La dreta radical populista de la Gran Bretanya: una breu visió general
per Michael Cragg
(Article publicat originalment al portal Catalan Paradigms)
Des del moment de glòria del Britain’s National Front (NF) a les darreries dels anys 70, cap partit particular no ha estat capaç de dominar continuadament la dreta radical ni de consolidar-hi la seva posició de forma efectiva. Molts ho han intentat; sense ser exhaustiu, això inclou el British National Party (BNP) en nombroses formes, elements reconstituïts del NF original, i grupuscles més petits amb escàs reconeixement i suport. En graus diversos, aquestes organitzacions s’han vist relegades als marges de la política convencional com a conseqüència d’abraçar de forma desinhibida unes polítiques i retòrica inherentment ofensives i impopulars. Per exemple, com indica Nigel Copsey, una de les publicacions oficials del National Front, “Bulldog”, no era adversa a publicar titulars com “No volem negrots […] volem feina!”.
Amb l’adveniment del Front National (FN) a França, emperò, els partits de la dreta radical populista van adquirir un nou pla d’acció per les seves aspiracions parlamentàries, un de seguit per dotzenes de partits de posició similar d’arreu d’Europa en els anys subsegüents. Cap a la darreria dels 90, el BNP, sota el guiatge (i, al final, lideratge) de Nick Griffin, va manllevar les idees i estratègies del FN gairebé completament, moderant sensiblement els seus posicionaments públics més extrems i apropant-se (si bé sempre sense entrar-hi) a la convencionalitat. El UK Independence Party (Ukip) va prendre una via molt diferent, un camí gairebé antagònic al del BNP, anant encara més lluny en el radicalisme populista dretà i obsessionant-se encara més amb les temàtiques relacionades amb la immigració. Hans-Georg Betz va dir fa vint anys que el fenomen europeu dels partits populistes de dreta radical estava dividit com una moneda de dues cares: per una banda hi havia partits populistes de cuny nacionalista, que apel·laven primerament a un públic de classe obrera a través d’un programa radicalment xenòfob; per l’altra també hi havia partits populistes neoliberals que “tendeixen a remarcar els elements mercantilistes llibertaris del seu programa per sobre dels xenòfobs”. Certament, aquestes dues classificacions semblen ser d’utilitat en la comparació entre el BNP i l’Ukip.
Òbviament, establir una comparació així és sempre susceptible de crear polèmica. La percepció en determinats sectors polítics que l’Ukip és “l’alternativa educada” al BNP ha generat la crítica de part dels mitjans més establerts, com també la del propi Ukip. La resposta de l’Ukip, aparentment invocant la tipologia elaborada per Betz, sembla concentrar-se més en les diferències econòmiques entre tots dos partits. Un portaveu del partit ha manifestat que “l’Ukip i el BNP no són el mateix, nosaltres som cosmopolites favorables al lliure comerç i ells són nacionalistes i socialistes, la gent a l’esquerra del centre ens vol demonitzar”. Si bé aquesta apel·lació a les seves diferències fiscals és d’una validesa indubtable, molta gent dubta que l’Ukip no sigui nacionalista, incloent-hi una part substancial del seu propi electorat potencial. El propi partit treu pocs rèdits polítics de la seva agenda decididament pro-mercat: no és forassenyat argumentar que molts dels seus potencials votants són desconeixedors d’algunes de les seves polítiques econòmiques més radicals (com, per exemple, el seu desig d’instaurar un impost a taxa única). Tanmateix, ni el BNP ni l’Ukip promouen les seves polítiques fiscals amb tanta intensitat com els tres partits principals. Estar essencialment destinats a fer d’oposició, com a molt, permet a partits de la seva mena no presentar plans pressupostaris exhaustius i acurats i qualsevol indicació de la natura problemàtica de les seves polítiques financeres sol ser poc escoltada, cosa que els manté com a partits marginals.
En termes de política social, les diferències entre el BNP i l’Ukip són menors del que admeten. Possiblement, la principal divergència es troba en allò que el BNP anomena repatriacions d’immigrants “voluntàries”. La línia oficial de l’Ukip és que tan sols els immigrants il·legals seran expulsats del país, amb la prohibició de tornar durant els cinc anys següents, si bé cap de les dues polítiques és possible si el Regne Unit segueix sent membre de la UE (una altra raó per la qual l’Ukip desitja que el Regne Unit abandoni la Unió). El discurs d’alguns corrents del partit, però, suggereix una actitud força preocupant envers els immigrants i d’altres grups exclosos. Lord Pearson, un anterior líder del partit, assegura que el Regne Unit és en perill perquè “els musulmans es reprodueixen deu vegades més ràpidament que nosaltres”. Les pròpies iniciatives polítiques del partit incloïen temes típics de la dreta radical populista com prohibir el burca, retirar les ajudes als immigrants i demanar el final de la “correcció política”, propostes totes elles que, com apunta Matthew Goodwin, han estat similarment plantejades pel BNP.
Els partits també comparteixen allò que Nicolo Conti anomena “el pilar ideològic dels partits de dreta radical”: l’euro-escepticisme. En el cas de l’Ukip, la pròpia fundació del partit va ser explicada per la seva oposició a la Unió Europea, sorgint de l’Anti-Federalist League i de la seva campanya contra el Tractat de Maastricht de 1992. Amb el temps, molts dels seus membres originals van apartar-se del partit, alguns d’ells distanciant-se activament del que ells interpretaven com un creixent radicalisme. El membre fundador Alan Sked, que va abandonar el partit a 1997, va qualificar-lo posteriorment de “racista” i “infectat per l’extrema dreta”. També ha manifestat en un diari capdavanter d’escala nacional que, en determinades qüestions relacionades amb la UE, l’Ukip “és encara menys liberal que el BNP” i que “certament, hi ha una simbiosi entre elements dels dos partits”. Posteriorment a l’exitosa campanya del partit en les eleccions locals de 2013, Sked va reiterar les seves crítiques, dient que el partit s’havia “tocat de l’ala completament”. L’oposició a la UE de l’Ukip és, com hipotitza Betz, menys evidentment xenòfoba que la del BNP: el discurs del partit es centra fortament en la quantitat de diners que la Gran Bretanya podria pretesament estalviar-se si abandonés la Unió, si bé tots dos partits recorren a la possibilitat, o de fet l’amenaça, d’una allau immigratòria dels nous estats de la UE com a mètode per guanyar vots.
Les visions dels propis votants del BNP i l’Ukip tendeixen a solapar-se en les àrees clau dels partits. En la seva enquesta del 2012 feta conjuntament amb Jocelyn Evans, Goodwin observa que gairebé la meitat dels entrevistats que s’identificaven amb l’Ukip “situaven o bé la immigració o bé els musulmans a la Gran Bretanya com els problemes més importants que la Gran Bretanya afronta avui”, mentre que més de la meitat “rebutjaven la idea que la Gran Bretanya s’hagués beneficiat de la diversitat”. Si bé l’Ukip no fa de la demonització d’aquests col·lectius exclosos un puntal del seu discurs públic, sembla permetre alegrement que les seves bases electorals “llegeixin entre línies” i facin associacions entre les seves opinions i la retòrica del partit. És precisament el que molts han fet, donant suport a una organització que s’ha vist obligada a declarar públicament que “no és un partit racista”.
El factor de “vot protesta” també és crític, no només en els casos del BNP i l’Ukip, sinó també, més generalment, en el dels partits de dreta radical de tota Europa. Molts observadors han assenyalat que aquesta mena de partits tendeixen a créixer en èpoques d’insatisfacció política. La situació al Regne Unit, amb dos dels tres principals partits afectats negativament per la seva pertinença a un govern de coalició impopular, i el tercer aparentment amb poc per oferir a banda d’una oposició simbòlica i confusa, és terreny adobat pel creixement de partits autoproclamats “anti-establishment”. En altres àrees del Regne Unit, aquesta frustració es manifesta d’altres maneres. Hi ha gent que pensa que la crescuda en suport de la independència d’Escòcia no hauria estat possible sense el rebuig generalitzat de les classes polítiques establertes.
Potser una de les descobertes més notables de l’informe de Goodwin i Evans és la de l’edat mitja del potencial votant de la dreta radical populista. Mentre que els adherents més joves s’inclinen més cap al BNP, i més recentment, cap al moviment de protesta d’extrema dreta English Defence League (EDL), el 35% d’aquells per sobre de 65 anys s’identifiquen amb l’Ukip. Molts d’aquests seguidors s’identificarien probablement com a naturalment conservadors tant per inclinació política com per afiliació partidista, però es mostrarien desencisats amb els intents de modernització social del Partit Conservador de David Cameron. Aquests possibles greuges també apareixen a l’estudi de Goodwin i Evans sobre els valors dels seguidors de l’Ukip. La immensa majoria dels entrevistats serien favorables a la reinstauració de la pena de mort, pensen que els joves “no tenen prou respecte pels valors britànics” i senten que l’estat del benestar fa la gent menys disposada a ocupar-se dels seus propis problemes per ells mateixos. Interessantment, un nombre gairebé idèntic de seguidors del BNP i de l’Ukip creuen que la censura és de vegades justificada per protegir els estàndards morals, un fet que sembla contradir tant l’aproximació més activament autoritària del BNP com la postura llibertària adoptada per l’Ukip.
L’anàlisi de Goodwin i Evans dóna consistència a la consideració de Beck que els partits populistes nacionalistes, els més òbviament radicals, tendeixen a guanyar gran part del seu suport en l’electorat de classe obrera. Aquest és certament el cas del BNP, que pren més de la meitat del seu suport de treballadors manuals. L’Ukip, en canvi, guanya la majoria del seu suport entre professionals i treballadors amb rang, si bé aquesta majoria no és de cap manera molt àmplia, ja que el partit gaudeix d’un suport molt interclassista. La seva postura populista pel broc gros els permet presentar propostes atractives sobrepassant les clivelles socials, atraient diferents sectors de l’electorat amb promeses diferents.
Tot i la similitud d’ambdós partits pel que fa a les polítiques que proposen, l’Ukip sembla ser un partit més acceptable i respectable a ulls de l’electorat. En gran part això és conseqüència de la història dels dos partits. Tot i les moltes vegades que els líders del BNP han assegurat no ser racistes, disminuint les referències al nacionalisme ètnic i al supremacisme racial, el seu passat no és oblidat pels analistes, els mitjans i, per extensió, l’electorat. L’Ukip, en canvi, no té un passat similar a oblidar, i, en contrast amb la majoria de grups polítics, amb el pas del temps s’ha anat fent més radical. La diferència entre els partits es veu reforçada per les actituds de part de l’electorat. Molts votants que han considerat votar, o que han votat, l’Ukip per raó de les polítiques que proposa semblen professar un sincer desgrat pel BNP, tot i les seves similituds. Alguns d’aquells que potencialment seleccionarien l’Ukip com a vot de protesta estan clarament desinclinats envers altres grups de dreta radical populista, encara que això sigui probablement conseqüència del poc coneixement d’aquests grups o de la percepció de futilitat de votar grupuscles més petits.
Els dos partits també competeixen entre ells, sabent que poden treure’s vots l’un de l’altre. El líder de l’Ukip, Nigel Farage, ha argumentat que presentant una posició dura envers la immigració “hem pres al BNP un terç del seu vot, ningú ha fet més mal al BNP a la política britànica”. En la campanya de les eleccions locals de 2013, es va descobrir que nombrosos candidats de l’Ukip eren membres, o ex-membres, del BNP. Per la seva banda, el BNP i Griffin han encoratjat l’entrisme a l’Ukip, amb l’objectiu d’impulsar les seves pròpies idees dins del partit. En un article a la pàgina web del BNP, Griffin encoratjava els “nacionalistes genuïns” a “tenir un rol valuós en la següent fase de la Llarga Marxa del nacionalisme: haurien d’adherir-se a l’Ukip, si fos necessari sota noms falsos […] el curiós rol a llarg termini de l’Ukip en l’ordre providencial de les coses esdevindrà clar algun dia”. Aquesta relació simbiòtica és una de les raons principals per les què, en la nostra opinió, una comparació entre tots dos partits és acceptable: tots dos partits estan, en última instància, competint pel mateix nucli electoral i l’èxit d’un d’ells està relacionat gairebé necessàriament amb el fracàs de l’altre.
S’ha discutit extensament sobre la història feixista d’alguns membres del BNP. En alguns països europeus, és clar, un partit amb un reconegut passat feixista o neofeixista tindria poques dificultats per assolir un triomf electoral (per exemple, el MSI a Itàlia o el FN a França) i, en algunes circumstàncies extremes, fins i tot un partit neo-feixista podria no provocar suficient rebuig en l’electorat (vegeu el greument preocupant exemple d’Alba Daurada a Grècia). A la Gran Bretanya, emperò, les circumstàncies són molt diferents. A nivell popular s’ha parlat molt del rol del país com a enemic del feixisme durant la Segona Guerra Mundial, i les referències explícites al feixisme o al neo-nazisme solen ser objecte d’un rebuig generalitzat. Tradicionalment l’extrema dreta del país ha intentat usar la història a la seva pròpia conveniència. Les publicacions i octavetes del BNP han estat sovint protagonitzades per símbols de la lluita britànica contra el feixisme, com ara els avions Spitfire, i el propi Nick Griffin fins i tot ha assegurat que Winston Churchill hauria estat un membre BNP. Aquests intents d’apropiar-se dels símbols generen sovint el desdeny de la majoria de l’electorat, per bé que això no ha refrenat l’Ukip d’invocar similarment Churchill. En general, però, per aquestes raons, l’Ukip està clarament més ben situat per assolir cert èxit al Regne Unit, cosa que el BNP no podria arribar a somniar.
Tot i algunes similituds superficials en els mètodes de tots dos partits, l’Ukip cerca la publicitat de manera molt diferent del BNP. Tradicionalment, l’Ukip ha tractat el tema de la immigració de manera més àmplia que el BNP, que s’hi aproxima assenyalant els grups exclosos de forma clarament delineada i marcada. Aquesta actitud s’ha manifestat a través de sorolloses condemnes de crims que identifica com a actes de racisme contra persones blanques. Per exemple, el BNP va provar d’usar un acte terrorista de maig de 2013, en el qual un soldat lliure de servei va ser assassinat als carrers de Londres, per fer-se propaganda: el seu líder va judicar públicament l’assassinat mentre deixava flors al lloc on va morir el soldat (un acte que en el seu estil habitual va procurar de fer fotografiar i publicar). Contràriament, el lideratge de l’Ukip s’ha mantingut en silenci abans i després de l’incident, evitant de manera estudiada fer declaracions públiques que puguin ser vistes com a inflamatòries o reaccionàries i fent grans esforços per encoratjar la base a actuar de la mateixa manera. El partit aconsegueix cobertura mediàtica de manera subtil, cosa que ha generat certa crítica cap als mitjans, que semblen cobrir de manera desproporcionada, i fins i tot simpatitzant, les activitats de l’Ukip i del seu líder. Després de l’èxit recent del partit a les eleccions locals, l’humorista britànic Ian Hislop, parlant del programa còmic de llarga història “Have I Got News For You”, va dir irònicament que l’Ukip paga a la BBC per la seva cobertura. Al molt dogmàtic i persuasiu món de la premsa britànica, l’Ukip rep cobertura favorable dels diaris de dreta com el Daily Mail i el Daily Express, mentre que el BNP no ha estat mai oficialment acceptat (tot i que algunes de les seves polítiques han estat tàcitament vistes amb aprovació).
Les crítiques d’una cobertura mediàtica desproporcionada de l’Ukip semblen vàlides: durant la campanya per les eleccions locals de maig de 2013, el partit va rebre uns nivells de cobertura fora de proporció si tenim en compte els seus actuals nivells d’influència. A diferència de l’Ukip, altres partits petits, com els Verds, tenen representació parlamentària, però la seva aparició als mitjans va ser mínima. El nivell més elevat de cobertura regalat a l’Ukip genera un espiral positiu: més publicitat porta a més acceptació política, que porta a encara més publicitat. A més, a diferència d’un partit com els Verds, l’Ukip mai no està lluny de la polèmica. Ja sigui perquè apareix una foto d’un candidat seu aparentment fent la salutació nazi, o perquè el seu líder, Nigel Farage es veu assetjat dins d’un pub per activistes d’esquerra i pro-independència a Escòcia, el partit sempre troba una excusa adient que pugui publicar la premsa.
Pel que fa als actius del partit, Nigel Farage és potser el més important dels que aquest disposa actualment. No és per casualitat: el partit està construït bàsicament per acomodar Farage i els seus objectius polítics, a part de per promocionar el seu estil polític carismàtic i populista. Gran part de l’èxit de l’Ukip és resultat del seu rol i de la seva caracterització per part dels mitjans. Amb una més que anecdòtica semblança amb Jörg Haider, el difunt ex-líder de la dreta radical populista austríaca del FPÖ, Farage, rarament vist en públic sense una pinta de cervesa en una mà i un cigarret en l’altra, és inqüestionablement populista, i sembla voler presentar-se com un “home del poble”, tot i que aparentment guanyava £200,000 l’any com a intermediari de productes bàsics amb només 21 anys. En un moment de forta irritació populista contra banquers, agents de borsa de la City i gent amb posicions similars, la mestria de Farage a l’hora de cultivar la seva imatge pública ha estat indubtable, cosa que contrasta amb la ineptitud de Griffin, que després d’una aparició televisiva a 2010 ha estat majoritàriament descrit com a poc més que un fals. Tot això, però, a llarg termini, pot ser una dificultat per a la supervivència del partit: molts opinadors, i almenys un antic membre de la formació, acusen l’Ukip de ser poca cosa més que una plataforma personal de Farage. Marta Andreasen, una antiga europarlamentària de l’Ukip que va canviar-se al partit Conservador, ha descrit el partit com una “banda d’un sol home que dirigeix un club de nois” on “les dones amb caràcter fort no són benvingudes”.
L’aparent èxit de l’Ukip ha tingut influència fora de dels seus límits: ha portat el discurs dels tres principals partits del Regne Unit a virar cap a la dreta, especialment pel que fa a la immigració. Diane Abbott, una passada candidata a liderar el partit Laborista, ha sentit la necessitat d’encoratjar el seu partit a no “prendre les lliçons equivocades” del creixement en suport de l’Ukip, mentre que d’altres opinadors d’esquerra han suggerit que es segueixi la política de no compartir escenaris ni donar veu al partit.
En aquest moment és difícil de dir si l’Ukip romandrà com a representant permanent de la dreta radical populista al Regne Unit. Han demostrat amb èxit, juntament amb el BNP abans que ells, que a la política britànica hi ha espai per un partit radicalment anti-immigració i anti-establishment. Però això no és nou: en el passat això també ha existit en sectors del convencional partit Conservador. Els exemples de la resta d’Europa no ofereixen gaire més informació, ja que alguns partits en la posició de l’Ukip han prosperat i d’altres han esdevingut ràpidament insignificants després d’una sobtada crescuda en popularitat. La fortalesa consistent que mostra l’Ukip a les eleccions europees podria indicar una estada llarga en primera línia, si bé la dependència que el partit té del seu líder no pronostica res de bo a llarg termini. Pel que fa al BNP, sembla ser el passat, un partit que per molts sectors dels mèdia és amb prou feines mereixedor de cobertura i que actualment només antics i bregats activistes segueixen. Com diu Farage, la crescuda de l’Ukip ha ajudat enormement a donar forma a l’estat actual de les coses, però ara mateix no és clar si està destinat a trobar el mateix final que el BNP o no.
Do you want to read this article in English? Just click here!
