Els interrogants socials sobre la crisi econòmica
Robert Putnam és un autor nord-americà conegut sobretot per la seva teoria sobre l’anomenat Capital Social, desenvolupada en llibres molt estudiats en l’àmbit de la politologia com “The Civic Culture” o “Bowling Alone”. Aquesta teoria, defensada en un exhaustiu estudi fet a Itàlia en el primer llibre esmentat, ens ve a dir de manera molt resumida i entre moltes altres coses que si en una regió hi ha un elevat nivell d’associacionisme, aquesta té la tendència a ser més cívica, democràtica i transparent que una amb un nivell més baix. El fet de pertànyer en una associació creada a voluntat genera una responsabilitat compartida que es tradueix en dosis de solidaritat, confiança i tolerància entre els seus membres que a la hora d’encarar els afers públics resulta propícia i molt favorable. La igualtat política entre els membres està molt inculcada i el coneixement dels mecanismes de govern acosta a aquest una mica més a tots als ciutadans. De fet, fins i tot les regions amb més cultura cívica (d’aquí ve el nom de la teoria) tenen un índex més baix d’actuacions policials degut aquesta confiança generada per l’associacionisme.
L’autor, més tard, va relacionar a “Bowling Alone” el declivi de la participació i de la involucració de la societat civil nord-americana en política o afers públics amb la constant decaiguda d’activitats d’oci en grup, com ara les partides de bitlles, alhora que la gent preferia quedar-se a casa a veure la televisió. Per tant, per ell el canvi de nivell de participació no era res més que un declivi del nivell de capital social en la societat americana.
Comparar o intentar importar les teories de Putnam als nostres dies i al nostre país pot resultar una autèntica bajanada poc científica i probablement errònia; no seré jo qui faci l’estudi pertinent. No obstant, pot generar reflexió.
No són poques les vegades que entro a un bar una nit qualsevol i sento el comentari “està molt mort això! Què passa avui?” seguit d’un “la gent no té calers, es queda a casa als vespres”. Tampoc són poques les activitats i festes públiques que veuen perillar la seva existència per la falta de diners públics, i de retruc, les entitats organitzadores s’hi veuen arrossegades. La crisi econòmica de totes totes ha d’acabar amb el capital social del país? Fins a quin punt hi ha interrelació entre els fets?
És possible que no estiguem davant d’una davallada de capital social, però sí d’una transformació d’aquest: moviments com el del 15M donen a conèixer una inclassificada nova forma d’organització de masses, tant potent com efímera, inestable i indeterminada. Dubto, però, que Putnam estigués d’acord en tal transformació, ja que dins dels seus paràmetres d’associació aportadora de capital social no hi cabria un moviment sense identitat jurídica, sense una mecànica d’acció i sense un objectiu clar per a la seva activitat.
Sigui com sigui, segurament fins molt més endavant no tindrem estudis concloents sobre el què realment està passant socialment avui dia a Catalunya. Fins llavors, poca cosa a afegir que no siguin reflexions, probabilitats o conviccions de cadascú.