La partitocràcia contra el parlamentarisme
Fa una setmana l’exconseller i diputat socialista Ernest Maragall va votar favorablement a la proposta de “pacte fiscal” impulsada pel grup parlamentari que “dóna suport al govern” conjuntament amb els grups d’Esquerra Republicana de Catalunya i d’Iniciativa per Catalunya els Verds – Esquerra Unida i Alternativa i del diputat no adscrit Joan Laporta. La decisió de Maragall, contrària a les “indicacions” emeses des de la direcció del seu partit, li ha suposat una “invitació” d’abandonar l’escó i el partit per part del seu secretari d’organització, Daniel Fernández. Curiosament Fernández justificava la seva amable recomanació en la “dignitat” i l’“ètica” [sic].
Com el lector haurà percebut, en el paràgraf anterior he emprat en abundància les cometes, un dels usos de les quals és mostrar dubte o disconformitat amb l’ús de determinades expressions. També serveix per fer parar esment a determinats enunciats poc comuns o eufemístics que un tercer ha utilitzat. El cas és que el nostre sistema polític es caracteritza per una elevada creativitat verbal que rares vegades respon a innovacions en el camp de les idees, i es distingeix per l’ús d’expressions nobles que, en fi, venen a descriure realitats poc inspiradores.
El propi cas d’Ernest Maragall, crec, despulla per a qui té ull crític els eufemismes que he assenyalat al principi: el “suport al govern”, les “indicacions” de les direccions dels partits i les “invitacions” dels “secretaris d’organització”. Siguem clars, un ús abusiu dels eufemismes, que són maneres fines d’anomenar realitats dures, sol servir, directament, per mentir. I paradoxalment la pròpia paraula “eufemisme” esdevé un eufemisme que amaga les mentides més descarnades. El cas d’Ernest Maragall pot servir per il·lustrar com una llei electoral perversa que possibilita l’existència de partits com els que tenim pot arribar a desactivar les pròpies funcions d’un parlament tot mantenint-se la ficció que tot funciona correctament.
En general es considera que el Parlament té dues funcions bàsiques, legislar i controlar el govern. Pel que fa a la funció legislativa, la tasca d’un diputat hauria de ser la d’informar-se sobre cada un dels temes a debat, prendre una decisió raonada i racional i emetre un vot en conformitat amb aquesta decisió. En un sistema més liberal aquesta decisió raonada es veuria condicionada (o determinada) pels interessos d’un grup concret d’electors, d’una demarcació, que tindrien la capacitat de pressionar el diputat en una o altra direcció. En un sistema més democràtic tots els diputats es deurien al mateix grup d’electors, una “demos”, normalment coincident amb una nació (cal tenir en compte que el federalisme dins d’una mateixa nació, si està teòricament ben construït, sol estar fonamentat en criteris liberals, en què més parlaments signifiquen més control del poder polític, i per tant sol coincidir a més a més amb sistemes electorals que lliguen cada diputat amb un grup d’electors, un control més; el federalisme intranacional en un sistema inspirat per justificacions democràtiques sol ser simplement un bunyol teòric).
Pel que fa a la funció de control del govern, s’entén que el Parlament ha de supervisar el govern per evitar-ne els excessos i impedir que vulneri la llei. Des d’una perspectiva més liberal es sol incidir en el fet que els diferents poders s’han de controlar mútuament (checks and balances) per evitar que cap d’ells s’extralimiti i així preservar un espai d’autonomia i llibertat de cada ciutadà. Des de posicions més democràtiques es sol argumentar que el Parlament representa la voluntat popular, de la “demos”, de la nació (la nació, com ja hem deixat entreveure, és una justificació de la “demos”), que és en última instància el sobirà, i que per tant el Parlament ha d’assegurar que el govern no incompleixi la seva voluntat.
Abans de prosseguir convé dir que la major part dels sistemes parlamentaris són híbrids, justificats per consideracions com l’eficàcia, la persecució de l’estabilitat i d’altres elements d’oportunitat. Tanmateix, el cas català, inserit en l’espanyol i per tant víctima de les seves manies i baixa qualitat en tots els aspectes, es caracteritza per una sèrie de vicis poc justificables per raons d’oportunitat i gens des de criteris teòrics sòlids. Per una banda queda clar que si té alguna inspiració aquesta és més democràtica que liberal, ja que es regeix per un sistema de llistes electorals en què els diputats no són elegits directament per grups d’electors petits que els puguin controlar. Tanmateix, la demarcació electoral no és Catalunya, considerada una nació per la immensa majoria de la cambra, sinó que ho són les províncies espanyoles, una antiga obsessió de l’espanyolisme. Òbviament l’espanyolisme tampoc considera que les províncies siguin nacions i per tant la seva mania de fer-ne demarcacions electorals només es podria entendre per criteris d’eficiència, cosa que presentaria molts dubtes.
Deixant de banda la incongruència d’usar les províncies com a demarcacions, que només es pot entendre pels mercadejos partidistes de poca volada del parlament espanyol (el sistema electoral català es fonamenta en una llei orgànica espanyola) i per certes obsessions identitàries espanyolistes, el sistema català és, doncs, de tendència democràtica i en general s’entén que els diputats es deuen al conjunt de Catalunya. El cas, però, és que el sistema de llistes electorals torpedina totes dues funcions bàsiques d’un diputat en un sistema d’inspiració democràtica: defensar l’interès del conjunt de la població i controlar el govern perquè aquest s’hi adeqüi.
Primerament un sistema de llistes dificulta l’aparició d’individualitats, que sol coincidir amb les idees elevades. Per accedir al Parlament no n’hi ha prou de ser conegut, cal anar acompanyat de molts altres candidats. Òbviament, molt poca gent coneix la totalitat dels candidats i amb prou feines arriba a assabentar-se del nom dels caps de llista. A més un sistema de llistes fa necessari per a qui es vulgui presentar certa organització que mantingui units i coordinats els candidats, fent aparèixer maquinàries i jerarquies de partit molt dures. Aquestes dues coses, la desconeixença dels candidats de les llistes i la força de les maquinàries jeràrquiques dels partits és caldo de cultiu perquè nul·litats, mediocres i conformistes arribin al Parlament. La manera més fàcil d’accedir al Parlament és formar part d’un partit, que et posa en contacte amb altres possibles candidats, i ser tan manyac, flexible i submís com sigui possible amb els designis de la direcció. La defensa de l’interès general, que hauria de basar-se en la reflexió, passa doncs a un segon pla, darrere de l’interès de partit, que és el que han de defensar els diputats si volen mantenir el seu càrrec.
Tenim, doncs, un Parlament d’inspiració democràtica en què els diputats no defensen l’interès de la “demos” sinó el del seu partit, cosa facilitada pel seu caràcter submís i poc escrupolós, facilitat al seu torn per un sistema de llistes totalment viciat. Si a això hi afegim que les direccions dels partits solen reservar-se els càrrecs de govern quan el partit assoleix una majoria parlamentària que els ho possibilita, trobem que la funció de control del govern del Parlament queda molt disminuïda, totalment quan hi ha una majoria absoluta, ja que els membres del govern solen coincidir amb els dirigents del partit que dóna suport al govern, i com que els diputats actuen com a subordinats de la direcció del partit, s’esdevé que el govern acaba legislant al seu gust i amb ben poc control per part del Parlament.