Eleccions alemanyes i Brexit: molt soroll per no res
per Alistair Spearing (@Alistair_SBD)
Al llarg de les setmanes posteriors al referèndum sobre la pertinença del Regne Unit a la Unió Europea, es va anar evidenciant que els defensors del Brexit no havien fet els deures. Gradualment, les excuses per aquesta lamentable falta de preparació (incloent-hi l’afirmació absurda que eren els Remainers els que haurien d’haver fet plans pel Brexit) i les fanfarronades habituals de Boris Johnson i companyia van deixar pas a l’esperança que Trump o Alemanya els traguessin les castanyes del foc. Tanmateix, els Brexiteers s’equivoquen de mig a mig si creuen que Berlín està disposada a fer grans sacrificis per a acomodar els desitjos britànics.
En un primer moment, el nou govern britànic de Theresa May confiava que Alemanya (que exporta béns i serveis al Regne Unit per un valor de gairebé 80.000 milions d’euros) posés els seus interessos econòmics per sobre de tot. Cras error. Fa molt de temps que l’economia va deixar de ser la qüestió central del debat, amb una multitud d’estudis que demostren que la immigració va ser el factor decisiu per als votants del Brexit. La sortida de la Unió Europea també és una decisió irracional des d’un punt de vista purament econòmic… i aquí la tenim. A Alemanya passa exactament el mateix. Per als alemanys, Europa és molt més que una simple unió econòmica: és un projecte polític, una garantia de coexistència pacífica amb els veïns, una manera de fer que el continent deixi enrere els malsons del passat. És per això que el país teutó no es comporta com un actor 100% econòmicament racional en les negociacions del Brexit, sinó que està disposat a absorbir un cert impacte econòmic per tal de mantenir la unitat de la UE-27.
Seguidament, els Brexiteers van esperar que la indústria alemanya, de capital privat i per tant lliure de restriccions polítiques, fes pressió per a protegir les seves exportacions al Regne Unit. El que va passar va ser exactament el contrari. Les principals organitzacions industrials i patronals d’Alemanya van sortir en tromba a defensar el posicionament de Merkel i demanar «mà dura» en les negociacions en el Regne Unit. Els Brexiteers s’havien tornat a equivocar: sí, el mercat britànic és important per als exportadors alemanys, però mantenir la integritat del mercat únic encara ho és més. L’objectiu principal de Volkswagen, Bayer i els altres gegants de la indústria alemanya és evitar un efecte dominó que posi en risc les seves cadenes de producció i exportació.
A mesura que s’acostaven les eleccions alemanyes, van anar sorgint més esperances que ajudessin d’alguna manera els interessos britànics a Europa. A mitjans de juny, el líder de l’FDP, Christian Lindner, deia a Politico que «Europa i Alemanya no hi sortiran guanyant amb l’afebliment dels britànics, ans al contrari. Ens interessa un Regne Unit potent i econòmicament pròsper». Els tabloides britànics van interpretar aquestes paraules com que la participació de l’FDP en un futur govern alemany implicaria un reset de les negociacions que fos favorable als interessos britànics. Tanmateix, uns dies després el partit de Lindner va emetre un comunicat explicant que no creia necessari un canvi de rumb en l’estratègia alemanya respecte al Brexit i, per si no havia quedat prou clar, afirmant que «Brussel·les està sent justa amb el Regne Unit […], però els britànics continuen autoenganyant-se amb la crua demagògia del Brexit». El cop de gràcia a les esperances britàniques dipositades en l’FDP va venir a finals d’agost, quan els liberals i els verds alemanys van afirmar públicament el seu suport perquè Escòcia es quedi a la Unió Europea com a estat independent.
Més destacable va ser l’absència total de discussió sobre el Brexit en el debat televisat entre Angela Merkel i Martin Schulz, on va quedar demostrat que les prioritats dels candidats a la Cancelleria eren altres. Això no vol dir que el tema no sortís durant la campanya, amb un contrast entre el posicionament del socialdemòcrata, que va criticar durament la falta de seriositat dels negociadors britànics, i de la democristiana, que va centrar-se a tranquil·litzar les empreses i els ciutadans d’Alemanya respecte a l’impacte del Brexit sobre la seva economia.
Aquest diumenge, els votants alemanys van deixar via lliure a Merkel per a complir un quart mandat, però amb un nombre molt limitat d’opcions de coalició. Merkel no ha fet fàstics a repetir la Grosse Koalition amb l’SPD, però els socialdemòcrates, escarmentats per aquests últims quatre anys, ja ho han descartat. Juntament amb la negativa de la Cancellera a sumar forces amb Die Linke o Alternative für Deutschland, això deixa una única possibilitat: una «coalició Jamaica» de la CDU, l’FDP i els Verds.
No sembla que cap d’aquests dos socis pugui facilitar gaire la vida als britànics en les negociacions del Brexit. La predisposició britànica de Lindner no passarà per davant de les ganes dels liberals de presentar-se com un partit fiable i responsable, i encara menys per davant de les seves aspiracions de pescar carteres ministerials interessants. Els Verds, en canvi, s’han mostrat molt escèptics respecte a acords comercials com ara el TTIP, el CETA i el JEEPA, i no seria d’estranyar que posessin obstacles en les negociacions comercials amb el Regne Unit.
L’únic avantatge de la situació actual per als britànics és que, una vegada passada la campanya electoral, Merkel ja no haurà de témer que les concessions que pugui fer al Regne Unit siguin utilitzades en contra seva. Així doncs, després de mesos d’elucubracions i càlculs electorals, les eleccions alemanyes no han canviat pràcticament res en el posicionament de la República Federal respecte al Brexit. Molt soroll per no res.
