Els historiadors acadèmics a Catalunya, el poder, i la política catalana actual

per Marc Tarradellas

D’ençà que el procés sobiranista ha agafat empenta trobem als diaris tota una sèrie de crítiques, rèpliques i contrarèpliques protagonitzades, directament o indirecta, pels historiadors professionals. Un mitjà habitual (però ni molt menys exclusiu) ha estat el diari El País (aquí una guia al congrés Espanya Contra Catalunya; una lectura, una aportació, i una resposta, d’entre les moltes que hi ha). El relat de tots aquests articles sol ser així: hi ha una postura sobre el que va passar en tal moment o tal altre més d’acord amb les ciències socials, però algunes persones, malgrat ser professors reputats, col·laboren descaradament amb una distorsió implícita dels fets i realitats per tal d’ajudar alguna opció o ideologia política. Els autors d’aquests escrits, amb excepcions, se situen, doncs, com a garants d’una pretesa cientificitat i com a adversaris d’altres autors que fan pràctiques de les que ells mateixos s’exclouen, així com exclouen les històries que els qui critiquen produeixen.

Amb el present article no pretenem entrar en aquest debat, sinó situar-nos-en fora per a recordar, des de la visió foucaldiana del poder i les seves advertències, la posició en la societat catalana i espanyola dels professors d’història universitaris i per argumentar que, el seu, en realitat, es tracta d’un debat que té poc a veure amb les ciències històriques i molt amb la voluntat de legitimar la pròpia visió del passat donant-li estatus de ciència, visió aquesta fortament vinculada a una concepció ideològica, política, de l’Espanya i la Catalunya actuals (que dependrà, evidentment, de cada historiador acadèmic). Es vol així recomanar al lector que s’endinsi en aquest tema amb sa escepticisme, agafant críticament les lectures que li vagin arribant de fets actuals com la Guerra de Successió, la Guerra Civil o les Guerres Napoleòniques, i preguntant-se per les intencions de l’escriptor en lloc de confiar cegament en l’expertesa que la seva professió i posició al món acadèmic li suposa. I, de fet, també assumeixo que la posició més habitual dintre de la comunitat acadèmica catalana és la de desinterès pel procés, amb excepcions que –precisament per la seva originalitat- criden l’atenció mediàtica catalana.

En primer terme hauríem de tenir en compte qui és i d’on ve l’investigador en història d’avui en dia. Generalment qui ocupa un lloc de responsabilitat en departaments d’història és algú format en la professió durant la transició o immediatament després (detall important, que cal vincular a l’ambient que es vivia aleshores a les facultats de lletres i sobretot a la CT), i per tant rondant els 50 o 60 anys d’edat, amb sou relativament elevat pel mercat actual i plaça fixa de funcionari, en contacte amb una comunitat acadèmica espanyola i no sols catalana, que es defineix com d’esquerres, i lector habitual del diari El País (d’aquí que sigui aquest diari qui publica molts dels articles que vertebren aquest debat). En un altre sentit, cal tenir en compte tant la trajectòria intel·lectual de la historiografia catalana acadèmica, com sobretot la rellevància que hi havia gaudit el marxisme, que encara és evident avui en dia. Aquest detall sobretot és clau. Encara que actualment l’historiador professional català no tendirà a defensar obertament Marx, conscient com és de la caiguda del paradigma marxista, sovint, tant el fet que obres de caire marxista fossin importants en la seva etapa de formació intel·lectual com la continuada rellevància en el camp historiogràfic de figures marxistes nacionals i internacionals (Fontana, Vilar, Hobsbawm, Hill, E.P. Thompson, Wallerstein…), introdueix un biaix a la percepció de molts historiadors, que segurament tendiran a veure’s desorientats davant de processos que no encaixen en una concepció materialista (en un sentit ampli) de la realitat, com el sobiranisme català, cosa que se suma a la predisposició tradicional de nombrosos membres de la professió a simpatitzar amb el PSC. Cal fixar-se, tot i això, en la reacció a la publicació del llibre de Pickety expressada per Brooks, que adverteix que el comentari que ha provocat ens diu més sobre el pensament en el si de les classes educades que sobre el capitalisme. Suggereixo als lectors que investiguin la filiació política dels historiadors catalans, que observin que el cas de Junqueras no és gens paradigmàtic, i que la seva tesi doctoral mostra que també va establir un diàleg amb aquesta tradició (per exemple p.405 a 408).

Però, quina importància té aquest seguit de filiacions polítiques i la rellevància continuada –però en procés de ser difuminada- del marxisme? L’ADN socialista de fet sempre ha reconegut el dret d’autodeterminació, per tant no hauria de provocar que cap historiador se situés contra el procés, sinó que l’integrés dins de la seva visió. D’exemples prou que n’hi ha, vegeu el POUM o els discursos fets durant la transició per certs polítics actuals. Però la tradició socialista en la seva branca espanyola ha tendit a veure (amb excepcions) el dret a l’autodeterminació de la mateixa manera que la tradició lliberal espanyola (amb excepcions) ha tendit a veure la llibertat religiosa: «en teoria l’acceptem, però a la pràctica, qui seria tan estúpid de no voler ser catòlic?» I en un altre sentit, l’historiador acadèmic de vegades s’agafa el fet de ser d’esquerres no com una convicció sinó com una pràctica performativa: sovint li resulta més fàcil ser reconegut pels seus companys si expressa aquest seguit de cosmovisions, i això fa que se senti compel·lit a manifestar-se a favor de determinades idees, encara que després potser no posi mai els peus al carrer ni s’hi prengui cap molèstia.

Tornant a Foucault, aquest autor escriu referint-se al professor que es pregunta si certa pràctica és una ciència que «quan et veig a tu intentant provar que [en l’exemple original el marxisme o la psicoanàlisi] són una ciència, a dir veritat, no et veig intentant demostrar que té una estructura racional, que les seves proposicions venen de processos científics de verificació, et veig a tu abans que res intentant fer una cosa diferent. Et veig connectant amb aquest discurs, i et veig assignant a aquells qui el parlen els efectes de poder que Occident ha, des de l’Edat Mitjana, adscrit a una ciència i reservat per aquells qui tenen un discurs científic» (Society Must be Defended, 1997, p.9-11). En resum, vull transmetre al meu lector que quan hi ha debat sobre si és legítim parlar d’una repressió cap a Catalunya des de 1700, els proponents de les diferents opcions utilitzaran un joc d’omissions i subratllats per a defensar i legitimar les relacions de poder que derivaran en un futur proper si triomfa la seva opció preferida. Té a veure amb la identificació del nostre present en el nostre passat, però és aital ús exclusiu del sobiranisme? Podem parlar de pràctiques exclusives de pocs?

Una professora de filosofia catalana argumentava que s’havia creat un imaginari nacionalista català. Però fixant-s’hi bé, es veu com en la societat catalana no hi ha només aquest imaginari disponible i ben present. Durant anys, i encara avui en dia, aquest conviu amb d’altres imaginaris: interpretacions de 1492 o de la Guerra de Independencia (1808-1814) com a projectes col·lectius de la nació espanyola i el seu destí, panteons nacionals amb figures com Colom o Álvarez de Castro, o el propi panteó socialista català que ha fundat tot d’exposicions i relats sobre el moviment obrer i la classe treballadora (inclòs dins del suposadament nacionalista Museu d’Història de Catalunya); amb màrtirs com Ernest Lluch, preconitzat per places, carrers i equipaments públics i que ofereix un contrapunt narratiu al Lluís Companys del nacionalisme, així com 1808-1814 juga de contrapunt a 1701-1715, i fins i tot, els historiadors (normalment d’esquerres) que investiguen els morts del franquisme juguen de contrapunt als historiadors (majoritàriament de dretes) que investiguen els morts de la república. I és, és clar, la Guerra Civil l’olla central del bullit de discursos relacionats amb intents polítics, d’esquerres, de dretes, de centre, de gènere, nacionalistes catalans o espanyols…

En resum, que la història esdevingui avui en dia camp de batalla no hauria de sorprendre ningú: no s’ha esdevingut, simplement és que mai ha deixat de ser-ho. No és ni tan sols només quelcom fet des d’institucions: gent ordinària està sovint disposada a lluitar batalles per fer usos de la història, i el món acadèmic no n’està gens exempt, ja que els coneixements històrics són una eina importantíssima pels poders i els micropoders. El problema apareix quan algú s’ho agafa massa seriosament. Recuperant el títol que van posar de l’obra pòstuma de Foucault, la societat mereix ser defensada.