El deute ofega el futbol

per Carles Ferrés (@cferres)

La societat ha viscut durant molts anys per sobre de les seves possibilitats. Els diners es dilapidaven en forma de grans inversions, compra de pisos o hipoteques absolutament impagables que han enganxat molta gent i els han deixat amb una mà davant i l’altra darrere. És un fet que molts van actuar malament, però d’altres van aprofitar la situació per aprofitar-se’n i molts d’ells es troben en un buit d’impunitat que fa que pràcticament no se’ls pugui exigir responsabilitats.

Hi ha un món que no fa tan poc temps que viu en un moment delicat per culpa de viure per sobre de les pròpies possibilitats, que fa desenes d’anys que hi viu: el món del futbol. És veritat que molts dels clubs més dèbils tractaven d’estirar més el braç que la màniga per poder ser millors i que molts ho han acabat pagant, la gran majoria. Però existeix una minoria que sembla tenir la mateixa impunitat que polítics, banquers i persones influents i que sembla que ara comença també a caure. Deixant de banda molts esports, prefereixo centrar-me en l’esport rei, el futbol, per assenyalar alguna de les vergonyes que presenta.

El futbol, el rei del forat

És evident que el futbol és on es fa més palesa la impunitat en l’esport, com a mínim a l’Estat espanyol. Des dels anys 80, els clubs han viscut en molts moments per sobre de les seves possibilitats, i es va fer necessari crear una llei per mirar de regular el deute que havien adquirit i que podia portar molts problemes en un futur.

Per això, l’any 1990 es va aprovar la Llei de l’Esport (10/1990), que obligava tots els equips a convertir-se en Societats Anònimes Esportives (SAE), amb l’excepció de quatre: FC Barcelona, Reial Madrid, Athletic Club de Bilbao i Osasuna. Amb quin criteri aquests quatre clubs no van haver de fer aquesta transformació? La resposta és fàcil. En aquell moment tots els clubs de 1a i 2a Divisió tenien un deute acumulat aproximat de 35.000 milions de pessetes (més de 214 milions d’euros). Després d’exigir que els clubs paguessin els deutes i passessin unes auditories, aquells que no van passar la prova donant un resultat negatiu van haver de transformar-se en SAE.

Com passa moltes vegades, es fa una llei per regular una matèria però després no hi ha un òrgan sancionador o de control per comprovar que s’estigui complint. L’afer de les SAE va ser molt bonic però no va servir per rebaixar el preocupant deute, que ha augmentat de forma exponencial des d’aquell moment.

En un balanç total (comptant els deutes amb Hisenda i altres conceptes com els pagaments per jugadors, contractes i altres termes), el deute dels clubs de 1a i 2a divisió el 2012 superava de llarg els 4.000 milions d’euros, i si hi afegim els clubs de 2aB i 3a pujava fins els 5.000 milions, com apunta el professor d’Economia Financera i Comptabilitat de la Universitat de Barcelona José María Gay de Liébana en informes i explicacions publicats a la seva pàgina web i en diverses publicacions i mitjans de comunicació.[1][2]

De tot aquest deute ens centrarem principalment en els problemes dels clubs amb Hisenda, cosa de la qual es va derivar en bona part l’aprovació de la Llei de l’Esport i que actualment està duent molts clubs de futbol a una situació límit.

El deute es redueix, però el temps s’esgota

La paciència d’Hisenda perquè els clubs paguessin ha estat important. Bé, se’n pot dir “paciència” però també podríem dir-ne “absoluta passivitat”, si tenim en compte que el conjunt de la societat – tothom menys aquells que poden gaudir de privilegis per defraudar – es veu obligat a pagar tributs religiosament. Ara bé, un cop Hisenda ha decidit finalment posar-se a treballar, el temps que ha donat als clubs s’ha demostrat massa limitat. Tants anys de viure per sobre de les pròpies possibilitats ha deixat les arques de molts clubs amb massa teranyines per poder afrontar els deutes.

Aquesta temporada ja s’ha pogut veure què ha passat amb un club com el Real Múrcia, que amb deutes i sense poder pagar el que devia a Hisenda, i després de diferents escàndols, reunions maratonianes i judicis, ha perdut la possibilitat de jugar a 2a Divisió, cosa que s’havia guanyat al terreny de joc, havent arribat a optar la temporada passada fins i tot a pujar a la Lliga BBVA, és a dir, a la Primera Divisió. Qui en són els màxims perjudicats? Evidentment els jugadors i, per sobre de tot, l’afició, que no té cap culpa de tenir uns dirigents que hagin portat a l’extenuació econòmica el seu club.

El futbol espanyol fa pena

Només veient els números que hi ha a la taula anterior s’observa quin tipus de vigilància hi ha dins dels clubs. Dirigents que fan el que volen perquè tenen ple control i no rendeixen comptes davant de ningú, administracions que han fet els ulls grossos durant més de trenta anys i que ara volen recuperar el temps perdut en quatre dies, etc. Aquesta és la realitat que impera al futbol espanyol, amb un Ángel María Villar, president de la Federació Espanyola, que porta a la poltrona vint-i-sis anys i un Javier Tebas, advocat i actual president de la LFP, que va sortir a l’escenari públic principalment a través de Dmitry Piterman, empresari rus que exercí de president-entrenador al Palamós, Racing de Santander i Alavés i d’on sortí per la porta del darrere en tots tres casos. A mode de parèntesi, en el cas de Tebas, tot i així, cal reconèixer l’esforç realitzat els últims anys per perseguir les possibles compres de partits i per tenir sota control el deute dels equips.

Els casos de mals dirigents estan principalment concentrats a la Liga Adelante (2a divisió). Si bé hi ha sidrals a molts equips de la divisió, els més significatius actualment són els casos d’Osasuna, Saragossa, Mallorca i Sporting, i també podríem incloure-hi el cas del Racing de Santander

Saragossa: la pèssima gestió feta per la directiva d’Agapito Iglesias ha deixat l’entitat pràcticament abocada a la desaparició. El Saragossa deu 30 milions a Hisenda i es troba dins d’un procés judicial per la possible compra del partit Llevant – Saragossa, corresponent a l’última jornada de la Lliga 2011 – 2012 i que necessitava guanyar per evitar ser equip de segona. A falta de la sentència final, molts jugadors del Saragossa presumptament haurien rebut diners per després donar-los a un tercer que a la vegada hauria donat aquests diners a jugadors del Llevant.

Mallorca: un altre equip que no fa pas tant estava lluitant per places europees té en la lluita interna dels seus màxims accionistes l’origen d’una pèssima gestió. Interessos creuats entre els accionistes Llorenç Serra Ferrer, Utz Claasen i Biel Cerdà; l’entrada de Dudu Aouaté, exporter del Mallorca com a “general manager” a quinze dies de començar la temporada i el seu abandó del càrrec fa unes setmanes per la impossibilitat de treballar tranquil; i un canvi d’entrenador imposat pel propi Aouaté a deu dies d’arribar, han condemnat el Mallorca a fer un inici de Lliga paupèrrim, malgrat que poc a poc està remuntant.

Osasuna: és un dels quatre equips que està catalogat com a club, però evidentment sense la importància que tenen el Barça, el Madrid i l’Athletic. L’equip només pot assumir divuit fitxes, i no pas vint-i-cinc, pel límit salarial que té imposat, i pateix quan les seleccions apareixen en escena. A la darrera convocatòria li van marxar cinc homes i, amb dos lesionats de llarga duració, només tenia onze jugadors de la primera plantilla disponible – essent dos d’ells els dos porters –. Aquesta situació va portar l’equip a demanar l’aplaçament del partit – per qui no coneix la norma, un equip està obligat a tenir sempre set jugadors amb fitxa del primer equip durant tot el partit. La LFP va rebutjar la petició i el partit el va haver de jugar, amb derrota pel conjunt navarrès.

Sporting de Gijón: té un deute de setze milions i si no en paga cinc abans del 30 de juny de 2015 podria rebre una sanció en forma de descens administratiu i el deute restant l’hauria de pagar abans de 2017, a més a més d’altres deutes i nòmines impagades. Els aficionats han creat una plataforma, ‘Tu Fe Nunca Decaiga’, que entre d’altres coses ha iniciat una ILP per demanar una reforma de la Llei de l’Esport, per la qual els clubs passarien a estar en un 80% en mans dels socis i els membres dels Consells d’Administració tindrien responsabilitats penals directes.[3]

Aquestes males gestions per part de les directives recorden altres dirigents que el temps ha acabat posant al seu lloc. L’Atlètic de Madrid té en Jesús Gil un dels personatges que ha donat més joc als mitjans de comunicació esportius i als jutjats, un personatge que va ser el principal culpable de deixar l’Atlètic amb un enorme deute. Al Barça, malgrat que els seus negocis eren personals i no pas relacionats amb el club, s’ha conegut el delicte de l’expresident Josep Lluís Nuñez de subornar alts dirigents d’Hisenda. La llista es pot anar completant amb la família Ruiz Mateos en el cas del Rayo Vallecano, Manuel Ruiz de Lopera al Betis i José María del Nido al Sevilla, que si be estrictament no són tots casos a nivell de club, si que són exemples d’utilització del club per a fins personals.

El cas de l’Eibar

L’Eibar, conjunt basc molt modest, establert en una ciutat que no arriba als 30.000 habitants, va veure el juny passat com l’equip aconseguia pujar a Primera Divisió. Per un Decret podria acabar a Segona B. Per què?

El Reial Decret de 1999 estableix el règim jurídic de les SAE i estableix una quantitat de capital mínima que tot club ha de tenir. El club basc, absolutament sanejat de tot tipus de deute, va haver de fer front a una ampliació de capital de 1.700.000 euros per poder competir a la Primera Divisió, quan el seu capital era de 400.000 euros. Resignats a haver-ho de fer i per preservar l’entitat del club, buscant la proximitat, es va establir que cada accionista podria tenir fins a 100.000 euros.

Quina necessitat hi ha que un club que prioritza els criteris econòmics per sobre dels esportius hagi de tenir aquests problemes? No ha demostrat que és un club model per a tots?

Alemanya: model ideal a anys llum de la Lliga Espanyola

Un dels factors pels quals la Lliga Alemanya cada vegada pot resultar més atractiva és la manera com s’hi fan les coses a nivell econòmic: hi ha una millor repartició dels drets de televisió i s’accepta que el futbol és un dret de la gent, que són necessaris preus assequibles i que tothom hauria de poder anar al futbol. És el país amb major afluència als estadis any rere any.

Malgrat que aquests siguin temes que poden donar material per un altre article sencer, cal incidir que la gran clau de l’èxit alemany és el sanejament econòmic dels clubs. Per fer-ho, tenen dues mesures:

– El 51% de les accions del club pertanyen als socis, cosa que evita que qualsevol magnat o grup pugui fer-se amb el control majoritari de l’entitat. Existeixen les excepcions del Bayer Leverkusen, controlat per l’empresa Bayer, i del Wolfsburg, propietat de la Volkswagen.

– No tenen pràcticament deute. Els últims cinc anys (dades fins el 2012) la Bundesliga ha augmentat un 24% el seus ingressos i el 2012 va tenir ingressos per valor de 1746 milions i un benefici entre tots els clubs de 52 milions. En el cas de tenir deutes, el club té un any per solucionar-ho, si no automàticament perd la categoria i és destinat a una categoria inferior.

No he volgut entrar en altres esports perquè en molts casos els seus problemes econòmics no corresponen a una mala gestió, sinó a la dificultat de trobar recursos. En aquestes últimes línies vull desitjar que tots aquells que estimen esports que no tenen una situació tan privilegiada puguin continuar practicant l’activitat que tant els agrada, que puguin fer gaudir i fidelitzar l’aficionat, i que puguin mantenir sempre el seu esperit inicial. Per tots aquells esports minoritaris que malgrat fer les coses bé no poden seguir, des d’aquí, sort i ànims! I vull desitjar també a aquells que busquen beneficis personals al marge de sentiments, emocions i la pròpia societat, que no puguin ocupar cap càrrec, ja que són un llast per a la resta de ciutadans.

[1] http://gaydeliebana.com/wp-content/uploads/FUTBOL-EUROPEO-PRESENTACI%C3%93N-COTIME-5-DIC-2013-JMGdL-4-DIC-2013.pdf

[2] http://gaydeliebana.com/wp-content/uploads/5informefutbol.19-SEPT-2012.-OK.pdf

[3] http://www.asturiashoy.es/2014/10/tu-fe-nunca-decaiga-encabeza-una-iniciativa-legislativa-popular-para-cambiar-la-ley-del-deporte/

Foto de portada: www.tufenuncadecaiga.org

También puedes leer el artículo en castellano haciendo clic aquí