Eleccions al Regne Unit: tot en l’aire
per Lily Mcnulty-Bakas (@TheBigRedLil)
El procés electoral britànic opera segons un sistema d’elecció “first-past-the post” per protegir-lo de la irrupció d’extremismes i facilitar la formació de governs amb estables majories. Fins a dates recents a la cúspide de la política ha existit un bipartidisme entre el centre-dreta del Conservative Party i el centre-esquerra del Labour Party, que deixava el Liberal Democratic Party entre tots dos, en una posició de marginalitat amb cap possibilitat de formar govern.
Les eleccions generals del 2010 van donar lloc a un parlament sense majories, ja que cap dels dos principals partits va ser capaç d’aconseguir els 326 escons al Parlament necessaris per formar govern. Era la segona vegada des de la Segona Guerra Mundial que unes eleccions generals deixaven un Parlament “penjat”, però aquesta vegada els resultats ja havien estat àmpliament previstos.
Per a aquestes eleccions de 2015 s’espera que la història es repeteixi, però en un escenari polític molt més acolorit. A més dels tres partits tradicionals tenim d’altres actors menors que exerciran, i que de fet ja exerceixen, un gran pes en aquestes eleccions. A continuació esbossarem breument quines són aquestes parts implicades.
• El Partit Conservador liderat pel primer ministre David Cameron, és el soci majoritari de la coalició de govern actual. Es tracta d’un partit tradicional de dretes, que es presenta com el partit per als negocis, i és responsable de l’execució d’un programa d’austeritat estricta de reducció del dèficit. Ha vist perillar part del seu electorat per la càrrega del Partit per a la Independència del Regne Unit (UKIP) i s’ha vist forçat a prometre un referèndum sobre la pertinença del Regne Unit en la UE per apaivagar els seus sectors més durs. Presenta aquestes eleccions com una tria dicotòmica entre l’estabilitat econòmica i el desordre, que seria la conseqüència d’una victòria del Partit Laborista.
• El Partit Laborista, sota el lideratge d’Ed Miliband, es troba ara a l’oposició després de 13 anys al poder durant els anys de Blair i Brown. Es tracta d’un partit de tradició esquerrana que té les seves arrels en el moviment sindical, amb una ideologia que abasta des de forts moviments de tradició socialista fins a una moderada socialdemocràcia. En els anys recents els laboristes s’han vist amenaçats pels partits de caire regional. Actualment el Plaid Cymru de Gal•les ja ha robat una part del seu vot i el Partit Nacional Escocès (SNP) s’ha apoderat d’una gran part de la seva força a Escòcia. El partit va patir d’aquest mal durant les eleccions de 2010 (tot i que en aquelles eleccions es veié més perjudicat per l’èxode al Partit Liberal-Demòcrata) i aquesta tendència ha continuat encara més dramàticament des de llavors. Els laboristes s’estan posicionant com l’únic partit que pot protegir el Servei Nacional de Salut (NHS) i els serveis de primera línia de l’agenda d’austeritat de la dreta. Tot i que són pro-europeus, l’europeisme no és la seva punta de llança electoral. Ed Miliband ha fet grans esforços per distanciar-se del règim impopular llegat per Blair i per portar el partit en una nova direcció.
• L’accionista minoritari de la coalició de govern actual és el Partit Liberal-Demòcrata, un partit de centre que tradicionalment oscil•la entre el 15% i el 20% dels vots a nivell nacional. Nick Clegg, el líder del partit, realitzà una gran tasca comunicativa en els debats televisats d’abans de les eleccions de 2010, i va augmentar considerablement la seva popularitat, sobretot entre els votants joves. No obstant això, des que va accedir a formar un govern amb els conservadors, cosa que significà un gir de 180 graus en polítiques clau com les taxes de matrícula universitària, la imatge del partit s’ha vist fortament danyada i ara es troba darrere l’UKIP en les enquestes.
• L’UKIP és ara el tercer partit més gran al Regne Unit. Ha estat capaç de superar els Liberals-Demòcrates i amenaçar els dos partits principals, fonamentalment amb la seva postura anti-immigració. L’UKIP ha posat les qüestions de la pertinença a la UE i les fronteres al centre de l’agenda política i s’ha situat com un nou partit anti-sistema, aprofitant l’espai de protesta que els liberal-demòcrates han deixat buit ara que han estat al poder. Arrossegant un segment del partit conservador i aconseguint fixar el debat públic en els seus termes, han aconseguit convertir-se en el partit “seriós” de la dreta.
•Encara que el Partit Nacional Escocès ( SNP ) va perdre el seu referèndum sobre la pertinença al Regne Unit, aquest partit d’esquerra és molt popular a Escòcia i es postulen com el partit capaç de bloquejar l’accés dels conservadors al poder. Els Laboristes, degut a la pressió pública, s’han vist obligats a descartar un acord de coalició, tot i que aquesta possibilitat segueix existint.
• El Partit Verd està representat actualment per un sol membre al Parlament. Tot i que recentment ha rebut més atenció i ha participat en els debats televisats, sembla improbable que tingui cap impacte al Parlament ni capacitat d’entrar en coalició, ateses les restriccions del sistema electoral britànic.
• El partit regional de Gal•les és el Plaid Cymru. Un partit a favor de polítiques d’esquerra que s’espera que s’uneixi a un pacte de coalició amb els laboristes.
• Finalment, el Partit Unionista Democràtic (DUP) és l’ala dreta del partit de govern regional d’Irlanda del Nord i s’uniria en un hipotètic govern de coalició conservador.
A la llum de la constel•lació d’actors tenim dos possibles resultats de les eleccions:
1- Una gran coalició entre forces de centre-dreta o forces de centre-esquerra, amb el Partit Laborista o el Partit Conservador com a parts principals.
2- Un resultat mai vist en la història política recent al Regne Unit: un govern en minoria o bé dels laboristes o bé dels conservadors, al qual s’ hagués atorgat un vot de confiança del Parlament per governar. Un vot que, és clar, podria ser capgirat en qualsevol moment per forçar unes noves eleccions generals.
Tot i que el més sonat en aquestes eleccions és la presència i l’auge de l’UKIP, la probabilitat que participin en l’aritmètica de coalicions és improbable, ja que l’únic partit amb què podria arribar a acords electorals, el Partit Conservador, ja ha renegat d’un possible futur acord.
El més probable dels resultats és que el Partit Liberal-Demòcrata s’erigeixi com a partit-frontissa clau. Això implicaria que tindrien el mateix o més pes que en les darreres eleccions, i que serien capaços de decantar la balança cap al Partit Laborista o cap al Partit Conservador. Al 2010, l’autoritat per governar del Partit Laborista fou àmpliament deslegitimada per aquells que no eren contendents reals per formar un govern de coalició, cosa que feia els conservadors l’única opció “real”.
