Els tres grups d’illes misterioses
per Laia Comerma i Calatayud (@laia_comerma)
Les illes del Mar del Sud de la Xina, com eren anomenades durant la dinastia Qin (221-206 a.C.), són actualment una de les fonts més prominents de conflicte internacional. Són un grup de més de 250 illes situades en el mar entre Xina, Vietnam, Filipines i Malàisia, moltes de les quals desapareixen durant les crescudes del mar, però que tenen un alt valor estratègic per als recursos naturals que amaga el seu espai territorial.
Concretament, aquests tres misteriosos grups són tres arxipèlags avui anomenats: illes Spratley, illes Paracel i illes Pratas. Cap d’aquests arxipèlags queda sota una sobirania clara per part dels seus països veïns. En el seu territori, s’hi poden trobar dipòsits minerals, de gas natural i de petroli, a més de recursos marítims com la pesca, claus per a l’economia xinesa degut a la seva creixent població, que implica una major demanda d’aliments i un major consum. Tradicionalment, tots els països que en reclamen la sobirania havien explotat aquests recursos sense arribar a grans disputes però, des del repartiment territorial posterior a la Segona Guerra Mundial, aquesta zona ha adquirit una importància econòmica, militar i geoestratègica crucial. Els països presents en el terreny de joc per la sobirania de les illes són la Xina, Malàisia, el Vietnam, Brunei, Taiwan, Indonèsia i les Filipines, immersos en una controvèrsia que dura des de 1970.
Per intentar de resoldre els conflictes territorials, la Convenció sobre Llei Marítima de les Nacions Unides (UNCLOS) del 1982 establí un marc legal que pretenia equilibrar els interessos econòmics i de seguretat dels estats costers de la zona, delimitant una Zona Econòmica Específica (EEZ) de 200 milles nàutiques on els estats tenien drets d’explotació exclusiva dels recursos marins, sense arribar a ser una zona de seguretat ni prohibir el pas d’altres vaixells i aviacions militars.
El Mar del Sud de la Xina és un portal comercial molt important per als vaixells mercants de gran part del món, degut al recent creixement econòmic mundial, i les moltes interpretacions de l’UNCLOS han fet que les tensions no hagin minvat. Cada any, 5,3 trilions de dòlars d’intercanvi comercial travessen el Mar del Sud de la Xina, 1,2 dels quals són d’Estats Units. De fet, el conflicte actual es remunta al 2008–09, quan la Xina guanyà un control de facto sobre el Banc de Scarborough, i el 2014, quan començà a extreure petroli de les illes Paracel a 150 milles nàutiques de la costa vietnamita. A més, el 2010 el Partit Comunista declarà que “la Xina mai renunciaria al seu dret de protegir els seus interessos clau amb mitjans militars” i un portaveu del Ministeri de Defensa digué que “la Xina té una sobirania indisputable sobre el Mar del Sud i suficient recolzament històric i legal” per sostenir les seves demandes.
La Xina és el país que reclama una part més gran del territori, l’anomenada “Línia dels Nou Traços”, que comprèn centenars de milles al sud i a l’est de la província de Hainan, reclamant drets històrics sobre el territori des de 1947. Vietnam defensa que ha administrat tant les Paracel com les Spratly des del segle XVII, mentre que Filipines invoca la seva proximitat territorial a les Spratly. Malàisia i Brunei també reclamen la seva sobirania territorial, ja que consideren que recau dins la seva zona d’exclusivitat econòmica tal com la defineix l’UNCLOS. L’espurna que ha revifat el conflicte és que, des del 2014, la Xina ha emprès una construcció i la instal·lació a gran escala d’infraestructura militar a les illes Spratly: a una escala que ha posat en alerta als altres països, que inclou la construcció de múltiples pistes d’aterratge i instal·lacions portuàries, amb un clar rerefons estratègic.
S’ha intentat rebaixar les tensions a través d’esforços diplomàtics, com ara la declaració conjunta entre la Xina i ASEAN del 2002, que volia establir un codi de conducta en el Mar del Sud de la Xina però que no evità les accions fermes i agressives posteriors de la Xina, com tampoc ho ha aconseguit Filipines al traslladar el cas a la Cort Permanent d’Arbitratge de les Nacions Unides, ja que la Xina ha decidit no acatar la resolució del 12 de juliol de 2016 a favor de les Filipines en gairebé cada punt.
Altres països de la comunitat internacional també han dit la seva paraula en el conflicte. L’octubre de 2015, els Estats Units llançaren tres operacions de llibertat de navegació (FONOPs) per desafiar unes reclamacions marítimes que veuen desmesurades en el Mar del Sud. Les autoritats xineses han condemnat fortament aquestes operacions, però el govern americà no té previst aturar-les. D’acord amb els Estats Units, tots els països haurien de tenir dret a navegar amb llibertat per les EEZ i no estan obligats a demanar sol·licituds per a activitats militars. Com que la Xina considera que, d’acord amb la llei internacional, exèrcits estrangers no poden fer activitats de recopilació d’informació, com ara vols de reconeixement, en les EEZ, ha posat en amenaça les línies de comunicació marítimes a la zona. Austràlia, que també té interessos econòmics i geopolítics a la zona, també ha dut a terme operacions aèries de vigilància i s’ha unit a les pressions dels EUA. Japó, per la seva banda, ha venut vaixells i equipament militar a les Filipines i Vietnam per tal de millorar la seva capacitat de seguretat marítima i dissuadir una possible agressió xina.
El principal risc de les tensions en aquesta zona és la possibilitat d’una escalada militar per protegir els interessos polítics, de seguretat i econòmics a la regió, ja que la Xina està immersa en una modernització substancial de les seves forces marítimes paramilitars i de la seva flota naval per reforçar la seva sobirania i les seves demandes de jurisdicció, si és necessari, per la força. Estats Units té un paper important en la prevenció d’aquesta escalada militar, però el seu acord de defensa amb Manila podria arrossegar-lo en el conflicte entre Xina i les Filipines sobre els dipòsits de gas natural en el Banc Reed o sobre les riques zones pesqueres del Banc de Scharborough. A més, la disputa territorial entre Xina i Vietnam també podria amenaçar els seus interessos militars i comercials.
El cert és que ja hi ha hagut uns quants incidents arrel de les diferents visions entre la Xina i EEUU. Per exemple, l’abril de 2001, la Xina interceptà un avió EP-3 de reconeixement americà a prop de l’illa Hainan i acabaren col·lisionant. Uns accidents semblants tingueren lloc al mar el 2009, quan els vaixells xinesos assetjaren els vaixells de vigilància UNSN Impeccable i UNSN Victorious de la marina d’EEUU.
Un altre focus important de conflicte són els dipòsits de gas natural de l’àrea del Banc REED, a vuit milles nàutiques de Palawan, propietat de les Filipines. Cada vegada més, vaixells petrolífers que hi treballen han estat agredits per embarcacions xines. El Banc Reed és una línia vermella per les Filipines, pel que aquest conflicte podria derivar ràpidament en una escalada de violència si la Xina intervé per aturar les extraccions. Llavors, Estats Units es veuria obligat a implicar-s’hi, pel citat Tractat de Defensa Mútua amb les Filipines de 1951. De no fer-ho, no només se’n ressentirien les seves relacions amb les Filipines, sinó també la seva credibilitat amb els seus altres aliats i socis comercials a la regió.
Finalment, les controvèrsies entre Xina i Vietnam sobre inspecció sísmica i extracció de petroli i gas també tenen un alt potencial per a un enfrontament armat perquè, des de 2011, la Xina ha estat agredint els vaixells petrolífers de PetroVietnam que operen en la EZZ vietnamita, tot i que l’octubre del mateix any se signés un tractat per a resoldre els temes marítims d’eficàcia difusa.
Degut a que el potencial per a un enfrontament violent en el Mar del Sud de xina és alt, tant Estats com els governs de la regió haurien de buscar mecanismes per a generar confiança, prevenir el conflicte i evitar l’escalada militar. Algunes recomanacions que s’han posat sobre la taula són les següents: primer, els EEUU haurien de ratificar l’UNCLOS ja que això li donaria credibilitat i reafirmaria el seu compromís el marc normatiu; segon, tots els països amb flotes actives a la regió haurien d’utilitzar les mesures de seguretat del Codi de Trobades No-Avisades al Mar (CUES), per reduir la incertesa i millorar la comunicació en cas d’incident marítim; tercer, els Estats Units ha de continuar insistint en la necessitat d’implementar l’acord entre Xina i ASEAN, per aconseguir un codi de conducta vinculant; quart, la creació de mecanismes de diàleg com el Fòrum de Guardacostes del Mar del Sud de la Xina ajudaria a una millor comunicació; i cinquè, EEUU hauria d’acordar amb la Xina un marc normatiu per a la seguretat marítima i, amb Manila i Hanoi respectivament, revisar les seves obligacions i compromisos, per limitar la seva implicació en eventuals disputes.
Definitivament, el pitjor dels escenaris és aquell en que els actors regionals aconseguissin el coratge que avui els manca per enfrontar-se a la Xina degut a expectatives poc realistes d’implicació americana. No obstant, és important per això que es revisin les seves relacions i que EEUU no es comprometi a allò que no podrà complir ni continuï prometent que complirà el que no vol.
