Habitatge: un dret del segle XXI?
Per Eduard Cabré (@CabreEduard)
La política democràtica, en tant que exercici de la raó humana, requereix ciutadans involucrats, formats i exigents. Totes aquestes qualitats exigeixen un context d’estabilitat i benestar que ha de garantir una infraestructura vital mínima sobre la qual l’individu pugui esdevenir ciutadà. Tenir les necessitats bàsiques cobertes és condició sine qua non per al desenvolupament d’una consciència lliure i per a l’exercici individual i col·lectiu de la política.
En el context actual, l’incompliment del dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat, recollit a l’article 47 de la Constitució Espanyola, és possiblement la violació més flagrant de la integritat humana que pateixen milers de ciutadans al nostre país. L’existència de milers de pisos buits com a conseqüència de la bombolla immobiliària posa encara més en relleu el caràcter polític d’aquesta injustícia. Pisos buits i gent al carrer. El sistema no funciona.
Tal com preveu la Constitució, els poders públics han de promoure les condicions per a fer efectiu el dret a l’habitatge. No existeix a l’Estat espanyol un dret subjectiu a l’habitatge exigible davant dels tribunals (el dret a l’habitatge recollit a la CE s’interpreta com un principi programàtic, un mandat als poders públics); però la ineficàcia del mercat a l’hora de trobar un equilibri entre oferta i demanda d’habitatge justifica la intervenció pública en aquest mercat. Si el sistema no funciona, el sector públic té l’obligació d’intervenir.
En aquest sentit, val la pena destacar la incorporació de la propietat temporal i la propietat compartida al Codi Civil de Catalunya que preveu el projecte de llei aprovat recentment pel Govern de la Generalitat. Aquestes dues figures, importades del dret anglosaxó (leasehold i shared ownership respectivament), tenen per objectiu aglutinar els avantatges del lloguer i la propietat, això és, oferir una via d’accés a l’habitatge més assequible sense renunciar a la seguretat econòmica i legal que ofereix la propietat. La diversificació en la comercialització dels habitatges també representa un incentiu per a posar en circulació els habitatges que es troben actualment desocupats, alhora que respon a les necessitats canviants de la societat (envelliment de la població, canvis en el mercat laboral, composició de les llars…). [1]
Pel que fa a la promoció pública d’habitatge protegit, Catalunya ha experimentat durant els últims anys un canvi progressiu de la propietat cap al lloguer i el dret de superfície (especialment en el cas de la ciutat de Barcelona). Aquest últim model, fonamentat en la retenció de la propietat del sòl per part del sector públic, és més accessible per al beneficiari que la propietat, alhora que garanteix que els habitatges es mantinguin assequibles al llarg del temps. Malgrat l’esforç dut a terme des de l’aprovació de la llei pel dret a l’habitatge 18/2007 per part de les administracions públiques catalanes per a promoure aquestes formes de tinença, les retallades en els pressupostos públics durant els últims anys han frenat en sec aquesta tendència que, en cas d’haver continuat, podria haver constituït un vertader parc públic d’habitatge.
Fora del sector públic, però també implicades amb l’interès comú, es troben algunes iniciatives ciutadanes que contribueixen a diversificar el mercat de l’habitatge. Des d’una perspectiva més reactiva, organitzacions com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) o Caritas Diocesana han exercit d’intermediaris entre propietaris i llogaters per a frenar el virus dels desnonaments. Altres organitzacions, sempre en estreta col·laboració amb moviments veïnals i associatius, s’estan abocant en el desenvolupament d’un model cooperatiu d’accés a l’habitatge. És el cas de Sostre Cívic, una associació sense ànim de lucre que té per objectiu fomentar un accés a l’habitatge no especulatiu. El seu model cooperatiu es fonamenta en el principi que la propietat dels habitatges recau en la cooperativa, que en cedeix l’ús als seus membres i regula les quotes a pagar seguint criteris d’equitat, al marge dels vaivens del mercat immobiliari.
La diversificació en les formes d’accés a l’habitatge és un pas imprescindible per trencar les dinàmiques perverses que ens han portat a la situació actual. Malgrat això, el sector públic té l’obligació de garantir que aquesta transició cap a un model d’accés a l’habitatge més just i equilibrat no deixi de banda les necessitats urgents de molts ciutadans. És per això que és injustificable la desídia que han demostrat les administracions públiques a l’hora de construir un parc d’habitatge social capaç d’esmorteir crisis com la que estem vivint. No és casual que Catalunya i Espanya es trobin a la cua de la Unió Europea en percentatge d’habitatge social.
Tenir un lloc on viure no és cap luxe sinó una necessitat, i és per això que el sector públic ha d’intervenir per assegurar que tothom té accés a un habitatge. El mercat s’ha de regular i s’han d’establir les regles del joc per a què tots els actors, públics i privats, amb o sense ànim de lucre, duguin a terme les seves funcions. S’estan fent els primers passos per a flexibilitzar l’activitat d’organitzacions privades, però el sector públic encara no s’ha adonat que sense un parc d’habitatge social significatiu és impossible garantir plenament el dret a l’habitatge. Acabaran els milers de pisos buits en mans de les entitats bancàries essent ocupats per aquells que necessiten un habitatge? Queda a les nostres mans fer política per a forçar aquest canvi i garantir que tothom pugui gaudir dels seus drets de ciutadania.
1 Més info a http://www.diba.cat/documents/479934/21115557/sessi%C3%B3%204+-+formes+alternatives+dacces+a+lhabitatge+II.pdf/e8b1766b-f439-45bc-ab16-c90ea24ace1c
