“Finestra d’Oportunitat” i la manifestació de la Diada Nacional de 2012
L’adjectiu que més s’ha utilitzat fins ara per a qualificar la manifestació, convertida en concentració, de la Diada Nacional de Catalunya de Dimarts 11 de Setembre 2012, per la tarda, i pels carrers del centre de Barcelona, és històrica. Principalment per dos motius: per una banda perquè és la més multitudinària que hi ha hagut mai a la nostra nació (des de plaça Francesc Macià, baixant per la Diagonal fins carrer Girona, i tot el passeig de Gràcia, amb carrers perpendiculars inclosos a més d’alguns paral·lels, sense oblidar Via Laietana i avinguda del Marquès d’Argentera i els seus carrers adjacents, eren plens), i per l’altra perquè la seva crida, reivindicació, era la independència de la nació catalana, convertint-la en un estat sobirà dins de la Unió Europea (el lema: Catalunya, nou estat d’Europa). Històrica, perquè ha estat organitzada de forma excepcional per part de l’Assemblea Nacional Catalana, de l’Associació de Municipis per la Independència, i a la que s’hi han sumat quasi tots els partits polítics amb representació parlamentària. Finestra d’Oportunitat no ha volgut perdre’s aquesta cita amb la Història de Catalunya i va escriure una editorial dedicada exclusivament a aquesta fita, a la que hi ha assistit.
Aquesta manifestació deixa palesa, clarament, una sola cosa, ben senzilla: el poble de Catalunya, del qual emana la sobirania de la nació, ha establert que ha decidit esdevenir un estat, i deixar de banda el capítol de la nació sense estat. Aquesta és la lectura que tothom ha de saber interpretar, i mai convertir-la en arma per fer mal a aquells que no hi estan d’acord, o que no se’n fien del tot. La independència, la secessió, no s’aconseguirà d’un dia per l’altre (però s’assolirà), serà traumàtica (representa no només un trencament sociopolític d’Espanya, sinó que també suposaria un cop mortal al dogma de la unitat de la nació–estat Espanya; de fet, es van escoltant respostes radicals, en gota a gota, i algunes vesteixen uniforme militar). Aquesta manifestació convertida en concentració, amb més de dos milions d’assistents segons els organitzadors, o un milió i mig segons la Guardia Urbana de Barcelona, és una conversió de la qüestió catalana en una clivella de tota Europa. És molt significatiu que mentre a la televisió pública espanyola es presenti com a una notícia més, gairebé sense importància, a la resta d’Europa i pràcticament tot el món, es presenti com a una de les notícies més rellevants del mes o fis i tot l’any. Ara els catalans hem de saber explicar-nos encara millor, sobretot a Europa: és a Brussel·les i a les cancelleries europees i internacionals on hem de trobar les legitimitats estrangeres que li donin un plus molt fort a la legitimitat ja existent del poble català.
Recordem el que ha afirmat el portaveu de la Comissió Europea (en declaracions el Dilluns 10 Setembre 2012) Olivier Bailly: per una banda, “la secessió dins d’un estat de la UE seria tractada segons el dret internacional” –el nou estat hauria de ser reconegut en primer lloc per la comunitat internacional–, i per l’altra, en una segona etapa, “si vol demanar la seva adhesió a la UE s’hauria de negociar la seva entrada segons els Tractats vigents”. “Mentre es negocia l’adhesió, aquest nou estat no seria part de la Unió Europea, hauria de presentar una petició per accedir-hi”. Els catalans, tant societat civil (és a dir, el capital social català) com la classe política, hauran de saber trobar un punt d’equilibri entre les dues clivelles: secessió de Catalunya i la seva inclusió paral·lela a la UE. En el cas de la moneda única, l’euro, una Catalunya independent, podent entrar o no a la UE ipso facto, la mantindria com a moneda pròpia, sempre i quan pugui garantir les seves garanties estructurals. El trauma de la independència de Catalunya no ha de suposar una dificultat massa gran per a Europa.
La manifestació històrica de Dimarts 11 Setembre 2012 és un capítol nou. No som gaire originals escrivint aquestes paraules. La manifestació de la Diada de 1977 demanà l’autonomia de Catalunya; dos anys després va redactar i aprovar el seu Estat d’Autonomia, i un any després escollia el seu primer Parlament de la neo-nata monarquia constitucional parlamentària espanyola. La manifestació convertida en concentració de la Diada de 2012 ha demanat independència, ser un nou Estat d’Europa. Qui sap si s’aconseguirà més tard o més d’hora.