Eurovisió: geopolítica, espectacle, reivindicació…i música

per Carles Ferrés (@cferres)

L’Eurovision Song Contest, més conegut com el Festival d’Eurovisió o encara més escuet, Eurovisió, és el festival de la cançó de les diverses televisions que formen part de la Unió Europea de Radiofusió (UER). Abans de continuar cal aclarir un mite: no guanya un país, sinó que és un concurs on habitualment la televisió pública del país escull un representant. Per tant, en l’edició del 2016, on Ucraïna va ser-ne la guanyadora, es va imposar la televisió ucraïnesa amb la cantant Jamala. És fàcil fer la translació associant el cantant al país, però oficialment no és així.

L’evolució d’Eurovisió. Del prestigi a un cert descrèdit

Aquest concurs va començar a celebrar-se ja fa més de 60 anys amb la seva primera edició el 1956, fruit dels avenços que s’estaven iniciant en el món de la televisió i per veure fins a quin punt aquest mitjà tenia capacitat per emetre de forma simultània a diversos països, quelcom que a dia d’avui és habitual, però en una Europa de postguerra i amb una tecnologia escassa, era tractat d’un èxit.

Si repassem la història fins no fa pas tants anys, Eurovisió era un concurs on realment on tots els països es prenien seriosament la seva participació. Tant, que era una oportunitat per aquells cantants que volien sortir a la llum pública per donar-se a conèixer i tenir èxits. A nivell espanyol cantants com Raphael o Julio Iglesias, amb milions de discos venuts al llarg de la seva història, van participar-hi als 60 o 70. Però si parlem d’Eurovisió i grups o cantants que es varen donar a conèixer i des de llavors a l’olimp, sens dubte parlem de la formació sueca ABBA i la cançó Waterloo. ABBA ha acabat exportant-se com a musical pel que ha arribat a serper a una generació. I no fa falta anar molt enllà, ja que fins i tot als 90 o la primera dècada dels 2000 encara trobem cantants, que encara que no han agafat un ressò de la mida d’aquests, realment tenen una vida molt consagrada al món de la música. Per posar-ne un exemples, a nivell nacional podem trobar Sergio Dalma, que continua tenint un públic molt fidel o a nivell internacional molts coneixem Kate Ryan, més desapareguda ara però amb èxits als inicis de segle i va participar amb Bèlgica fa una dècada, o la canadenca Céline Dion, que va actuar per Suïssa i aconseguint la victòria final.

Aquest maig se celebrarà l’edició 61 d’Eurovisió, i aquest ha canviat totalment per complet en molts sentits. El que fins no pas fa tants anys per molts era un concurs més que prestigiós i que havia donat cançons per a la història, per molts altres ara s’ha convertit en un espai televisiu anual ple d’il·luminats, que van a donar-se a conèixer, ser el que la fa més grossa per ser noticiable a tot Europa, o d’altres directament van a fer el ridícul. I entre mig, gent que realment penses que sí que sent la música i que intenta fer-ho el millor possible. Però ja sabem que d’altres opinaran de forma diferent. Per a gustos, colors.

Tot i això el producte si s’ha pervertit del seu objectiu inicial, però s’ha convertit en un fenomen televisiu molt sucós pels crítics i que té seguidors fora d’Europa, fins al punt que en les darreres dues edicions Austràlia s’ha convertit amb una invitació, un convidat de luxe i que té ganes de competir i guanyar.

Un exemple del que genera Eurovisió a l’Estat Espanyol és el del gràfic de les audiències dels darrers 16 anys i destacant principalment 3 anys: el binomi 2002-2003 i el bolet del 2008. Els primers dos casos surten del fenomen ‘OT’ amb Rosa i Beth, en el que podríem començar a indicar el canvi de tendència d’Eurovisió, on els cantants contrastats són canviats pels ‘talents shows’. I el 2008 és el cas ‘Rodolfo Chikilicuatre’, on un personatge creat al programa d’Andreu Buenafuente, amb una campanya a Internet brillant i la deriva ja explícita el va portar a guanyar la carrera fins a Eurovisió i acabar en la 16ª posició, la quarta millor posició d’Espanya en l’última dècada. Actualment, només un partit de futbol amb una transcendència esportiva important pot igualar aquestes xifres.

La geopolítica, la gran influència en les votacions

Aquells que tingueu més records del concurs europeu, fins fa no pas tants anys era molt fàcil poder treure els punts de cada un del països segons el país que votava. José Luis Uribarri, la veu de Radio Televisió Espanyola durant molts anys a aquest concurs i que va morir l’any 2012, ens va marcar el camí a com dictaminar els vots.

A banda de la pròpia cançó, on anys guanya sens dubte la millor de totes i no hi ha discussió, la ubicació, els veïns, els amics o els enemics funcionen a la perfecció a l’hora de votar. De fet, hi ha estudis que demostren com es relaciona el vot a Eurovisió amb la proximitat. I no costa gaire trobar els diversos blocs amb els quals fluctuen els vots. Si marxem cap al nord del continent, trobem el bloc escandinau amb Dinamarca, Suècia, Finlàndia i Estònia, al que també s’hi suma habitualment Islàndia. En segon lloc, trobem la zona d’influència de l’antiga URSS, amb Rússia, Ucraïna –de la que parlarem més endavant-, Bielorússia, Moldàvia, Armènia, Azerbaitjan i Geòrgia. Un tercer bloc el forma l’Antiga Iugoslàvia amb Sèrbia com a pilar central, rodejat de Bòsnia i Hercegovina, Macedònia, Croàcia, Eslovènia i Montenegro. I finalment, hi ha el G5 més els països veïns, és a dir, Espanya, França, Regne Unit, Alemanya i Itàlia amb altres com Portugal, Països Baixos, Suïssa, Àustria, Bèlgica, Grècia…

Però quina és la diferència? En els 3 primers si hi ha certes preferències per alguns països com Suècia, Rússia o Sèrbia, però en el bloc més occidental europeu, si li podem posar aquest nom, la realitat és que no hi ha un ‘líder’. A més a més, des de l’entrada dels països de l’Est d’Europa (ex Iugoslàvia i ex URSS al 2004), podríem dir que dels històrics només, Grècia al 2006, Alemanya al 2010 i Àustria al 2014 han estat capaços de derrotar els blocs escandinaus i exsoviètics.

2004 i 2016: Ucraïna
2005: Grècia
2006: Finlàndia
2007: Sèrbia
2008: Rússia
2009: Noruega
2010: Alemanya
2011: Azerbaitjan
2012 i 2015: Suècia
2013: Dinamarca
2014: Àustria

L’auge bèl·lic dels darrers temps

L’última guanyadora del concurs va ser Ucraïna, en el que podem catalogar en una lluita contra la que ja és la seva primera enemiga, Rússia. La victòria no va caure gaire bé en el gegant europeu, ja que havia liderat des del primer moment totes les apostes per a la victòria final i varen ser els seus veïns, amb el que es troben en un conflicte geopolític molt delicat, els guanyadors. De fet, es va sentir a parlar que s’havia possibilitat la victòria a Ucraïna per evitar que Rússia, enfrontada a la Unió Europea, acabés guanyant i, més, amb una cançó parlant de les deportacions a Crimea fetes per Stalin l’any 1944, malgrat que la cantant parla que fa referència a la situació familiar de l’època. La realitat és que després de votar més de 40 països, que tot quedi orquestrat perquè Rússia perdés davant de la seva veïna resulta més aviat inversemblant.

Anteriorment ja havíem viscut alguns problemes amb els països del Caucas, entre Armènia, Geòrgia i Azerbaitjan. Però la cosa entre Ucraïna i Rússia no va acabar aquí, sinó que n’és l’origen del que ha succeït enguany. Com a guanyador, ets l’encarregat d’acollir l’esdeveniment el següent any. Així, que des de Kiev, amb moltes dificultats pel mig, ha tirat endavant el projecte, però amb Rússia ha anat a topar de nou. El motiu? L’encarregada de cantar és Julia Samoylova, una noia amb una atrofia muscular des de ben petita, però que va viatjar a Crimea –territori d’Ucraïna fins a la invasió russa al 2014- tot just en la celebració del primer any de l’elecció per a cantar-hi. Sens dubte, una autèntica declaració d’intencions del gegant euroasiàtic per marcar territori davant dels seus veïns. Em canvi, per Ucraïna, l’entrada d’aquesta noïa era una absoluta provocació i més quan per ella és il·legal entrar al país. Al mig la UER, malgrat sempre havia mostrat estar més favorable a l’organitzador.

Amb tot això, havien sorgit rumors i declaracions de la possibilitat d’expulsar Ucraïna del concurs i traslladar-lo a Berlín perquè la cantant russa actués. Finalment, a mitjans d’abril Rússia va decidir apartar-se d’Eurovisió i no presentar-se, malgrat aquesta decisió i segons les normes establertes porta a no poder competir el 2018. I obre un ampli nombre de vots que caldrà saber on van a parar. Però tot això només fa que embrutar per complet la imatge d’un concurs que va néixer per unir la societat europea de postguerra.

Reivindicacions polítiques i de gènere

Es vulgui o no, Eurovisió també ha estat marcat per les cançons reivindicatives. A nivell polític se n’ha trobat alguna sense gaire èxit, com fou també Ucraïna amb la revolució taronja –revolució feta entre el novembre de 2004 i gener de 2005- pel frau electoral en les eleccions que enfrontava els candidats Víktor Iúsxenko i Víktor Ianukòvitx i que donaven la victòria al segon. O tant mateix, el que ja hem comentat amb la cançó guanyadora de l’any passat, 1944.

Però si Eurovisió és un concurs seguit a Europa de forma important- d’aquí la creació dels eurofans-, la realitat en els darrers anys és que entre el col·lectiu LGBT hi ha un número indesxifrable de fans, que acudeixen també cada any a veure el concurs allà on es celebri i se’ls pot considerar “malalts” del concurs. De fet, ha estat també un trampolí important a donar a conèixer i també normalitzar una qüestió que encara en molts països, per exemple Rússia, està perseguida, però a la pràctica sempre té opcions vàlides de guanyar.

L’exemple més clar és el de Dana Internacional, transsexual israeliana amenaçada de mort pels ultraortodoxos, però que l’any 1998 va aconseguir la victòria amb Diva, una cançó que també es va convertir pràcticament amb un himne a la llibertat. Una de les altres guanyadores va ser al 2007, on Sèrbia es va imposar amb Marija Šerifović, cantant d’ètnia gitana i lesbiana, que també va crear desavinences totalment injustificades a molts col·lectius ultranacionalistes serbis. O més enrere, s’han trobat exemples de cantants participants, que pel simple fet de tenir por a expressar la seva condició sexual en aquell moment, han esperat força anys després a fer-ho públicament. Izhar Cohen també va guanyar per Israel l’any 1978 amb A-ba-ni-bi, però si amb Dana l’any 1998 ja va tenir amenaces, imaginem la situació fa 40 anys enrere. Esperem que algun dia “el sortir de l’armari” no sigui quelcom inusual o extraordinari, sinó que sigui una opció més d’estimar i sentir-se estimat.

Aquest dissabte ja coneixerem el nom del país que l’any que ve tindrà l’oportunitat de realitzar aquest certamen musical. I a Espanya, no seria descabellat tornar a veure algun “triunfito” sent el representant.