Joves a Catalunya, 40 anys de participació política
per David Nàcher (@nacherd)
La joventut catalana ha esdevingut motor de canvi i transformació. Ha estat present en tots els esdeveniments cabdals dels últims anys, essent model de participació i implicació, tant en els moviments socials més importants, com amb la participació institucionalitzada, creant així un model propi de polítiques públiques.
Aquesta implicació, però, no ha estat sempre en el focus mediàtic. Moltes vegades s’ha invisibilitzat el paper de la joventut, i fins i tot s’ha estigmatitzat aquest col·lectiu, titllant-lo de poc treballador i de no voler estar implicat en el món públic. Tot i així, un cop més, si ho contrastem amb la realitat, veiem que la feina dels i les joves catalanes és i ha estat molt important per a la construcció de la cohesió social i per la lluita dels Drets Humans. Escoltes i esplais, consells locals de joventut, moviments i associacions de barri, partits polítics i sindicats, organitzacions de Drets Humans i moltes d’altres vertebren un teixit associatiu ric que s’acaba consolidant amb grans federacions o moviments com el Consell Nacional de Joventut de Catalunya, que representa els i les joves associades. Per altra banda, moltes de les persones joves no associades també col·laboren en la seva vida més immediata, fent actes puntuals o participant en activitats de cultura popular o de voluntariat.
Aquestes reivindicacions i aquest activisme impregna la història de les polítiques públiques de joventut que, conceptualment, podem dividir en quatre grans onades:
La primera onada (finals anys ‘70s)
Les polítiques de joventut es centraven en el suport a un associacionisme en explosió que prenia el paper de representant de la joventut i que l’administració acceptava com a interlocutor davant del col·lectiu. Exemple d’aquest moment n’és la creació del Consell Nacional de Joventut de Catalunya el 1979, que esdevindria interlocutor de l’associacionisme jove davant les institucions catalanes. Paral·lelament, es desenvolupa la Xarxa d’Informació Juvenil, una de les altres apostes de la primera etapa de les polítiques de joventut, amb l’objectiu d’acostar la informació al col·lectiu jove i descentralitzar determinats serveis del Departament de Joventut.
La segona onada (anys 1980s–1990s)
Les polítiques de joventut es comencen a considerar les veus emergents que reclamen polítiques integrals de joventut, que evidentment requereixen més esforç per part de l’administració pel que fa a la coordinació i treball conjunt entre agents implicats. Amb l’objectiu de potenciar aquesta nova línia s’elabora el Pla Interdepartamental Catalunya Jove 93-94, que no només representa per primer cop un treball coordinat de tot el Govern, sinó que per primera vegada suposa una anàlisi important de la realitat juvenil. Les polítiques de la dècada de 1980 estan únicament centrades en l’emancipació de les persones joves (habitatge, treball i estudis), visualitzant la joventut com una etapa curta que va entre la infantesa i l’adultesa i que s’ha de superar el màxim de ràpid possible. En canvi, durant els ‘90s es replanteja aquesta visió negativa de la joventut, dotant-la d’un millor posicionament social, establint clarament els fets diferenciadors amb les altres etapes vitals i expandint les polítiques públiques juvenils a aspectes com la mobilitat, l’oci, el temps lliure o les polítiques mediambientals.
La tercera onada (1990s–2000s)
És a finals dels ‘90 quan es genera un nou punt d’inflexió en el camp de les polítiques de joventut. L’explosió de debats a l’entorn de les polítiques joves i el moment sociopolític afavoreixen que se sentin les bases d’un Pla Nacional de Joventut en l’elaboració del qual col·laboraran tots els agents implicats en polítiques de joventut del país. Aquest procés culmina el novembre del 2000 amb l’aprovació per part del Govern de la Generalitat del Pla Nacional de Joventut de Catalunya. Esdevé des d’aleshores el document que defineix, impulsa i coordina les polítiques de joventut a Catalunya. La Secretaria General de Joventut s’encarrega d’impulsar el PNJC donant suport als Plans Comarcals, al Plan Generau de la Joanessa d’Aran i els Plans Locals de Joventut. Amb tot, es passa de les polítiques de joventut centrades en el suport a l’associacionisme i l’oci juvenil de principis dels ‘80, a les polítiques integrals de joventut promogudes pel Pla Nacional del 2000. L’etiqueta de ―polítiques integrals de joventut no era gratuïta. El Pla Nacional es basava en els anomenats 10 eixos, agrupats en dues grans línies d’actuació, la d’emancipació i la de participació. En la línia d’emancipació s’hi agrupen els eixos d’educació, treball, habitatge, salut, cultura i mobilitat. En la línia de participació, els eixos d’interlocució, el suport a l’associacionisme i el foment de la cultura de la participació. En desè lloc, la interculturalitat, un eix transversal a les dues línies d’actuació. L’aposta del PNJC representava un precedent històric en les polítiques de joventut de Catalunya i esdevenia un exemple per a la resta de la comunitat europea. Això passa gràcies a la interacció entre La Direcció General de Joventut i el CNJC i altres consells locals de joventut, com el de Barcelona (CJB), que ja havien començat les seves accions des de principis de la dècada dels ‘80. Aquesta és una etapa de grans inversions. Apareixen molts Punts d’Informació Juvenil, es fan grans inversions en infraestructures i en habitatge jove i els pressupostos, tant nacionals com locals, per a joventut es multipliquen.
La quarta onada (2008–2016)
Amb l’arribada de la ”crisi” social, econòmica, política i de valors arriben les retallades. Després de l’auge de la dècada anterior, molts plans de joventut queden sense executar o a mig projectar. Les inversions en joventut queden molt malmeses i la il·lusió inicial queda en fracàs en veure que moltes de les promeses no es poden realitzar. La representativitat del jovent també queda difuminada i amb l’arribada dels nous moviments socials es canvia la forma d’entendre la política. Amb més del 50% d’atur juvenil i un nou model de precariat, que afecta de forma molt concreta els joves, s’enceten nous reptes per aquesta població. Nous models de gestió i noves idees comencen a florir. És el moment d’enfortir l’auto-ocupació, les noves formes d’habitatge i de reclamar noves formes de contractes socials. Els i les joves reclamen nous models de cogestió dels equipaments i nous models de pressupostos participatius. També és el moment de construir noves aliances entre el poder públic i el jovent organitzat. Aquesta etapa es veu com un impàs de crisi, però també una finestra d’oportunitat per a nous mecanismes que queden reflectits, en part, pel segon PNJCat, però també en els nous PLJ. És aquí on els Plans es fan visibles com a noves vies de relació entre l’ajuntament del municipi i els i les joves residents.
En conclusió, la participació de joves organitzats i no organitzats en el procés de la conceptualització de polítiques públiques de joventut en els últims 40 anys ha estat molt important, ja que, la inclusió del col·lectiu en la pressa de decisió ha estat crucial per a l’evolució de les polítiques públiques, i ara en temps de crisi ha augmentat aquest esforç. Tot ens indica que, tot i els canvis de realitat, la participació serà l’eix que seguirà vertebrant les polítiques nacionals, regionals i locals.
Blibliografia
http://virtual.eapc.cat/file.php/1/continguts_cursos_EAPC/Joventut/040_evolucio/042_poljovcat.html
ENQUESTA A LA JOVENTUT DE CATALUNYA 2012, Volum 1. Transicions juvenils i condicions materials d’existència, coordinat per Pau Serracant i Melendres, 2013.
Estat de la Joventut 2010-2015, OCJ, 2010-2015
La joventut catalana al segle XXI, Una anàlisi del Sistema d’indicadors sobre la joventut a Catalunya. Pau Serracant i Melendres i Roger Soler i martí, . OCJ, 2008
Tot el poder als joves!, Albert Claret Edicions Els Llums