La urgència de la Declaració Unilateral d’Independència
Per Marc Serra (@MarcSerra21)
Vivim uns temps en què el tema del dret a decidir i la paraula independència han entrat a la primera pàgina de l’agenda política en un context en què s’ha precipitat un ambient d’agitació política sense precedents i que omple pàgines i pàgines de diaris, hores d’informatius a la TV, tertúlies d’anàlisi i d’intercanvi d’opinions a la ràdio… En un context de crisi econòmica i de frustració nacional (tot i que a l’hora il·lusionant) per part del poble de Catalunya, el debat entorn el dret suprem a decidir s’ha colat amb força d’una manera o d’una altra als programes de tots els partits que es disputen els 135 escons de la cambra catalana, centrant el debat i lliscant fins a l’arena institucional en un període on John Kingdom en diria de finestra d’oportunitat, o que Charles Tilly i Sidney Tarrow, més en el terreny de la mobilització social parlarien d’Estructura d’Oportunitats Polítiques.
Estem vivint moments històrics. I no ho dic jo, ho diran els llibres d’història. Ens trobem davant d’una ocasió única, insisteixo, sense precedents. No he estat mai massa partidari d’utilitzar aquell lema del sempre referent Joan Fuster de “l’Ara o Mai”, però, amics, és que ara cal. I perquè ens trobem davant d’aquesta oportunitat única? Doncs perquè som dins de l’estat espanyol. Deixeu-me que m’expliqui.
L’Estat espanyol es troba en una situació d’enfonsament econòmic, principalment, i immers dins una situació molt fràgil marcada per una crisi que va més enllà de la vessant econòmica. D’una crisi de sistema, institucional. I de valors. Un estat espanyol intervingut econòmicament des de ja fa un temps, demanant a Europa i gairebé de genolls flexibilitat en l’objectiu de dèficit, amb uns nivells d’atur inadmissibles i que lideren el continent, essent gairebé la meitat de la població juvenil qui es troba en aquesta situació. Un estat a qui li ha esclatat als peus la mobilització social més destacada de les últimes dècades com és el 15-M o l’Spanish Revolution, i on encara avui, just 2 anys després, veu la llargada de les seves branques amb plataformes com la dels Afectats per la Hipoteca. Un país on les enquestes ja pronostiquen el trencament del sistema de partits bipartidista per primera vegada des de la Transició i que auguren un Congrés dels Diputats un pèl a la italiana. Una Espanya que projecta una imatge decadent pels múltiples casos de corrupció, amb la principal institució de representació de l’estat com és la Corona en les seves hores més baixes (hi ha qui parla de la Tercera República). Un estat, en definitiva, amb qui tothom s’atreveix. I si no que li preguntin a l’Argentina o a Bolívia, amb els seus episodis de nacionalitzacions/expropiacions els darrers anys.
Centrem-nos, però, en el nostre país. Els catalans venim d’un llarg període on, paral·lelament a la maduració política que semblem haver experimentat fins a creure’ns per fi això del dret a l’autodeterminació, siguem sincers, ens hem donat ja masses cops contra la paret. Que si reforma de l’estatut, que si pacte fiscal, que si…bé, en resum, que per fi hem guanyat la batalla del discurs ideològic favorable a l’exercir la sobirania. Hem centrat el debat i hem assolit una majoria independentista de transcendència històrica i una majoria molt àmplia pel dret a decidir. Però la pregunta és…tot és de color de rosa? Doncs no. Lamentablement no.
Hi ha qui s’entesta a preguntar-se si anem paral·lels el camí d’Escòcia. La resposta queda clara quan es recorda allò de “Catalunya no és com Escòcia…però sobretot, l’estat espanyol no és com el Regne Unit”. Després d’una sèrie d’exhibicions sobiranistes, d’una societat civil entregada a la causa, d’un moviment de consultes que va portar a la transversalitat i apartidista paraigües de l’Assemblea Nacional Catalana culminant en la demostració de força del passat 11 de setembre, i per últim, de l’anticipació d’eleccions de la passada tardor, podríem dir que ens ha quedat un parlament més aviat justet pels més ambiciosos. Amb només dos partits que clarament es defineixen com a independentistes (ERC i CUP), amb un mandat força confús de CiU, qui tot i guanyar va perdre fins a 12 escons i qui segueix tenint disputes ideològiques en el si de la seva coalició, amb un PSC que el debat sobiranista li ha agafat massa desprevingut, jugant a dues bandes, i amb una divisió interna remarcable, val a dir que no hem aconseguit traslladar el Parlament el clam de la diada. Una diada on només es cridava independència. I una classe política que ha estat incapaç de respondre al poble en els seus anhels d’unitat. Les eleccions més transcendentals de la història, les eleccions on més candidatures independentistes/sobiranistes optaven a imposar-se. En solitari.
La legislatura avança, i mentre a Escòcia tenen data, pregunta i marc legal, aquí tenim una Declaració de Sobirania suspesa pel TC, un Consell de Transició Nacional de dubtosa funcionalitat, i un seguit de trobades/cimeres/comissions pel dret a decidir que no serveixen per a gran cosa. Ningú sap el full de ruta. Es parla de la consulta, però es té aquella sensació que ni existeix camí del tot traçat quan a l’endemà d’aquesta, ni de l’existència del Pla B més enllà de convocar eleccions. I així no anem enlloc. Principalment perquè no la consulta no ens la deixaran fer.
És per això que cada vegada més va guanyant terreny a les xarxes socials, al carrer, fins i tot de manera minsa en les tertúlies als mitjans que abans parlàvem, l’eina de la Declaració Unilateral d’Independència (DUI). I que és això de la DUI? Doncs com dèiem, una eina o mecanisme per accedir a la independència política que es basa en un pronunciament de la Cambra de la nació en qüestió que vol constituir-se en un estat de manera irrevocable. Una eina emprada recentment pel Kosovo, cas conegut i famós, però també per d’altres nacions al llarg de la història com l’eslovena o la croata el 1991, o Israel (1948), les Filipines (1898), i fins i tot els Estats Units d’Amèrica en aquell 4 de juliol de 1776. Un mecanisme que avala el Tribunal Internacional de La Haia amb la seva jurisprudència dictaminada en casos recents de secessió com és el del Kosovo, que apuntàvem fa un moment. De fet, aquest tribunal va sentenciar el 22 de juliol de 2010 que no existia en el Dret Internacional cap norma que prohibís les DUI, que en cas de contradicció entre la legalitat constitucional d’un estat i la voluntat democràtica, preval la segona, i que en una societat democràtica no és la llei la que determina la voluntat dels ciutadans, sinó que és aquesta la que crea i modifica, quan és necessari, la legalitat que sigui vigent.
Després de més de 8 mesos de la mobilització massiva del poble de Catalunya el dia de la diada, és el moment de la concreció. És el moment que els representants legals que a la tardor vàrem votar ens concretin què pensen fer amb la confiança que els catalans els vam donar. És el moment de rebel·lar la pregunta (CiU i ERC, segons el pacte que van signar, han de aclarir aquesta qüestió abans de l’1 de juliol), d’anar convocant-nos en una data, i d’anar plantejant-se les alternatives quan aquesta, finalment, sigui anul·lada per l’estat espanyol. Com va fer amb l’Estatut, amb el Pacte Fiscal, amb la Declaració de Sobirania, i com ho està intentant amb la Immersió i amb tantíssimes altres qüestions. I, amics, només existeix una alternativa. La DUI.
És l’únic Pla B possible. Hi ha qui diu que si ens prohibeixen la consulta, el millor és convocar eleccions. Error. I error no només perquè unes eleccions costen molts calers, requereixen vàries setmanes per convocar-les, dissoldre el Parlament, presentar candidatures, celebrar la campanya, la votació, primer plenari, debat d’investidura,…no només per això, sinó per la senzilla raó que, un cop celebrada la contesa electoral, ens trobem altra vegada en el mateix punt. El punt del “i ara què?”. D’acord, entenc el raonament aquell de “El mandat del vencedor (CiU), a banda de perdre 12 diputats, era molt confús. Calen unes altres eleccions, plebiscitàries, per a legitimar més el procés”. D’acord…però de totes maneres caldrà la DUI. Ens acabarem trobant amb una situació de bloqueig què només l’eina de la Declaració Unilateral sabrà respondre. Perquè suposo que descartem els mecanismes dels nostres avantpassats històrics, com Macià i Companys, de sortir a un balcó a proclamar repúbliques o estats…oi? Siguem seriosos.
La DUI, malauradament en boca del President Mas, ni tan sols es planteja. Hem sentit també, darrerament, qui diu que és poc legitima o que no és la millor via. Poc legitima? La nostra és una democràcia representativa, parlamentària. És així com prenem les decisions. Quan es va formar el tripartit ningú en dubtava de la seva legitimitat. Sí, hi havia qui discutia la “legitimitat moral”, però no va passar d’aquí. Que no és la millor via? Convido a qui ho vulgui a proposar alternatives.
A banda de la constatació a què arribarem tard o d’hora que només amb la DUI arribarem a la sobirania plena, tinc la sensació que cada vegada amb més força anirà quallant com a mecanisme final per accedir a la llibertat. Es faci o no la consulta, ens la prohibeixin o no ens la prohibeixin, caldrà exercir la via parlamentaria. Caldrà respondre amb fermesa els anhels de llibertat que aquest poble reclama. I es mereix.
Marc Serra
Per llegir l’article en PDF clica aquí
