Eleccions presidencials franceses 2012: la Primera volta del 22 d’Abril

El diumenge 22 d’Abril d’enguany se celebrarà la primera volta de les eleccions presidencials franceses, després del (potser primer) quinquenni de l’ambiciós, vehement, polèmic i petit Napoleó, l’encara Monsieur le président Nicolas Sarkozy. El Petit Grand Nicolas, qui va guanyar la nominació del seu partit, la Unió per un Moviment Popular (Union pour un Mouvement Populaire, partit hereu del gaullisme), al 2007 després d’haver-se batut contra els seus correligionaris i haver disposat dins el partit i el Govern de la República els Sarko-boys (la seva corrent), i lluita en aquestes eleccions contra sí mateix.

Amb Sarkozy, la UMP s’ha adreçat més cap a la dreta que mai, sempre emmirallant-se en la institucionalització de la Republique. Polèmiques han estat i són les seves polítiques públiques de seguretat, menys efectives a la pràctica del que semblen en la seva teoria: expulsió de gitanos d’ètnia rom –la majoritària a França, Itàlia, als Balcans i Regne Unit, contràriament a l’ètnia caló, majoritària a la península Ibèrica–, ampliació de les penes imposades als delinqüents de les banlieues, les reformes financera i laboral mai complertes del tot… En Nicolas és un home de partit i d’Estat, que ha sabut fer-se valer com a president de torn de la Unió Europea durant el seu semestre Juliol–Desembre 2008 (per a impulsar el tram final de l’aprovació del Tractat de Lisboa i la creació de facto de la Unió per a la Mediterrània, el braç sense mà de la Unió cap al Magrib, la Gran Turquia i el caldejat Mitjà Orient més Pròxim) i com a coordinador del G-20 el 2010, podent finalment disposar com a directora general del Fons Monetari Internacional a la seva ministra d’Economia, Madame Christine Lagarde. En Nicolas, a mesura que ha anat guanyant influència internacional, l’ha perduda dins de França, donant ales al seu principal contrincant, el socialista calm, tranquil, pacient i de vida farragosa en amors François Hollande, qui també ha hagut d’imposar-se sobre els elefants i halcons del Partit Socialista (Parti Socialiste). Nicolas abandera la Força de la República Francesa (el seu lema és Une France Forte!), el liberalisme “social” que desplega la Unió Europea, la seguretat –alimentada per la por al terrorisme, l’enemic fantasmal que només ell pot frenar a França– i la fermesa de França davant les aspiracions germàniques d’imposar a la Unió els paradigmes de la CDU-CSU. François, en canvi, és una esperança de la confusa socialdemocràcia europea: el socialisme francès més clàssic, l’Estat com a garantia de sanitat i educació públiques com a font d’egalité, el fre a les aspiracions liberals a Europa. Cal veure encara si François Hollande, si perd la segona volta –el ballotage– en la que és clar favorit des de l’inici de la campanya, serà el candidat a les pròximes eleccions de 2017, emulant l’anterior president socialista de la República, François Mitterrand, qui es va presentar tres vegades abans de ser escollit el 1981.

En aquesta primera volta de Diumenge 22 Abril 2012 Nicolas i François no estan sols. A dreta i esquerra de l’espectre polític francès trobem altres partits que han aconseguit les firmes necessàries per a presentar els seus presidenciables i poder tenir possibilitats de col·locar-se al ballotage tal i com va fer l’ultra Jean-Marie Le Pen al 2002, desplaçant el candidat socialista Lionel Jospin a la tercera posició en la primera volta i disposant-se com a contrincant del president Jacques Chirac en la segona volta. L’ultraconservador Front Nacional (Front National), encapçalat per la filla de Jean-Marie, Marine Le Pen, és una emulació gal·la de la hardcore Lliga Nord italiana: xenòfoba, euroescèptica, proteccionista en afers econòmics i conservadora en afers socials. Molts dubten de la capacitat de regeneració d’aquest partit, doncs sembla ser un ram del tronc familiar dels Le Pen. En l’altra banda del mirall còncau trobem els radicals d’esquerra del Nou Partit Anticapitalista (Nouveau Parti Anticapitaliste) de Philippe Poutou, la troskista Lluita Obrera (Lutte ouvrière) de Nathalie Arthaud, i del Front d’Esquerra (Front de Gauche) de l’ex-socialista histriònic Jean-Luc Mélenchon, tots tres partits bandera de la denúncia del capitalisme salvatge dels nostres dies, hereus de les idees marxistes clàssiques, i europeistes. Cap al centre, aproximant-se al PS, es fixa l’ecosocialista i també denunciant del capitalisme anàrquic actual Europa Ecologista–Els Verds (Europe Écologiste–Les Verts) de l’intelectual Eva Joly, amiga de l’eurodiputat Daniel Cohn-Bendit. Finalment, al centre polític, amb una ideologia que es mou entre el social-liberalisme, el conservadurisme familista de matriu catòlica i la denúncia al capitalisme financer anàrquic, trobem Solidaritat i Progrés (Solidarité et Progrès), de Jacques Cheminade, amic de l’economista nordamericà Lyndon LaRouche (qui demana la celebració d’un Nou Bretton Woods per a crear un nou sistema monetari internacional que substitueixi l’obsolet nascut en la postguerra de la Segona Mundial).

Per a la primera volta de les eleccions presidencials franceses de 2012 trobem, doncs, 10 aspirants per a poder ocupar el Palau de l’Elisi com a presidenta o president de la república semipresidencialista de França. Deu aspirants dels quals només 2 tenen serioses possibilitats de poder-ho ser i/o continuar essent president d’un Estat molt rellevant de la Unió Europea. El ballotage que se celebrerà al Maig 2012, però, és encara temari d’un pròxim article.