L’esquerra política gallega i la síndrome Djukic
per Silvio Falcón (@silviofalcon)
Riazor. Dissabte 14 de Maig de 1994. Depor – València. Última jornada. Últim minut del partit. Penal a favor del Deportivo. Nervis a la graderia. A la banqueta, amb els ulls mig plorosos, Arsenio Iglesias veu la Lliga a tocar. El primer llançador de penals era Donato, que ja havia estat substituït. Els següents a la llista, per aquest ordre, Djukic i Bebeto. La jerarquia és respectada i el serbi Miroslav Djukic es situa darrere la pilota. Entre els tres pals, José Luís González Vázquez –conegut com a González–, porter del València. Xut ras i al mig, que intercepta González. Drama blanc-i-blau. La Lliga s’esvaeix. Alegria desfermada al Camp Nou.
L’esquerra política gallega fa molts anys que pateix la síndrome Djukic. Les diferents forces d’esquerres es veuen abocades a jugar-se les garrofes amb el PP a última hora, a cara o creu; sempre lluitant per sumar l’escó 38. Sempre és un penal al minut 90 el que decideix qui juga a Monte Pío, la residència oficial del President de la Xunta de Galícia.
Això és degut a que hi ha un empat tècnic quasi perfecte entre la gent d’esquerres i la gent del PP de Galícia. Ho confirmen totes les enquestes i els resultats electorals successius. Cal recordar que Feijóo va guanyar el 2012 amb un 45,80% dels vots. Fins i tot en ple apogeu de la carrera política –gallega– de Manuel Fraga (1997) el Partit Popular només va poder arribar a un 52,88% dels vots. Aquell va ser un any important, perquè Beiras (llavors com a portaveu nacional del BNG) aconseguia 18 escons (25,11%) superant al PsdeG d’Abel Caballero, que havia anat en coalició amb l’Esquerda de Galícia (escissió d’IU) d’Anxo Guerreiro. El famós –i tan actual– sorpasso.
En les successives comtesses electorals a Galícia es repeteixen fins a tres elements principals. En primer lloc, el rol quasi-diví de Beiras, capaç d’atreure l’atenció sobre si mateix i visualitzar-se públicament com a alternativa al PP. En segon lloc, la contínua composició i recomposició de les candidatures i partits polítics d’esquerres: amb escissions, canvis de líders i noves coalicions com a element constant i repetitiu. Per últim, l’existència de tensions entre el nacionalisme d’esquerres i l’esquerra d’arrel espanyola, amb el seu punt àlgid durant el govern bipartit PSOE–BNG (2005-2009).
El Factor Beiras
L’any 1993 van concórrer a les eleccions al Parlament de Galícia dues formacions polítiques d’esquerres i nacionalistes: el BNG i Unidade Galega, que concorria coaligada amb Esquerra Unida. Els caps de cartell eren dos històrics del nacionalisme: Xosé Manuel Beiras i Camilo Nogueira. La força precedent d’UG-EU, el PSG-EG, havia tret 2 escons el 1989. La coalició amb EU i la bona imatge de Nogueira prometien uns bons resultats –fet que ha admès Nogueira en multitud d’ocasions–. Finalment, però, la nova barrera electoral (5%) el va deixar fora d’O Hórreo. Beiras, per la seva banda, aconseguia passar de 5 a 13 escons al Parlament de Galícia (des d’un 8,01% a un 18,55%).
Beiras no sempre guanya. I, de fet, el veterà polític gallec no ha guanyat mai el PP. Però acostuma a derrotar les altres opcions d’esquerres i/o nacionalistes. És el cas també de 1997 i 2001 amb el BNG superant el PSOE però també el de la tercera posició de l’Alternativa Galega de Esquerda (AGE) de 2012, superant el BNG.
Recomposició constant
Fins ara hem vist com Esquerra Unida havia anat en coalició amb Beiras (2012), amb Nogueira (1993) i, mitjançant una escissió prou majoritària, amb el PSOE (1997). El mateix Beiras ha concorregut amb el BNG i amb AGE. Nogueira, per la seva banda, després de ser diputat al Parlament de Galícia pel PSG-EG, va integrar Unidade Galega al BNG i va esdevenir el primer eurodiputat del Bloque a Brussel·les i Estrasburg.
No són casos aïllats. Les tensions internes de l’esquerra nacional gallega han estat constants i han permès que els partits no s’hagin convertit –del tot– en catch all parties. El BNG, de fet, encara manté la seva estructura original com a front de partits. Molts d’ells, fins fa poc, eren partits de quadres.
25S: El dia de la marmota
Aquest 2016 Beiras no hi és. Els seus deixebles polítics han constituit En Marea, una força pluricolor amb Anova, Podemos, Esquerra Unida, Cerna, Equo, Espazo Ecogaleguista i les marees municipalistes. Segueix, doncs, la tendencia a construir coalicions d’esquerres amb diferents actors i, en aquest cas, també entre forces nacionalistes gallegues i forces d’arrel espanyola.
A més a més, En Marea intentarà repetir el sorpasso que va fer el BNG al PSdeG el 1997 per aconseguir un govern d’esquerres, com el constituit el 2005. Tot plegat sembla El dia de la marmota perquè en l’espectre d’esquerres de la política gallega tot sembla ja haver succeït. La història tendeix a repetir-se cada 4 anys, quasi sempre amb una derrota.
El 25 de Setembre Miroslav Djukic es tornarà a situar darrere la pilota, suaument dipositada al punt de penal. Minut 90. Si fa gol, aconseguirà l’escó 38 i el canvi polític a Galícia. Si falla, alegria desfermada al carrer Gènova.
Per informar-te sobre les eleccions al Parlament de Galícia d’aquest 25S també pots llegir “Galícia 2016: majoria absoluta o tripartit?“.
