Il·legalitat i prevaricació. La marginació del català en l’etiquetatge

per Miquel Gil (@miquelgilcat)

Recentment la Plataforma per la Llengua, una organització del tercer sector que vetlla pels drets dels catalanoparlants, ha denunciat en una nota de premsa l’actitud discriminatòria i il·legal de la farmacèutica Almirall pel que fa a l’embalatge i la informació vinculada als seus productes, que no es proporcionen en llengua catalana. El cas d’Almirall no es tracta, però, d’una situació aïllada o d’un descuit per part de les autoritats: el menyspreu dels drets dels catalanoparlants i l’aplicació selectiva de la legislació a l’Estat espanyol pel que fa a les llengües no castellanes no és ni nova ni casual. De fet, és tot el contrari: és habitual que les empreses es saltin la llei i que les administracions, amb llur passivitat (i fins i tot de vegades amb acords il·legals amb les empreses), prevariquin amb ple coneixement de causa.

En aquest article em proposo analitzar la situació legal del català pel que fa a l’etiquetatge i les informacions dels productes comercials a Catalunya i mostrar com aquesta normativa és sistemàticament vulnerada per les empreses, sense que tinguin cap mena de càstig per part de les administracions.

La llei

En qüestió de llengües, a l’Estat espanyol hi ha ciutadans de primera i ciutadans de segona, ciutadans que poden fer servir la seva llengua materna en tots els àmbits i territoris i ciutadans que només la poden fer servir en territoris i per àmbits concrets i regulats expressament. Els drets dels castellanoparlants estan garantits a la mateixa constitució espanyola, a l’article 3, que proclama el castellà la llengua oficial de l’Estat i imposa als ciutadans el deure de conèixer-lo. La resta de llengües del territori estatal no són mencionades pel nom i són acotades a l’àmbit de les comunitats autònomes que vulguin oficialitzar-les. Partint d’aquí, i a diferència del que passa a altres estats plurilingües com el Canadà o Bèlgica, l’administració general de l’Estat actua, a la pràctica, exclusivament en castellà i moltes vegades requereix que els ciutadans amb altres llengües maternes o d’ús habitual s’hi sotmetin, fet que inverteix la relació natural entre un servidor públic i un ciutadà (el primer serveix el segon, i no a l’inrevés). El BOE també publica amb regularitat tota mena de normatives impositives del castellà que, és clar, no contenen cap contrapartida per a les altres llengües de l’Estat.

Tot i això, la potestat de les comunitats autònomes de declarar oficials altres llengües en llurs territoris, juntament amb la signatura de l’Estat espanyol de la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries, dota de certa protecció teòrica els ciutadans no castellanòfons en alguns àmbits. Un d’ells és el de l’etiquetatge i la informació proveïda amb els productes comercials. L’article 128-1 de la Llei 22/2010 del Codi de Consum de Catalunya preveu, entre d’altres coses, que “les persones consumidores, sens perjudici del respecte ple al deure de disponibilitat lingüística, tenen dret a rebre en català: a) Les invitacions a comprar, la informació de caràcter fix, la documentació contractual, els pressupostos, els resguards de dipòsit, les factures i els altres documents que hi facin referència o que en derivin. b) Les informacions necessàries per al consum, l’ús i el maneig adequats dels béns i serveis, d’acord amb llurs característiques, amb independència del mitjà, format o suport utilitzat, i, especialment, les dades obligatòries relacionades directament amb la salvaguarda de la salut i la seguretat. […]” (les negretes són meves).

Cal dir que en l’àmbit específic dels productes alimentaris sembla que una normativa europea ha anul·lat l’obligatorietat de l’etiquetatge en català. L’article 15 del Reglament 1169/2011 del Parlament Europeu i el Consell contempla que “en el seu propi territori, els Estats membres en què es comercialitza un aliment podran estipular que les mencions es facilitin en una o més llengües d’entre les llengües oficials de la Unió Europea”. La interpretació més lògica d’aquest article, que és una concessió als estats en un reglament que vol eliminar barreres al lliure comerç, comporta la prohibició del requeriment de l’administració que els productes alimentaris estiguin etiquetats en llengües no oficials de la Unió Europea, i el català no ho és, per les votacions reiterades en contra que ho sigui del PP, el PSOE, el PSC, C’s i UPyD.

Tanmateix, fora de l’àmbit alimentari, és diàfan que el Codi de Consum obliga les empreses a etiquetar els seus productes en català i a oferir els manuals, prospectes i informacions en aquesta llengua, a part d’en castellà, que ja es veu protegit per una miríada de legislacions estatals derivades de l’article 3 de la constitució espanyola.

La realitat

En l’escenari legal que he descrit, el comportament d’Almirall és manifestament il·legal, i especialment greu per tractar-se d’una farmacèutica i, per tant, segons el Codi de Consum, relacionada “directament amb la salvaguarda de la salut i la seguretat”.

Lluny de sancionar aquests comportaments, però, l’administració de la Generalitat els incentiva arribant a acords amb les empreses que tàcitament accepten l’incompliment de la llei. Estem parlant, doncs, de prevaricació. Així, l’Agència Catalana de Consum va arribar a un acord amb Farmaindustria, la patronal de les farmacèutiques, pel qual penjaria al seu web una traducció al català dels prospectes en castellà que acompanyen els productes “de més ampli ús” de Farmaindustria. Això és una vulneració clara del Codi de Consum, que en el seu article 211-5 preveu que “la documentació i les informacions necessàries per al consum i l’ús adequats dels béns i serveis dirigides a les persones consumidores han d’estar a disposició immediata d’aquestes, d’acord amb el que estableix l’article 128-1.” (la negreta és meva).

A diferència de les nombroses lleis que imposen el castellà, que es compleixen religiosament, les que garanteixen la mateixa protecció per al català són de lliure interpretació per part de les empreses, que les compleixen si volen i se n’evadeixen amb acords il·lícits amb l’administració quan els convé. Les fotos dels polítics en defensa del català són nombroses, els rèdits escassos. Potser seria hora que els catalanoparlants aixequéssim la veu per reclamar els nostres drets, no només a Madrid sinó també davant dels polítics de Barcelona, així com davant d’alguns grans empresaris catalans que s’embutxaquen els nostres diners alhora que menyspreen obertament la nostra llengua. Cal recordar que Almirall és una empresa catalana (com ho són Esteve, Ferrer, Novartis i Uriach) i que Farmaindustria està dirigida per un tal Emili Esteve, que s’oposa a l’etiquetatge en català amb arguments tan juràssics com que seria difícil traduir al català un “llenguatge científic tan complex i complicat”. Diguem prou.