Cròniques de la V

La complicitat de la Diada

Un fet com el que va succeir ahir a Barcelona requereix que hi centrem part de l’atenció i que alguns dels membres de Finestra d’Oportunitat expressem quines van ser les nostres sensacions a la V.

Complicitat. És la primera paraula que em ve al cap pensant en la jornada d’ahir viscuda a Barcelona. Complicitat, tendresa, identitat, esperit de lluita i seny, encara que altres sectors catalans associïn aquest últim concepte a quedar-se a casa i negar el procés d’evolució natural que la història ha anat preparant per a Catalunya des del final de la dictadura. El seny també és prendre consciència de la història, també és saber que o ens movem o deixarem d’existir, és ser conscients que el món ens mira, que convé prendre mesures molestes a nivell individual en favor de la comunitat i que, sobretot, cal evitar no provocar aldarulls de fotografia fàcil per part dels detractors en un moment clau de tot el procés.

Complicitat. Dins del gran caos groc i vermell no hi va haver ni un crit d’atenció, ni males maneres, ni retrets, ni competicions de veure quants érem de cada color. Ningú no volia que sortís malament, i ningú no va posar el seu ego per sobre dels interessos col·lectius. Les coses que es fan sense cridar són les solen sortir millor, i aquesta és una de les qualitats catalanes més valuoses que tenim, encara que sovint per culpa d’això ens prenguin massa el pèl.

Complicitat. Cadires i música al carrer, cultura popular, gastronomia local, circulació més o menys fluïda i bona predisposició general. Quan volem ho fem molt fàcil, i ahir vam voler. No podria ser cada dia com ahir? Tan complicat és? Genètica, potser? Espero que no haguem d’esperar un altre 11 de setembre per tornar a viure el que vam viure, i que pensem que si volem, podem fer-ho.

Per Francesc Bertran

V de voluntat

11.00, estació de Les Fonts de Ferrocarrils de la Generalitat. Amb el pare, ell de groc, jo de vermell, pugem a l’andana. És plena. Pare, hi ha molt de groc, oi? Bé, és normal, hi haurà cinc franges grogues i només quatre de vermelles. 11.30, el tren és a l’altura de Les Planes. En Joan i la seva dona, castellanoparlants, expliquen que el PSC els ha decebut molt. L’antipatia ja ve de lluny: les maneres d’actuar del consistori socialista de Terrassa, dirigit per l’inefable Pere Navarro, eren deplorables. L’última astracanada de la Chacón? Quina dona! Tots dos van de groc, i en Joan llueix una gorra de cartró de l’Assemblea. 12.00, plaça de Catalunya. Ja hem sortit fora. Molta gent amunt i avall, el vermell i el groc pertot. Paquistanesos i subsaharians venen estelades. 12.00 – 13.30, centre de Barcelona. Telepizza felicita la Diada, refrescos de l’estelada als aparadors de les botigues, l’Arc de Triomf col·lapsat, el Fossar de les Moreres totalment a petar, més paquistanesos i més merchandising de l’estelada a les botigues. Samarretes, gorres, calçotets, encenedors… La identitat catalana s’ha expandit i normalitzat i ha començat a ocupar els espais reservats als nacionalismes inconscients, banals, mercantils. 13.30, carrer d’Aragó amb Balmes. Dinem. Per la finestra va passant columnes i columnes de motoristes amb estelades. El restaurant és conquerit pel color vermell. A la taula del costat són de Lleida. 14.40, carrer de París amb Balmes. Ens separem. El pare marxa cap al vèrtex, jo segueixo carrer París enllà fins a Villarroel, on ens trobem amb els companys de Finestra d’Oportunitat. Ens asseiem al bar Yaya, un dels centres d’operacions de la nostra revista. Rierades de gent, groc i vermell. Avui la farem grossa. 16.00, tram 14. Amb els companys ja som al nostre tram, el 14, a mig camí entre Balmes i Macià. Entre el Círculo Ecuestre i l’edifici del Grupo Godó. Molta gent. Que en prenguin nota: el futur no el decidiran ells, des de despatxos, el decidirem nosaltres, el poble. 16.30, seguim al tram 14. Hi ha molta gent, però molts no són a lloc. Ja podrem fer el mosaic? Per què sempre hem de posar-nos reptes tan complicats? Apareix el català antic: “Ai, que patirem”. 17.14, al tram 14. La via és plena a vessar. Crits d’independència. Castellers. Una urna gegant circula de mà en mà cap al vèrtex. Veiem l’Ernest Maragall, amb la groga, “Ara és l’hora”. El catalanisme del PSC (d’aquell PSC) també és amb el poble, ara que el PSC (el que queda del PSC) està més preocupat per la legalitat, els mercats financers i l’status quo. 17.40, tram 11. La manifestació ha començat a buidar-se. Anem a investigar el tram Godó. Hi veiem en Germà Bel, un altre antic socialista, originari de les Terres de l’Ebre. Unes terres, les més catalanes, que els últims anys s’han reconciliat amb la resta del país en un anhel compartit: decidir entre tots el nostre futur. També hi trobem una pancarta de La Retaguardia, el compte satíric de Twitter: “Votar es de pobres”. L’establishment es veu contestat. No els serà fàcil circumval·lar la voluntat popular, aquest cop. 18.15, carrer de París amb Villarroel. Som novament al Yaya. Twitter va ple de fotos aèries d’allò que hem fet avui: una V gegant, immensa, amb els colors de la senyera. Una V de votar, una V de victòria, però també, una V de voluntat. Davant hi tindrem una legalitat injusta, juntament amb els seus guardians, que no la canviaran, i els seus còmplices, que escamparan el desànim i la derrota i hi justificaran la submissió. Però la voluntat, la democràcia, superarà uns i altres. Perquè quan una llei és injusta, i quan qui la pot canviar no vol, la rebel·lió de la voluntat no només és un dret, sinó que és un deure. Caldrà, només, tenir valor. Valor, que també comença per V, per cert.

Per Miquel Gil

MeraVellat

Si fa 15 dies em resultava molt complicat creure que la V es portaria a terme, ja que les xifres oficials indicaven que molt poca gent hi assistiria, ahir es va demostrar una vegada més el compromís que una gran part de la societat civil catalana tenim per a què ben aviat Catalunya pugui ser un nou Estat. 1.800.000 persones, segons les dades més fiables, érem a Barcelona -veient la infinitat de gent que hi havia a mi me’n semblen més i tot- celebrant una nova Diada amb el reclam que el dia 9 de novembre es pugui decidir el nostre futur. I tot això en un ambient festiu, reivindicatiu i sense cap tipus d’incident, cosa que demostra altra vegada que, malgrat que alguns busquen un clima de confrontació i proclamen que existeix, a nosaltres no ens han d’ensenyar lliçons de civisme i que sabem demostrar al món qui som i com som.

El poble ha parlat altra vegada i ha proclamat ben alt què vol ser. La V ha estat un èxit que per tercer any ha meravellat i captivat, tant els que hi hem participat, els que ho han explicat i tots aquells que ho han pogut veure per televisió, sentit per la ràdio o seguit per altres vies.

Per Carles Ferrés

ConVocar

Vam ballar el Paquito el Chocolatero a la V. Vam cridar com mai i vam gaudir d’una festa amb emoció continguda. Tinc ganes que tothom pugui exercir el seu dret de vot. Ara és l’hora que les institucions estiguin a l’alçada: la ciutadania va sortir ahir als carrers a convocar la consulta.

Les portades dels mitjans internacionals ens ho tornen a mostrar: “Ho hem petat”, diu la gent. Som al tram 14, que pels malalts del futbol no és un altre que el tram Johan. Castellers, música, crits, reivindicació… Volem la independència! I a més a més, ara el veí del cinquè ho veu a tocar i s’ho creu; ja no vol més camins eterns per tornar al punt de sortida: hem arribat a un punt de no retorn.

I no hi ha marxa enrere perquè la ciutadania ha convocat la consulta. És moment d’enviar les targetes censals, constituir els col·legis electorals i cridar la ciutadania a una festa de la democràcia. I acceptar el resultat. No és pas tan difícil.

Per Silvio Falcón

Foto de portada: NBCNews  http://www.nbcnews.com/news/europe/thousands-rally-catalan-independence-barcelona-n201431