El dret de canviar d’opinió
Per Alistair Spearing (@Alistair_SBD)
En una citació que sovint s’atribueix a John Maynard Keynes, el prestigiós economista Paul Samuelson va contestar a les persones que l’acusaven de canviar d’opinió diverses vegades en successives edicions d’un llibre de text que havia escrit: Well, when events change, I change my mind. What do you do? («Bé, quan els esdeveniments canvien, jo canvio d’opinió. Vostè què fa?»). El refranyer popular, com sempre, ho diu considerablement amb més gràcia però amb menys delicadesa: «els únics que no canvien mai d’opinió són els morts i els idiotes».
Qui ho diria veient les reaccions que es produeixen quan un polític fa una declaració que no encaixa perfectament amb allò que va dir fa 15 anys! L’hemeroteca s’ha convertit en una arma llancívola en tota regla, amb la proliferació de pàgines web i comptes a les xarxes socials que tenen com a raison d’être escarnir els polítics cada vegada que diuen alguna cosa que contradiu allò que van dir en algun moment de la seva vida. De manera similar, quan un periodista o el moderador d’un debat vol posar contra les cordes el polític que entrevista (com hauria de fer tot bon periodista), l’estratègia estàndard és recordar-li alguna declaració passada en la qual manifestava un punt de vista oposat al que defensa actualment.
Hi ha casos d’hipocresia flagrant que mereixen ser condemnats, com quan algú critica en altres partits el mateix comportament que després aplaudeix en el seu propi partit, o quan una formació política cínicament fa promeses que sap perfectament que no podrà complir i les abandona poc després per guanyar les eleccions.
No tots els canvis d’opinió són tan reprovables, emperò. Els motius per canviar de parer sovint són legítims. Per exemple, quan una persona aprèn més sobre un tema i s’adona que la seva posició anterior es basava en informació errònia o incompleta. Quan les circumstàncies i/o la informació disponible han evolucionat significativament en l’interval de temps que separa dues declaracions. O quan un polític que porta anys arrossegant un punt de vista obsolet veu que la societat ha canviat i s’adapta als nous desitjos i anhels de l’electorat. Un exemple ben conegut és el de Barack Obama, que durant la campanya presidencial del 2008 va expressar la seva oposició al matrimoni homosexual, adduint que per a ell el matrimoni era una cosa entre un home i una dona, però el seu punt de vista va anar evolucionant i a principis del seu segon mandat ja se n’havia convertit en un ferm defensor.
Els votants som els primers de canviar d’opinió amb el pas del temps, fet que explica per què la nostra societat no té els mateixos valors i les mateixes prioritats que tenia la societat dels nostres avis i besavis. Quantes coses no s’haurien assolit mai si la gent del 2015 pensés igual que la del 1965, o la del 1915? Quines perspectives d’independència tindria Catalunya si els fets que han passat des del 2006, amb les retallades a l’Estatut i tot allò que va venir darrere, no haguessin obert els ulls a milions de catalans? Quan tenia 16 anys, jo mateix defensava una política d’immigració dura i m’oposava al matrimoni homosexual, però ara que en tinc 28 el meu posicionament en aquests dos àmbits revesteix un grau molt superior de tolerància. És un canvi en la meva evolució com a persona del qual no em penedeixo gens. Tothom té dret a equivocar-se i tothom té dret a canviar d’opinió si les circumstàncies canvien.
És un dret que, tanmateix, sembla que no vulguem permetre als nostres representants polítics. És cert que resulta entretingut pentinar les hemeroteques a la cerca d’alguna declaració passada que contradigui la posició actual d’un polític, fer que circuli per totes les xarxes i llançar tomàquets virtuals al polític afectat. La pregunta és si aquest passatemps fa un servei a la societat. Ens surt a compte tractar el més mínim canvi d’opinió com un pecat capital? Ens surt a compte transmetre als polítics el missatge que si volen evitar problemes no han de canviar mai de direcció, encara que sàpiguen que van errats? Ens surt a compte tenir polítics inflexibles que siguin incapaços d’adaptar el seu discurs a les prioritats canviants d’un electorat en constant evolució?
Castigar amb acusacions d’hipocresia les persones que reconeixen els seus errors i els corregeixen fa que quedem amb representants inflexibles i presoners de les seves declaracions. Saber rectificar és de savis i, si volem tenir una democràcia sana, una qualitat imprescindible en els polítics. Fomentem-la.
