El paraigua de Junqueras
Per Silvio Falcón (@silviofalcon)
A la terra dels meus pares el paraigua és un element nacional. La gent gran el duu a l’esquena, penjat de la jaqueta, per si de cas plou. I és que sí, a Galícia plou molt. Quan Junqueras parla de llista paraigua, amb candidatures diverses i plurals no puc evitar pensar en la meva família, en els meus orígens. Com seré capaç de convèncer ma mare i mon pare de votar favorablement la independència de Catalunya?
M’ho plantejo sovint, però difícilment he arribat a conclusions definitives. La mare, sempre més comprensiva i propera, empatitza més amb el que penso i s’hi sent més propera. En canvi, el pare sempre hi ha estat més reticent. L’altre dia em va dir: “l’Artur Mas ens està enganyant a tots“. No hi estic d’acord i vàrem discutir-ho força estona. La típica sobretaula familiar entretinguda i tensa, diguem-ne. És evident que tots dos parlen sovint (quasi bé sempre!) amb gent que els diu coses semblants. Gent que no té gaire clar què ha de pensar sobre això de la independència. Que s’informen mirant TVE o Antena3.
Deia Junqueras a la seva conferència que la diversitat ha d’actuar com a fonament de les nostres fortaleses. Jo formo part de la població de Catalunya que té la sort de no tenir el català ni el castellà com a llengua materna. Ho formulo de la mateixa manera que el president d’ERC perquè la trobo excepcionalment heterodoxa i valuosa, dins del corpus ideològic del catalanisme. És responsabilitat dels independentistes d’orígens diversos construir un discurs polític capaç d’arribar al màxim nombre de catalans. La unitat és realment valuosa quan és la unitat de realitats molt diferents.
La proposta de Junqueras, en el marc de la crida per fer un nou país, recull aquests punts:
1) Eleccions constituents.
2) Govern plural, de concentració nacional.
3) Transició jurídica: abandonament gradual de la legalitat espanyola.
4) Disseny i implementació de la Seguretat Social, la Hisenda Catalana i les altres estructures d’Estat.
5) Redacció de la Constitució de la República catalana.
6) Referèndum de ratificació del procés Constitucional.
En aquestes eleccions, Junqueras proposa que les candidatures independentistes s’articulin d’aquesta manera:
a) Compartint denominació de les candidatures. “Candidatura per a la independència A”.
b) Compartint campanya. “Ara és l’hora” podria ser una campanya compartida que arribés fins a les eleccions o més enllà.
c) Organitzant actes de campanya conjuntament.
d) Participant d’un govern conjunt a posteriori.
D’aquesta fórmula en podem dir confluència, acord, pacte, unitat, entesa… Però fa dies que es parla de paraigua: una plataforma conjunta dels independentistes que alhora mantingui llistes diverses entre les quals triar en unes eleccions constituents.
A mi personalment em sembla la fórmula més adient per convèncer els meus pares de votar per la independència. Crec que no entendrien gaire les raons d’una coalició entre ERC i CDC. Fins i tot l’ANC, símbol de la societat civil mobilitzada, els queda molt lluny com a referent. Aposto que em preguntarien per què es fa, que em comentarien coses sobre el cas Pujol i que es preguntarien per què la CUP no pren part d’una “llista unitària“.
Per tant, cal dissenyar un sistema bottom-up (de baix cap a dalt) per organitzar les candidatures cíviques. Cal que la societat civil convençuda cooperi amb els partits per tal d’arribar als indecisos. Cal no deixar perdre cap vot favorable a la independència, des de l’empresari que té por de les polítiques d’ERC o la CUP fins a aquells que prioritzen les polítiques socials a la independència.
A més, des d’un punt de vista estratègic concórrer en només una llista (que de fet serien dos, ja que la CUP hi aniria sola, recordem-ho!) seria posar tots els ous al mateix cistell. L’estratègia independentista, basada en l’entesa i reforçada en la pluralitat, ens ha dut fins aquí. Amb estructures cíviques comunes (ANC, Òmnium, AMI…) però amb sensibilitats i accions polítiques diferenciades. Només així s’entén l’aposta en solitari de Mas pel nou format de 9N que finalment va ser un èxit. Supeditar la independència a una única via estratègica em sembla prou arriscat i poc rigorós.
El paraigua de Junqueras em sembla prou ample per fer sentir tothom prou còmode. La unitat estratègica ha de construir-se negociant entre els diferents punts de vista. Cal defugir l’hegemonia estratègica prefixada: el procés d’independència es construeix cada dia i no segueix els dictats de cap organització, ni cívica ni política. Aquest fet és el que el fa únic.
