Hegemonia: poden les esquerres governar?

Per Silvio Falcón (@silviofalcon)

Les esquerres polítiques sovint pateixen molt per la dificultat de traslladar el seu discurs polític i social a la feina de govern. Aquest fet les fa més febles a l’hora de gestionar les seves pròpies contradiccions i a l’hora de resistir els xantatges i pressions dels poderosos. Servir l’interès general des d’una perspectiva d’esquerres és complex en un marc polític dominat pel neoliberalisme, que va creure fermament en la fi de la història de la caiguda del bloc socialista en endavant.

Els partits polítics d’esquerres no han sabut establir un model de govern proper, que connecti amb la ciutadania de manera que es pugui portar a terme el vell somni d’un governança oberta i participativa. En aquest sentit és clau la interacció (fricció, en molts casos) amb els moviments socials i la capacitat d’aquests per treballar al costat de les administracions a l’hora d’assolir els seus objectius.

La pregunta és: volen les esquerres governar? Poden fer-ho? Si volen ser hegemòniques cal que presentin alternatives. Són justament els moviments socials que presenten alternatives i que arrosseguen les persones els que acaben marcant l’agenda dels governs, com la PAH. Com podem integrar tot plegat?

L’organització del canvi polític

Gramsci formulà en una frase tots els anhels de l’esquerra política: “Instruïu-vos, perquè necessitarem tota la nostra intel·ligència. Emocioneu-vos, perquè necessitarem tot el nostre entusiasme. I organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la nostra força”.Aquí trobem tres elements que trobo molt interessants i que són part fonamental del que ell entén com a organització. En primer lloc, planteja un dels grans objectius de l’esquerra, assolir una societat civil educada i amb coneixements, capaç de disputar l’hegemonia a les elits. En segon lloc posa de relleu un dels motors de cohesió política més importants: els sentiments. La militància i la participació d’un moviment polític ha d’anar acompanyada per emocions de grup vives i autònomes, que donin forma a l’imaginari d’aquella força política. En tercer lloc, Gramsci parla de l’organització, punt clau, segons ell, per assolir una major força. I aquí m’aturo.

L’esquerra radical i socialdemòcrata dels nostres temps ha renunciat durant anys a mobilitzar la ciutadania: per pròpia incapacitat o per poc interès dels partits més grans. En primer lloc, els partits de tall clàssic han volgut mantenir un volum de militància baixa i poc crítica. Això s’ha evidenciat quan, en algunes formacions polítiques, grups crítics han volgut liderar alternatives internes. Lluny de consideracions ideològiques, l’aparell sempre ha vençut. Com a exemple podem posar el llamazarisme a Esquerra Unida o Esquerra Socialista al PSOE. Aquestes minories mobilitzades han estat incapaces de convèncer gent dins el seu propi partit.

Cal destacar, a més, les importants renúncies ideològiques que en només 30 anys han fet patir la socialdemocràcia la pitjor crisi de la seva història. La pèrdua de força mobilitzadora de les esquerres també s’explica per aquesta pèrdua d’identitat davant l’avenç de l’imaginari de la dreta política a tot el continent europeu.

Figura 1. Font: Elaboració pròpia.

Seguint el petit esquema de què disposem a la figura 1, podem observar 3 mancances generals al panorama de les esquerres espanyoles i catalanes.

1. Tots els grups tenen uns moviments socials de relació preferent (potser el que menys, ERC) i amb qui interactuen de manera constant.

2. Quan la militància pot decidir en Assemblea Nacional, aquesta és poc nombrosa o actua sota l’activitat de grups interns organitzats (PCE a IU). La incapacitat de partits com ERC d’assolir un volum més gran de militància és un element històric de desconnexió amb la realitat ciutadana.

3. La baixa militància, la seva implicació municipal (CUP) o el sistema de delegats del Congrés Federal del PSOE impossibilita un incentiu a la participació militant. Per tant, aquestes circumstàncies acaben donant un poder molt rellevant als càrrecs unipersonals i a la direcció col·legiada.

Un model d’Assemblea Nacional oberta a simpatitzants, amb un Consell Polític (amb representació territorial i militant) que prengués les decisions entre assemblees i una Executiva que executés el programa de govern de l’organització seria suficient si hi hagués un volum suficient de militància. Els moviments socials podrien participar de l’Assemblea Nacional nominalment (però també els individus que en prenguessin part) com durant anys ha fet la UGT amb el PSOE. Cal trencar, però, aquests servilismes associatius: la PAH a Catalunya hauria de poder participar amb les seves propostes a les sectorials d’habitatge d’ERC, del PSC, d’ICV i de la CUP, així com a les seves Assemblees Nacionals.

Organitzar-se és clau per governar. Disposar d’una estructura capaç de generar respostes sectorials ràpides i equilibrades, fruit del diàleg intern en organismes locals, regionals i sectorials, és la base per a la construcció d’una alternativa política. En determinats àmbits fins i tot és desitjable una actuació conjunta de totes les forces polítiques: quan estiguin d’acord en una política, per què no presentar de manera col·legiada totes les seves iniciatives, prèviament impulsades per un òrgan ciutadà obert on tothom hagi pogut fer les seves contribucions? Aquí queda molt camí per explorar.

Cal tendir a limitar els gregarismes partidaris (o sectaris, de la direcció o dels crítics) dins les estructures de decisió assembleàries. El conclau d’una organització ha de limitar la direcció sortint i l’escollida però no pot acabar convertint-se en una eina legitimadora automàtica. Les assembles “a la búlgara” són un malson pel ciutadà mitjà i per l’esquerra política i, a més, serveixen de ben poc.

Assemblees, primàries i el 15-M

El sorgiment i èxit d’iniciatives polítiques com Podemos posen de manifest la desafecció política existent envers les forces de tall clàssic. Ara bé, cal que aquesta esquerra que vol governar prengui les seves decisions de la manera més democràtica possible.

El sistema de primàries, incorporat per defecte als estatuts d’ERC i ICV a l’hora d’escollir els seus candidats i candidates, és nou i trencador però insuficient. També el PSC ha fet primàries a Catalunya. Ara bé, les 30.000 persones que van participar a les exitoses primàries del partit Podemos han de poder participar d’estructures decisòries que afectin directament els eurodiputats de la formació de Pablo Iglesias. Els famosos Cercles Podem pateixen una desconnexió fruit de la seva autonomia política similar a les Candidatures d’Unitat Popular de molts municipis de Catalunya: la seva relació amb la direcció és de baixa intensitat. Com estimular i operativitzar aquesta relació?

El poder municipal i els moviments socials esdevenen clau a l’hora d’horitzontalitzar l’acció dels partits polítics. Que un moviment social o d’un assemblea local assumeixi el lideratge sobre una qüestió sectorial acostuma a rebre bon feedback per part de la ciutadania. El debat sobiranista a Catalunya n’és un exemple, ja que està sent tutelat per una organització ciutadana com l’Assemblea Nacional Catalana.

L’assalt al poder o la centralitat política

L’esquerra ha de passar del centralisme democràtic dels Partits Comunistes a una visió més crítica (i autocrítica) que gestioni millor les contradiccions internes derivades de l’organització política. Això només s’aconsegueix d’una manera: conquerint la centralitat política. Maneres d’aconseguir la centralitat política? És impossible definir-les de manera clara, però en primer lloc caldria limitar les pràctiques internament elitistes (i sectàries) i augmentar la capacitat de convèncer nous sectors de la societat. L’anomenada ‘nova política‘, la capacitat de promoure gent mobilitzada de la societat (no-membres del partit) i fer-la partícip del teu moviment polític, ja sigui en un càrrec públic o a una plataforma de suport que sigui generadora d’idees.

Però sobretot la centralitat política passa per parlar clar dels grans problemes socials i encara més de les alternatives que existeixen. El públic general vol una solució pels problemes que afecten més gent. L’interès general passa per la factura de la llum o del gas, passa per la taxa d’atur o la qualitat de vida de la gent gran. Per trobar solucions per a problemes tan gegantins, el moviment polític necessita múscul i haurà de trobar solucions tècniques dins la seva estructura (sempre permeable i oberta). Ara bé, haurà de comunicar-ho bé.

No ens hauria de sorprendre que historiadors, politòlegs, filòsofs o escriptors entrin en política a dia d’avui. La seva manera de plantejar les coses sovint és més clara i propera, però sobretot aporten un valor intrínsec: exemplifiquen el ciutadà actiu que dóna un pas endavant a l’hora de participar en política. Pablo Iglesias segurament ha estat la plasmació més clara de les mobilitzacions del 15-M, així com el salt a la política d’Alfred Bosch va venir de la mà de la participació a les consultes populars celebrades arreu de Catalunya el 2011.

Una esquerra plural i hegemònica

Per tant, l’esquerra per ser hegemònica ha de disposar d’una organització democràtica i participativa, capaç de donar respostes; ha d’ocupar la centralitat política i ha d’estar oberta a la participació d’actors socials tercers, així com comunicar de manera efectiva aquest missatge mitjançant la participació de polítics-ciutadans. Per conquerir el suport del bloc hegemònic (les anomenades classes mitjanes) necessitem, com voldrien els més il·lustres republicans, que aquesta ciutadania canalitzi el seu rebuig a polítiques, idees o actuacions públiques mitjançant la representació institucional dels partits però també des del carrer. Aquesta participació dual pressiona els partits: el Secretari General de torn haurà d’escoltar el seu propi militant o simpatitzant significat per una determinada lluita social.

L’esquerra ha d’aprendre a guanyar i a saber gestionar democràticament la seva pluralitat interna. Cal dissenyar solucions polítiques, tant moderades com radicals, que apostin per la democràcia interna, la renovació i la subordinació sectorial als moviments socials. La socialdemocràcia ha de renunciar a l’agenda neoliberal i deixar de formar part dels blocs de govern bipartidistes que imperen a Europa i als EUA. Els partits d’esquerra radical per la seva banda, han d’acabar amb els maximalismes infantils (i poc eficients) i liquidar el seu sectarisme característic.

Figures polítiques com Junqueras o Iglesias, així com l’èxit de les Candidatures d’Unitat Popular, són exemple de la fi d’una època. Des de tots els fronts les esquerres poden ser capaces de conquerir l’hegemonia gramsciana i governar de la manera més eficaç i eficient.