest ha estat el rol de Bayrou durant molts anys. L’única excepció a aquest bipartidisme de dos partits i mig va ser causa del mal resultat de Jospin a les presidencials de 2002, en favor de Jean-Marie Le Pen.
[ii] IPSOS Sopra Steria, ‘Enquête électorale française 2017’. http://www.ipsos.fr/sites/default/files/doc_associe/rapport_cevipof-eef2017_vague_12_ipsos_lemonde.pdf