Els free riders i la vaga general
Ja han passat alguns dies des de la convocatòria de vaga general feta pels sindicats el passat dia 29 de març. Alguns mitjans diran que ha tingut un cert èxit, mentre que altres més conservadors o que simpatitzen amb el partit polític que està al govern l’han qualificat de fracàs, després d’haver fet campanya els dies previs per a que els seus lectors anessin a treballar. En qualsevol cas, el que defineix l’èxit d’una convocatòria de vaga és en primer lloc el seu seguiment entre els treballadors, i en segon lloc pel volum de participació en les diferents manifestacions.
Un percentatge molt alt de la societat ha considerat que el que aporta la nova reforma laboral és una retallada molt important de drets laborals i és injusta. Aquesta percepció tan negativa de la reforma laboral ha permès que algunes de les manifestacions convocades hagin estat massives, col·lapsant carrers i els pocs transports públics que circulaven en direcció a l’epicentre de la manifestació, com a Barcelona. Tot i això, el seguiment de la vaga als llocs de treball potser no ha estat tan elevat com hauria calgut. Aquest desigual seguiment de la vaga en part és per la por dels treballadors davant les amenaces dels empresaris o el estar en desacord amb la convocatòria i amb els sindicats, però també hi té a veure que hi ha molt free rider.
“Free rider” és un concepte que especialment va difondre l’autor Mancur Olson a la seva obra “La lògica de l’acció col·lectiva”, una teoria basada en l’elecció racional on es tracta d’explicar com les persones busquen maximitzar els seus beneficis i minimitzar els costos de les seves accions, també a nivell col·lectiu, tot cercant el que més l’interessi a ell, a l’individu en concret. L’interès general, per tant, deixaria d’existir. Aquesta teoria òbviament no és universal i se li han fet força crítiques. Si això fos sempre així, no hauríem vist les manifestacions de la setmana passada. Però en canvi si que és cert que a les empreses, i també als comerços (que la majoria van obrir) molts treballadors volen obtenir els possibles beneficis de la participació (en aquest cas, una rectificació de la reforma laboral) però no estan disposats a assumir els costos derivats d’aquesta (perdre el salari d’un dia o que el cap “no el miri bé”), preferint que aquests costos els assumeixin els altres, perquè el resultat per a ells serà el mateix. Aquests són els que Olson va anomenar com a free riders.
Teories sociològiques a part, hi han hagut uns altres que han perjudicat els interessos dels mobilitzats contra la reforma laboral, complementàriament al no voler assumir els costos derivats de la participació: en l’afany de maximitzar els beneficis, a algunes empreses hi han hagut alguns free riders que a més han tractat de augmentar els seu horari laboral, treballar quan no els hi tocava o intentar obtenir més beneficis que d’altre manera no els haguessin obtingut, aprofitant-se de la situació. No és la meva intenció negar o afirmar el dret al treball en dies de vaga, sinó tan sols escriure sobre la participació social, però aquest últim fenomen que he esmentat és quant menys moralment dubtós o reprovable.
A aquests raonament se li pot fer una crítica: hi havien motius per pensar que en el cas de la vaga general del 29-M es podria obtenir algun benefici fruit de la participació social? Probablement la resposta sigui que no, però aquí pren importància la convicció ideològica de cadascú: una societat desmobilitzada no té opció a crítica, més enllà d’un vot a unes eleccions cada quatre anys.