Guanyaran Barcelona?
per Víctor Solé (@sule25)
El dijous 26 de Juny de 2014 es presentava la plataforma Guanyem Barcelona, amb Ada Colau com a figura més visible. L’acompanyaven, entre altres, Joan Subirats, politòleg català, catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona i acadèmic molt proper al socialisme català clàssic (PSUC, PSC i ICV-EUiA), i Jaume Asens, notable advocat, també significat amb les ideologies d’esquerra. Colau, Subirats i Asens, tres persones amb pedigrí d’esquerres, amb carreres professionals rellevants i reputacions importants. Presentaven una plataforma que, segons el seu manifest, vol “enfortir […] el teixit social i els espais d’autoorganització ciutadana”, reapropiant la ciutadania de “les institucions per a posar-les al servei de les majories i del benestar comú”, afirmant que “Barcelona és un espai decisiu per impulsar la rebel·lió democràtica que cal. En primer lloc, perquè ja disposa d’un teixit associatiu i reivindicatiu capaç de fer realitat projectes de canvi ambiciosos. Segon, perquè una rebel·lió democràtica a Barcelona no seria un fenomen merament local. Connectaria amb moltes iniciatives germanes que busquen trencar des de baix amb l’actual règim polític i econòmic. A casa nostra, al conjunt de l’Estat i a Europa”. La força de la polis, de la ciutat, invent mediterrani, tradició grecoromana i llatina i gran part de l’ànima de la Ciutat Comtal.
Quin tipus de plataforma?
Plataforma. Aquesta és la paraula emprada per Guanyem Barcelona per a designar la seva organització orgànica. Un eufemisme que empara potser una associació, una federació d’associacions o una xarxa d’organitzacions que vol aglutinar el bo i millor de l’associacionisme barceloní, un univers divers que compta amb més de 3500 organitzacions sense ànim de lucre que treballen, des de fa dècades, per a connectar els individus amb la ciutat mitjançant la participació ciutadana via associacionisme. Hi ha associacions que es converteixen en cementiris d’elefants d’ex funcionaris, tècnics i polítics (de tota ideologia), capelletes d’individus que viuen de i en la política; n’hi ha d’altres que són organitzacions excel·lents, independents i transparents, on s’hi formulen vertaders equips de persones; n’hi ha que es federen, altres que es trenquen, algunes desapareixen i moltes altres neixen. Si cada persona és un món, cada associació és un univers. El capital social barceloní és motiu d’orgull i molt complex. En l’oceà de l’associacionisme polític barceloní, Guanyem Barcelona voldria posar-se la gorra de capitana.
A hores d’ara aquesta plataforma presenta més incògnites que certeses. En la seva presentació, a finals de juny, s’hi van acostar els altres partits d’esquerra de la ciutat, des d’ICV a Procés Constituent i Podem a EUiA i la CUP. Fent el seu benchmarking particular, les organitzacions polítiques d’esquerres s’acostaven per escoltar: l’oferta de capitania o lideratge de Guanyem Barcelona no només es presentava davant de l’associacionisme barceloní, tant al més com al menys significat amb causes partidistes, sinó també a les esquerres alternatives, aquelles que no han jugat mai amb “les forces del règim” –com PP, PSC i CiU, en paraules de Colau–. La CUP, potser la força política d’esquerres més propera a la tasca associanista, va avisar poc després que no entraria si ICV-EUiA hi era: recordava que, durant tres legislatures, el partit de Joan Herrera i Dolors Camats havia apuntalat el PSC a Barcelona, essent testimoni i partícip del model de ciutat que critica Guanyem. Subirats, Asens i Colau –i tots els membres actius de la plataforma– no van tancar la porta a ningú, naturalment. Una presentació en societat serveix per a calibrar la resposta del públic: encara és d’hora per a saber si Guanyem Barcelona aconseguirà la seva fita organitzativa. Per ara han assolit més de 30.000 adhesions al seu manifest.
Aquella mateixa nit, Colau va aparèixer al programa .Cat de la TV3. Es presentava com a portaveu de la plataforma que acabava de co-presentar. L’activista social Ada Colau, famosa a tot Espanya gràcies a la seva provada capacitat d’organització, lideratge i comunicació, ha convertit la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca(PAH) en un dels lobbies més rellevants de l’Estat Espanyol i la Unió Europea. Àgil tertuliana, coneixedora dels trucs dels mass-media, és la cara visible de Guanyem Barcelona. A tothora repeteix que potser no es presentarà a les primàries obertes que Guanyem organitzarà per escollir cap de llista, però la seva pretesa humilitat és un mecanisme legítim d’ambició política. La incògnita és: sabrà consolidar aquest lideratge?
La plataforma Guanyem pot arribar a convertir-se en coalició de partits, en partit, en candidatura, en xarxa, o en mera marca. Utilitza un nom eslògan, com Podemos. Vol fer-li la competència al partit de Pablo Iglesias? Una altra incògnita. En la presentació de juny, Podem també hi era. I Guanyem ha fet inputs a Madrid, amb Municipalia. Guanyem no té encara un lideratge ferm, estable, que sàpiga captar i guiar a mitjà i llarg termini. En una organització política, el lideratge pot ser personalista (un individu concentra la gran majoria de les decisions), o col·legiat (un secretariat, amb un secretari general o primer secretari, coordina les decisions, preses per consens). A Catalunya, les organitzacions polítiques han tendit a posseir lideratges col·legiats, els secretariats dels partits han estat de vegades més poderosos que les administracions que han hagut de gestionar. Al manifest de Guanyem s’hi pot llegir que no volen ser “ni una coalició ni una mera sopa de lletres”, defugint “de les velles lògiques de partit i construir nous espais que, respectant la identitat de cadascú, vagin més enllà de la suma aritmètica de les parts que els integren”.
Com serà Guanyem, doncs? Sabrà Colau aparèixer com a cap visible d’un futurible secretariat (o òrgan col·legiat) de Guanyem on s’hi reuneixen persones que provenen de la CUP, ICV, altres partits menors i moltes altres associacions? Sabrà ajudar Colau a la persona que guanyi les primàries obertes a fer possible un lideratge consensuat fort? Sabrà assolir l’hegemonia dins les esquerres i arribar a governar? Encara és d’hora per a sortir de dubtes.
Quines idees?
Les ideologies democràtiques d’esquerres, basades en l’equitat de tots els éssers humans, i de com la col·lectivitat (organitzada en forma d’Estat o altres estructures) ha de garantir aquesta igualtat social i econòmica, tendeixen a purificar les seves idees molt més que les ideologies democràtiques de dreta. Una purificació de vegades dogmàtica que es tradueix en polarització organitzativa, en moltes capelletes, en lideratges diferents. El cinisme, l’ambició, l’avidesa fins i tot, són sentiments que la puresa de les idees no es vol permetre, però són sentiments existents i humans, apareixen en tots els cossos. Guanyem és una plataforma amb idees democràtiques d’esquerres que surten d’un hiperurani on s’han oblidat les individualitats de les persones, amb les seves fòbies i incerteses, les seves desconfiances i els seus egoismes. L’anhel legítim de construir una xarxa o una candidatura que sàpiga aglutinar persones i organitzacions amb trajectòries diferents però amb idees (molts) similars –cotxes diferents amb el mateix dièsel– pot acabar essent només allò, un anhel.
La principal novetat de Guanyem és la seva aposta per a millorar els òrgans participatius ciutadans de Barcelona. Una ciutat que, des de 1979 a 2011, va ser governada per un partit socialista avui en lenta agonia i que no ha estat convidat a la festa de Guanyem. Jaume Collboni sap que la seva marca contempla encara alguns clients fidels, sobretot en zones com Nou Barris o Ciutat Vella, però les altres marques d’esquerres s’han anat menjant els fruits del seu hort. El PSC pateix perquè no ha sabut significar-se en l’eix nacional des que al 2012 s’institucionalitzés el procés sobiranista, amb la consulta del 9N com a data de referència. Els vaivens del PSC han fet que no hagi sabut afirmar-se com a unionista o com a sobiranista, un fet al que l’acompanya Duran i Lleida des de l’altra riba del riu. Tots els partits catalans, en algun moment de la història contemporània catalana, han hagut d’explicitar la seva preferència dins l’eix nacional. A Catalunya hi ha dos eixos per als partits: o bé purament ideològic (esquerres, dretes) o bé nacional (Espanya, Catalunya). Amb el pas de les dècades des de 1978, i normalment in crescendo, l’eix nacional ha anat obligant els partits a explicitar-se amb més certesa: avui, o bé s’és sobiranista o bé s’és unionista. Qui juga, com fa uns anys, amb les dues visions, no evoluciona. Federalisme i confederalisme són, al cap i a la fi, sinònims de sobiranisme per uns, i sinònims d’unionisme per altres. Podem, en boca del seu representant català més vistós, l’ex-fiscal Carlos Jiménez Villarejo, va afirmar la seva preferència en l’eix nacional, l’unionisme, però Pablo Iglesias el va contradir dient que el partit estava a favor del dret a decidir.
No hi ha res de blasmable en significar-se políticament. Són perillosos tant els unionistes fanàtics com els sobiranistes fonamentalistes. Guanyem Barcelona haurà de saber explicitar la seva preferència si vol aglutinar i cohesionar-se en organització. A Barcelona hi ha moltes associacions, fins i tot veïnals, que han decidit quina preferència tenen: algunes són obertament sobiranistes, altres no, e cosí via. Moltes altres no s’han significat, però posseeixen un grau de llibertat que els partits polítics no tenen en quant a posició de les idees. Ada Colau ja ha afirmat que votaria Sí-Sí al 9N tot i no haver estat mai independentista. Voldrà Guanyem ser la competència de Podem? Curiós: ambdues organitzacions tenen nom d’eslògan; el primer juga amb el temps verbal, guanyem és tant indicatiu com imperatiu (ganemos o ganamos serien les seves traduccions al castellà; let’s win i we win potser les seves traduccions a l’anglès); mentre que el segon és una afirmació en indicatiu (podem, podemos, we can).
Guanyem és un nou actor del joc polític. ERC, tampoc convidada a sumar-se a Colau i companyia, prefereix anar a la seva: se sap el nou pal de paller de l’esquerra catalana des que Oriol Junqueras la lidera, i ha celebrat un procés de primàries per Barcelona, entre Alfred Bosch i Oriol Amorós, on hi han votat amics, simpatitzants i militants prèviament registrats, amb victòria final de Bosch. ERC i CiU seran les dues forces polítiques principals a Barcelona després de les eleccions municipals de la primavera de 2015. Falta saber si Guanyem aconseguirà presentar-se, fer campanya i aconseguir regidors.
Una rosa que ja no té tant foc
Barcelona, la Ciutat Comtal, la Rosa de Foc, és avui una metròpoli molt semblant a un parc temàtic on hordes de turistes de tot arreu es deixen milions d’euros per a mantenir viva l’economia de la ciutat. La Marca Barcelona, fundada pel PSC el 1979 i mantinguda, amb petits canvis, fins avui, manant CiU sota la batuta de Xavier Trias, és una fórmula on s’hi ha anat barrejant el xup-xup igualitari tradicional de la ciutat amb els grans esdeveniments globals. 1992 i 2004, una data per recordar, l’altra ja oblidada, que han canviat grans zones de la ciutat; hi ha altres àrees, com Nou Barris, que no han necessitat de grans esdeveniments lúdics i globals per a transformar-se de dalt a baix: ha estat l’associacionisme al que apel·la Guanyem el que l’ha canviat.
La Rosa de Foc ja no té tant foc als seus pètals, és avui una d’aquelles roses que venen els compatriotes dels venedors de cervesa de la Rambla. Barcelona Shore, una urbs capitalista que se sap capital catalana i mediterrània, amb festivals i jocs i carnavals, amb el Liceu i el Lliure, el Nacional i l’Auditori, amb la Sagrada Família i Sant Pau, i una xarxa de transport públic envejable, gestionada per una organització opaca i inquietant.
Una ciutat que fou comtal i segueix essent burgesa i proletària a parts iguals, on hipsters, skaters i altres tribus urbanes troben barris on instal·lar-s’hi. Primavera Sound i Sònar, amb les festes majors de setembre, octubre i novembre. Una ciutat de deu districtes, amb barris que no han oblidat les seves arrels (Gràcia, Sarrià, Les Corts, Sant Andreu), amb més de 2000 anys d’història i amb un port que cada vegada és més important dins la logística de l’Europa Meridional. El turista i el ciutadà. La queixa perenne i l’orgull de capitalitat. Tolerància i ranciejat. La gran polis catalana, mare de moviments polítics que han sabut créixer arreu. Aquesta és la Barcelona que volen guanyar-se Colau i companyia.
L’autor es compromet a escriure una segona part d’aquest article un cop s’hagin resolt algunes incògnites de Guanyem Barcelona, com la seva llista o el seu programa finals.
Si quieres leer este artículo en castellano, clica aquí.
