De la confederació de Duran
Aquests últims dies, i arran del congrés d’Unió Democràtica de Catalunya, el soci petit de la federació CiU, hem pogut sentir Josep Antoni Duran i Lleida, per enèsima vegada, reivindicar la confederació com a alternativa i contraposició de la independència de Catalunya. La premsa, poc amiga d’esmerçar temps emprant les paraules amb precisió, ha arribat a dir que el líder d’UDC defensa un “estat confederal”.
La cultura política castellana i per extensió els catalans hispanocèntrics sempre han tendit a emprar els termes amb una laxitud barreja de la ignorància i la manca d’escrúpols en la persecució de fins ben mediocres.
Un “estat confederal” és una contradicció en els termes, un oxímoron. En ciència i teoria política una confederació és un pacte internacional entre estats sobirans, independents, que segueixen essent-ho. Tot i que alguns juristes facin fàstics a anomenar la Unió Europea una confederació, de fet aquest entramat institucional és fins i tot més que això: és un híbrid entre una confederació i una federació, ja que moltes decisions no es prenen per unanimitat, que és essencial en construccions polítiques formades per estats sobirans. En definitiva, el senyor Duran quan ens parla d’una confederació, si és que fa servir el terme amb honestedat o coneixement, ens està proposant un vincle amb Castella més difús que el que tenen els estats membres de la UE entre si.
Originàriament els termes “federació”, “confederació”, “federal”, etc, descrivien tots una mateixa realitat: el pacte polític entre dues o més parts. El nucli de tots aquests termes és el llatí foedus, que simplement significa “pacte”. Com indica el politòleg especialitzat en federalisme Daniel Elazar, a l’antiguitat ja hi ha instàncies de pactes federals: la unió de les tribus hebrees i les recurrents lligues de ciutats gregues. Durant l’Edat Mitjana tot el sistema de relacions humanes europeu es basava en el pacte, o en una ficció de pacte on els equilibris de poder sempre acabaven determinant la situació política.
Convé dir que la idea federal, almenys la medieval, en principi friccionava amb la més moderna idea de la sobirania formulada per autors com Jean Bodin al segle XVI. La sobirania, tal com es va formular originalment, significava l’existència d’un decisor últim, clar, definitiu i inapel·lable. Després va evolucionar per significar simplement la font última de tota decisió. En tot cas la idea de sobirania es va formular precisament com un atac a la forma de govern medieval, considerada fràgil, insegura, i inestable; no és estrany que aparegués en el context de les guerres de religió que van devastar Europa després del cisma d’Occident i de la Reforma protestant un segle més tard. Quan al segle XVII Johannes Althusius, ara molt reivindicat com un clàssic del federalisme, va formular la seva proposta de federació universal, estava de fet reivindicant en gran part el sistema polític medieval de la Cristiandat, unida per pactes personals de vassallatge a canvi de protecció. En aquell moment “confederació” i “federació” seguien significant el mateix.
Amb la Revolució Americana l’any 1776 i l’aparició de la Confederació l’any següent federació i sobirania per fi es reconcilien: una federació o confederació seria un pacte de governs sobirans en alguns aspectes concrets per mitjà d’un tractat internacional. De fet per ser exactes la paraula “confederació” era la més emprada per referir-se a l’aliança com a subjecte, i “federal” (i no “confederal”) el terme per designar el pacte en si. Tanmateix, 12 anys més tard la Confederació deixa d’existir i és substituïda, mitjançant la constitució americana, per un estat sobirà únic.
És llavors i no abans que “confederació” i “federació” passen a designar realitats diferents. Els impulsors d’una major unió americana van trobar-se amb un problema terminològic: volien que els tretze estats sobirans s’unissin en un de sol però tant per motius propagandístics com teòrics (especialment perquè la divisió de poders ofereix protecció als drets individuals davant les majories) entenien que els tretze estats s’havien de mantenir d’alguna manera. Al final van utilitzar la paraula “federació” com a sinònim d’estat sobirà amb una divisió vertical del poder i van reservar el terme “confederació” al pacte entre estats sobirans.
I dit tot això, tornem al senyor Duran. El líder d’Unió, tot esgargamellant-se contra l’independentisme, proposava als catalans una confederació. Hi ha tres coses a dir-li.
Primer de tot, una confederació tal com s’entén ara (i tal i com s’entenia als anys 30, moment en què es funda Unió) és un pacte entre estats sobirans. Abans de la confederació ve la independència. Abans de la relació amb d’altres cal la pròpia existència. Una confederació significa que el subjecte políticolegal “Catalunya” no el crea una constitució espanyola sinó que existeix en si mateix. Per a això cal trencar amb la legalitat espanyola. Trencar-hi, no reformar-la, que quedi clar. Un estat sobirà és un apriorisme, és com Déu: existeix des de sempre, en si i per si.
La segona cosa a dir-li fa referència al propi pacte. El pacte neix del reconeixement mutu entre dues o més parts. No és una concessió de la sobirania omnipotent com la Comunitat Autònoma de Catalunya és respecte d’Espanya. És un reconeixement mutu de dues entitats lliures. Algú creu que Castella/Espanya reconeixerà Catalunya? Alguns diran: “no hi tindrà més remei!”. Comencem malament si el “reconeixement” és perquè l’altra part no hi té més remei. Qualsevol pacte es basa en la confiança, i els pactes fets de mala gana tenen poc futur. A més, quin interès hem de tenir en pactar amb gent així, que només ens reconeixerien forçats per les circumstàncies? Tan poca dignitat tenim?
El tercer punt a destacar és que si tot segueix igual la confederació de Duran hauria de conviure amb la Unió Europea. La pregunta és senzilla: per quins set sous hem de crear una confederació exclusivament ibèrica si ja existeix la Unió Europea? En el context de Carrasco i Formiguera es pot comprendre que es defensés una confederació més petita però no és així a 2012, quan ja existeix la UE.
En definitiva: 1) La independència és conditio sine qua non per a la confederació; 2) Un pacte confederal es basa en el reconeixement mutu, cosa poc esperable per part de Castella i de poc interès per a Catalunya; i 3) Una confederació ibèrica manca de tot sentit des del moment en què existeix la UE.