Un conte de dues nacions: la Xina i Taiwan
per Laia Comerma (@laia_comerma)
Una de les disputes que més mal de cap ha portat als governs d’arreu del món i, especialment, a les democràcies occidentals des de mitjans del segle passat és la política d’ “una única Xina”. Per què? Doncs perquè suposa un fort dilema moral per a tot aquell qui cregui en els valor de llibertat, democràcia i drets humans, i perquè és la màxima expressió de la tensió que es viu actualment en el món de les relacions internacionals entre liberalisme i Realpolitik.
Per començar, val la pena detallar en què consisteix aquesta política i fer-ne un breu repàs històric. El seu origen es remunta al moment fundacional de la República Popular de la Xina tal com la coneixem avui en dia, és a dir, al 1949. Aquest fou l’any en què el Partit Comunista Xinès (PCX) guanyà la guerra civil, iniciada l’agost de 1927, contra el govern de la República de la Xina o Kuomintang (KMT). Degut a la seva derrota, el KMT es veié obligat a retirar-se a Taiwan, establint com a frontera tàcita l’estret de Taiwan i amb ambdós governs reclamant la legitimitat governamental de la Xina. La guerra representà, per sobre de tot, una lluita ideològica entre el comunisme del PCX i el nacionalisme del KMT i, de fet, el debat sobre si s’ha acabat segueix obert, ja que mai s’ha arribat a signar cap mena d’armistici o de tractat de pau. Ambdós governs aclamen la política d’ “una sola Xina”, però una Xina de la que ells, respectivament, en són el govern sobirà legítim. És per això que les relacions entre ells s’han basat, des del 1950, en amenaces militars i pressions polítiques i econòmiques per al reconeixement diplomàtic com a govern legítim. La República Popular de la Xina considera Taiwan com a part integral del territori nacional i encara avui amenaça amb una intervenció militar si el govern taiwanès declara en algun moment la independència per obtenir el reconeixement internacional com a República de Taiwan.
Per tant, el conte de les dues nacions, la taiwanesa i la xinesa, començà el 1950 però, amb l’espectacular creixement de la Xina i la seva aparició com a segona potència mundial, s’han atiat de nou les brases. Segons el mateix Xi Jinping, actual President de la Xina, un dels reptes principals per al seu país actualment és “estar en alerta màxima i defensar amb efectivitat la sobirania de la Xina, i els seus interessos de desenvolupament i seguretat”, el que implica directament “oposar-se a la independència de Taiwan i lluitar per al reunificació de la Xina”. Des del seu accés al poder, l’objectiu principal de Xi ha estat el de convertir el país en el “principal actor en la història mundial” i realitzar la seva visió èpica de “make China great again”, lema que ja va proclamar quatre anys abans que Trump li agafés en préstec. Aquesta aspiració vol, principalment, recuperar la grandesa passada de la Xina, abans de la seva derrota contra Japó a la guerra Sino-Japonesa de 1895 i el segle de la “humiliació nacional” o dels “tractats injustos” amb els països imperials occidentals que volien accedir al mercat d’opi xinès i que començà el 1839 amb la Primera Guerra de l’Opi.
Aquest “Somni Xinès”, com se l’ha anomenat, ve a assemblar-se en gran mesura al New Deal de Roosevelt, ja que també persegueix sostenir el momentum de gran creixement econòmic, promoure una ciutadania patriòtica, i no agenollar-se davant cap altre potència en l’àmbit internacional. És per això que la Xina ha establert els “Dos Reptes del Centenni”, a realitzar abans del 100è aniversari de la fundació de la República Popular: construir una “societat moderadament pròspera” doblant el seu PIB per càpita del 2010 fins a $10,000 abans del 2021 (que seria un 40% més elevat que el dels Estats Units en termes de paritat de poder adquisitiu, segons l’FMI); i esdevenir una nació “completament desenvolupada, rica i poderosa”.
El primer pas per a la realització d’aquests ideals és recuperar el domini al continent asiàtic. Per això, la Xina vol restablir el control sobre els territoris que el Partit Comunista considera com a xinesos, que inclouen no només Xinjiang i Tibet en el continent, sinó també Hong Kong i Taiwan. És d’aquí d’on sorgeix la tensió que anunciava al principi entre liberalisme i Realpolitik, ja que és condició sine qua non per a qualsevol tracte que es vulgui dur a terme amb la Xina acatar la política d’“una sola Xina”, és a dir, reconèixer com a legítim el govern de Pequín i la seva sobirania sobre Taiwan. Això implica, en termes generals, donar preferència als interessos econòmics pels beneficis d’establir tractes bilaterals amb la Xina enfront de la lleialtat als valors de legitimitat democràtica i de respecte als drets humans. En altres paraules, acatar aquesta política vol dir que es prefereix tractar amb un país acusat reiteradament de vulneració als drets humans dels seus ciutadans, com en el cas de la massacre de Tiananmen, i dirigit per un govern comunista, que amb una nació governada per un govern democràtic (en la mesura que la interferència xinesa ho permet) i amb un respecte absolut per la llibertat i els drets cívics i socials.
El conte de les dues nacions, com veiem, no ha acabat. De fet es troba en un dels moments més àlgids des del seu inici durant la guerra civil xinesa. En els últims anys, Taiwan està vivint un moment de reafirmació de la seva identitat local, cosa que es manifesta tant políticament com en forma de moviments cívics. A nivell polític, la victòria del Partit Progressista Democràtic (PPD), el partit d’oposició taiwanesa per excel·lència, en les eleccions presidencials del 2000 marcà l’inici de la institucionalització del que fins llavors havia estat activisme de carrer. El mandat de Chen Shui-bian entre 2000 i 2008 reforçà la consciència popular d’una identitat taiwanesa. Quan el Partit Nacionalista Xinès recuperà el govern l’any 2008, els carrers de Taipei esclataren en protestes contra la interferència xinesa i la brutalitat de la resposta policial resultà en el conegut “Moviment de les Maduixes Silvestres”, una protesta estudiantil en defensa de la democràcia i les llibertats civils.
En el rerefons d’aquest malestar es troba el “factor Xina”, que representa el fet que la illa depèn econòmicament cada vegada més de la Xina continental i, alhora, està vivint una creixent desigualtat. Des del 2008, les protestes pels carrers de Taipei han estat reiterades: en contra del monopoli mediàtic i a favor del pluralisme i la llibertat d’expressió l’any 2012; el Moviment dels Gira-sols el març del 2014 arrel de l’acord comercial de serveis (CSSTA) que incrementà la por d’un deteriorament de les pràctiques i estàndards democràtics per contra d’una major integració econòmica amb la Xina, amb conseqüències socials i econòmiques impredictibles per a la població en general; o l’estiu del 2015 de nou amb protestes estudiantils en contra dels canvis efectuats al temari d’història en l’educació secundària.
Aquestes protestes, per una banda, han demostrat el triomf a nivell normatiu o moral dels valors liberals en la societat taiwanesa, que explícitament rebutja els valors xinesos oficials, però a nivell polític i de seguretat també han mostrat els límits de Beijing en la seva entesa dels problemes socials a Taiwan i la ineficàcia de l’estratègia tradicional per a tractar amb la dissidència. El moviment dels Gira-sols suposà un repte directe per a l’estratègia governamental de Beijing, que es basa en la viabilitat d’una ètnia i una cultura xineses. El que és més, a nivell de política internacional, aquests moviments han posat a en dubte la màxima liberal que una major integració econòmica promou una millor unió o entesa polítiques, i han mostrat la tensió que es viu entre els interessos econòmics i de seguretat, per la por a l’illa de perdre l’autonomia política actual sent absorbida econòmicament perla Xina.
Taiwan ja ha abandonat el somni de reconquerir la Xina i recuperar el territori perdut durant la guerra civil, però això ha fet que actualment segueixi un enfocament més localista en les seves polítiques socials i identitàries, i que vulgui protegir per sobre de tot els seus trets identificatius enfront del comunisme xinès i la seva herència confuciana. El fet és que, actualment, una majoria de la població de Taiwan se sent “només taiwanesa” – un 55,3%–, cosa que fa que es percebi la Xina no com una oportunitat econòmica, sinó com una amenaça política. I, com no podia ser d’altra manera, en aquesta relació hi falta també un tercer actor: els Estats Units. Degut als seus interessos geopolítics en el sud-est asiàtic i al seu rol tradicional com a proveïdor de seguretat i d’estabilitat a la zona, els Estats Units han tingut fins ara una funció d’equilibri entre els dos extrems, proveint d’armament Taiwan amb objectius de defensa i requerint a la Xina el seu respecte a la integritat territorial i l’autonomia política de l’illa. No obstant, a mesura que el poder econòmic de la Xina augmenta, també ho fan les seves capacitats de coerció, com demostra la seva creixent agressivitat a la zona del Mar del Sud. Al final, el fet és que és un objectiu explícit de Beijing recuperar la grandesa perduda i, per tant, reunificar tots els xinesos sota una mateixa bandera, i res no assegura que defensar Taiwan seguirà estant a llarg termini en l’interès nacional d’Estats Units.
Com demostra el fet que avui en dia la República Popular de la Xina és unànimement reconeguda com a govern legítim, tot sovint els valors són moneda de canvi en el terreny internacional. A mesura que la Xina va expulsant els Estats Units de les aigües que l’envolten, també va absorbint els països del Sud-Est Asiàtic a la seva òrbita d’influència econòmica i atraient alhora Austràlia i Japó, d’on ja n’és el principal soci comercial tant en matèria d’importacions com d’exportacions. La balança de poders internacional està canviant i pot ser que més aviat a curt que a llarg termini presenciem a entre les dues Xines la lluita de David contra Goliat. Deixeu-me posar en dubte si hi veurem però el mateix desenllaç.
