Desmuntant la islamofòbia

per Marc Serra Pérez (@MarcSerra21)

L’altre dia un bon amic em deia que els terribles atemptats a la Rambla de Barcelona i als carrers de Cambrils el van agafar encara a la feina, on té de company un noi musulmà. Un noi que porta tota la vida aquí, que treballa i es guanya la vida com pot, com tothom. I la reacció d’aquest davant dels tristos esdeveniments va ser “la que em caurà, ara em diran de tot…”. Així es lamentava, ensorrat. I no li faltava raó en els seus pronòstics.

Sembla que cal que passin fets tan esgarrifosos com els del dijous 17 d’agost d’enguany per comprovar com aflora decebedorament el racisme que corre per les venes d’amics amb qui compartim moltes altres coses, o gairebé tot, de veïns, coneguts o inclús familiars amb qui encara compartim més coses o tota una vida. I hi ha qui de les seves expressions no ens sorprenen gaire però sí que n’hi ha que amb segons quins comentaris a Facebook, per exemple, passem a conèixer-los una mica més. I és que és així, tenim una societat on si bé no considero que el grau de racisme sigui preocupant, sí que no ens costa detectar la facilitat amb la qual quallen segons quins discursos oportunistes que a voltes neixen de l’odi, o senzillament de la desconeixença. I és curiós, perquè després a casa nostra no es plasma a les institucions ja que, a diferència d’altres països gens llunyans, les opcions polítiques declaradament xenòfobes o identitaries són ben residuals, per sort. Dedueixo que deu guardar relació amb un tipus de racisme que podríem qualificar d’ocult.

Tots recordem la tarda trista d’agost i sobretot les hores posteriors a l’atemptat de la Rambla i el de Cambrils entre d’altres coses perquè tots vam rebre fotografies i vídeos de contingut sensible, i també un o més àudios, la majoria amb informacions de dubtosa veracitat. En un d’aquells àudios una veu venia a dir, amb un to i un registre que desprenia una dosi preocupant d’odi, que volia veure una manifestació per part de la comunitat musulmana on aquesta es desmarqués enèrgicament i explícita de la violència gihadista, a la mare dels detinguts sortir a la TV a aclarir que el seu fill és un ignorant,…i en definitiva que els musulmans sortissin al carrer a “renegar d’aquests covards” i que de no ser així amenaçava “d’instar a cada ciutadà a acusar-los com a col·lectiu pel seu silenci”. I tot plegat amb insults, desqualificacions, i amb una frase final en què acusava falsament a la resta de musulmans de callar.

Doncs bé, per sorpresa d’aquesta persona la veu de la qual ens va arribar per Whatsapp als nostres telèfon mòbils, poques hores després dels esgarrifosos atemptats va tenir lloc una manifestació de condemna i rebuig a aquests crims convocada per més de 152 entitats de caire i confessió… musulmana. Una altra mostra del “Not in my name” (No en nom meu) que ja s’ha reproduït espontàniament o no, amb més o menys afluència, a d’altres ciutats europees que han patit la crueltat gihadista. També s’acostaren musulmans a la Rambla i a Plaça Catalunya, i a d’altres espais on es feren homenatges i concentracions de rebuig en els dies posteriors, com hem vist.

No descobriré jo ara que els musulmans són de fet, i amb molta diferència, el col·lectiu que més pateix la violència gihadista. Quina ràbia que els hi fa als radicals que l’enorme majoria de musulmans no congreguin amb la seva particular interpretació de l’Islam. No seré jo ara el primer que respongui l’oportunisme d’aquesta veu que demana que tota la resta de musulmans es manifestin contra els musulmans que perpetren aquests atacs amb allò de “i per què, en canvi, no es demana a tots els homes que sortim al carrer a desvincular-nos dels homes que practiquen la violència masclista?”. Tampoc seré el primer que obviarà que els atemptats son uns esdeveniments més d’un conflicte a gran escala i que ve de lluny. Geopolítica, subdesenvolupament, guerres internacionals, imperialisme,…i tot plegat barrejat amb unes polítiques d’integració i d’immigració que han resultat fracassades si bé mai són cosa fàcil, i que generen un còctel molotov que abona l’odi i la rancúnia que es transforma en fanatisme.

Certament aquests dies els diferents debats entorn als tràgics atemptats donen per molts articles centrats en tota mena d’apreciacions, i no hi caben en aquestes quatre ratlles més aviat enfocades a desemmascarar la islàmofòbia que habita les nostres places, els nostres murs de Facebook, les nostres terrasses de bar o segons quines tertúlies radiofòniques. S’ha parlat de si hi ha segons quins sectors polítics que han utilitzat políticament l’atemptat, que si el Rei d’Espanya desprèn hipocresia encapçalant la marxa pel rebuig al terrorisme, que sí els atacs es podien haver evitat, o que si “No tenim por” o pel contrari sí que en tenim. Insisteixo, no són l’objecte d’aquesta reflexió.

Jo sí que tinc por, ho confesso. Però no por a ser víctima de la violència d’una colla de fanàtics disposats a matar i a morir suposadament per un Déu quan ni tan sols són practicants de l’Islam. No em privaran de tornar a la Rambla; al contrari, m’encoratgen a anar-hi encara més. Jo del que sí que tinc por és d’allò que puguin provocar els oportunistes que aprofiten els atacs gihadistes per donar a conèixer la seva trista islamofòbia, i que cada cop puguin ser més els qui la compren. Tinc por a què no sapiguem fer la lectura oportuna d’aquesta desgràcia ocorreguda a Barcelona i a Cambrils i a què no sapiguem detectar què ha fallat a les nostres escoles perquè joves catalans, repeteixo, catalans, que s’han educat aquí, hagin comprat el gihadisme. Trobo que cal que fem tots plegats una profunda reflexió perquè no tornem a viure aquest horror, o perquè si més no ho posem més difícil. Perquè Catalunya com Europa avanci cap a una societat on tinguin millor cabuda les diferents maneres d’entendre el món des del respecte, el diàleg, la comprensió, la defensa dels drets tan individuals com col·lectius que ens hem dotat com a societat democràtica i oberta.

És ben probable que segons quines polítiques de governs que ens manen i que inclús en la nostra majoria no hem votat no ens surten de franc i les acaben pagant persones innocents, tant a Barcelona com també a Mossul. Però hi ha a qui li caldria també assumir que emetre o compartir segons quins missatges de base islamòfoba ja sigui per desconeixença o per emissió d’odi deliberat també pot tenir i té conseqüències, tard o d’hora.

No voldria acabar aquestes ratlles sense fer un petit homenatge a totes aquelles persones anònimes i professionals que es van mobilitzar per fer de la tràgica tarda vespre del 17 de juny quelcom menys dramàtic i desesperant. Em trec el barret amb el personal mèdic que va volar cap a la Rambla o com el que esperava als hospitals i que encara a dia d’avui treballa en salvar la vida als qui encara estan ingressats. També als que encara avui estan prestant ajuda psicològica als directament afectats pels atemptats. El meu reconeixement a la gran tasca dels diferents cossos policials i en especial els Mossos que han neutralitzat amb força celeritat la cèl·lula terrorista que ha sembrat el terror aquest estiu a casa nostra. Agraeixo també la feina desinteressada de molts taxistes per les seves carreres gratuïtes en aquells moments d’incertesa, als vaguistes del Prat per la treva en les seves reivindicacions, als botiguers i restauradors que van atendre als implicats i atrapats a la Rambla i als carrers immediats a aquesta. També als ciutadans anònims que van atansar-se al lloc dels fets prestant les seves atencions i coneixements mèdics als cossos de seguretat per atendre les víctimes, a tots aquells que s’acostaren als centres de salut a donar sang, a tots els qui es van apropar a les Rondes de Barcelona a donar de sopar i beure als qui es van passar hores atrapats per poder sortir de la Ciutat Comptal. Sí, som un país que sap respondre, ho hem demostrat. Però també som un país que li cal aprendre, comprendre i avançar.