Catalunya, Escòcia i l’historicisme espanyolista
per Miquel Gil (@miquelgilcat)
* * *
Any 2414, la República Europea és un estat amb 1000 milions d’habitants. L’europeu és la segona llengua més parlada del món, després del xinès. La capital, Berlín, és un gran centre funcionarial on es prenen les decisions més importants del país. Durant els últims anys ha aparegut un moviment pintoresc, antihistòric, curt de mires, que advoca per la separació de la Província Autònoma de França per constituir un estat independent. Els nacionalistes francesos asseguren que els seus drets es veuen trepitjats per una suposada imposició supremacista de l’europeu (que anomenen “alemany”) i es queixen que “Alemanya” (Alemanya i Prússia o Alemanya-Baviera?) monopolitza les institucions de l’Estat. Òbviament, aquestes queixes victimistes no tenen cap fonament històric. Europa és una nació amb 3000 anys d’història. Ja al segle V a.C. Herodot menciona Europa, i durant tota l’edat mitjana els diferents monarques i el Papat apel·laven a la unitat dels europeus. La unió nacional efectiva es produí el 1958 amb el Tractat de Roma, quan els diferents estats europeus (França entre ells) crearen la Comunitat Econòmica Europea. Els nacionalistes francesos, tergiversant la història, argumenten que la CEE (futura Unió Europea, futura República Europea) no era un estat i que cada “país” conservà les seves lleis diferenciades durant gairebé dos segles, però això no són més que mitges veritats. Diuen moltes altres bestieses: que Europa era un concepte territorial que incloïa Rússia, Suïssa i Anglaterra, que aquesta darrera va formar part de la UE abans de separar-se’n, que l’europeu no és una llengua francesa (però si França és Europa!)… Però el mite més repetit és que “Alemanya” o “Europa” van envair França. Fan referència a la guerra de 2114, quan les forces del Consell (majoritàriament alemanyes, sí, però no totalment) van prendre París i van abolir els privilegis francesos (ells en diuen “Constitució”) perquè França es va negar a reconèixer el nou president. La suposada “invasió”, doncs, no fou més que un conflicte intern. Aquesta campanya de falsedats ha aconseguit que molts francesos, que sempre s’han sentit europeus, vulguin independitzar-se. Tanmateix, els francesos no tenen aquest suposat dret: la constitució Europea de 2378, que va ser aprovada massivament a França acabada la dictadura militar, defineix la nació europea com l’única dipositària de la sobirania.
Els arguments historicistes que es fan servir contra la independència de Catalunya sovint presenten una visió conscientment capciosa, esbiaixada i simplista d’allò que eren el Principat de Catalunya i la Monarquia Hispànica durant els segles XVI i XVII. Mitjançant una representació romàntica d’una inexistent nació (i estat) espanyola que, quan no mil·lenària, s’originaria amb el casament dels reis catòlics (obviant que quan es casaren Joan II encara vivia, que en morir Isabel Ferran es tornà a esposar i les corones tornaren a tenir dos monarques separats, etc.), l’unionisme intenta destruir una de les bases més sòlides de justificació d’una secessió catalana: una història d’estatalitat escapçada per la força de les armes i pel que Felip V, potser inspirat per autors absolutistes com Hobbes, anomenava “justo derecho de conquista”.
Si bé el somni espanyolista castellà és antic, durant els segles XVI i XVII la monarquia hispànica, o Espanya, era una unió dinàstica, un imperi compost, un conglomerat d’estats sense legislació comuna, només vinculats indirectament pel rei. La història d’aquests dos segles, fins a 1714, és precisament la història dels intents parcialment fracassats del rei i dels castellans d’unificar els diferents estats en un de sol, castellà en forma i esperit. Aquests intents repetits van provocar la crisi de 1640, quan el Principat de Catalunya i el Regne de Portugal es van separar de la corona (la part sud de Catalunya va ser recuperada anys més tard) quan se’ls va intentar obligar a participar de les guerres de Castella amb la infausta “Unión de Armas” del comte-duc d’Olivares, ministre de Felip IV i III. Aquesta ànsia unificadora també explica en bona mesura la Guerra de Successió, en què l’objectiu dels catalans va ser en tot moment preservar les seves institucions, constitucions i legislació davant l’annexionisme castellà. Ben al contrari d’allò que vol fer creure l’espanyolisme, pel qual la Guerra de Successió fou una mera qüestió dinàstica, pels catalans qui fos el monarca era una qüestió secundària: primer van donar suport a Felip d’Anjou, després a Carles d’Habsburg, i a partir de 1713, quan Carles va renunciar els seus drets a la corona, van seguir resistint sols.
És cert que al marge de la legalitat, per la qual no hi havia un rei d’Espanya sinó un rei de Castella, d’Aragó, de València, comte de Barcelona, etc., fora de Castella sí que hi havia també una certa idea d’Espanya i d’hispanitat. Aquesta certa idea, que es pot veure reflectida en obres com “Historia de los movimientos, separación y guerra de Cataluña”, del portuguès Francisco Manuel de Melo, o a “Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa”, del català Cristòfor Despuig, era una concepció geopolítica i fins i tot d’espai cultural. Seria semblant, a més petita escala, a la concepció d’una civilització europea, al projecte europeista modern o a l’ideal de la Cristiandat. Tanmateix, aquesta idea d’Espanya no era més que això, i la seva utilització per legitimar un estat espanyol unificat sota el puny de castellà seria ridícula si no fos tan actual i sagnant. Als mateixos “Col·loquis” on Despuig lloa la seva Espanya, l’autor tortosí parla diverses vegades de Catalunya com a “nació catalana” (sí, tot i l’agenda de certs estudiosos contemporaneistes de la nació, el concepte és força antic), fa una crítica demolidora a Castella i als castellans, i els acusa directament de patrimonialitzar el concepte d’Espanya i d’intentar absorbir els altres regnes. Que al seu informe “Por la Convivencia Democrática” José Manuel García-Margallo, ministre d’afers exteriors espanyol, utilitzi les paraules de Despuig sobre el seu concepte d’Espanya, geopolític, per defensar el concepte actual d’Espanya imposat a sang i foc, l’estat espanyol unificat sota Castella, no només és risible, és també ofensiu.
Aquests últims mesos, arran de l’autorització del Parlament de Westminster d’un referèndum d’independència escocès, una de les obsessions del nacionalisme espanyol ha estat negar que Catalunya i Escòcia siguin casos comparables. Els “arguments” són en dues direccions: negar que Catalunya fos un estat i assenyalar que Escòcia va cedir la seva capacitat legislativa a Westminster, cosa que Catalunya no va poder fer perquè, és clar, no en tenia. Òbviament, tots dos punts no s’aguanten per enlloc. Quan els seus representants signaren l’Acta d’Unió amb Anglaterra l’any 1707, Escòcia, igual que Catalunya, formava part d’una unió dinàstica, en el seu cas amb la mateixa Anglaterra i amb Irlanda des de 1603, quan Jaume VI d’Escòcia esdevingué rei d’Anglaterra amb el nom de Jaume I. Aquest rei, per cert, reclamà sense èxit ser coronat rei de la Gran Bretanya, al·legant raons geografistes i proto-nacionalistes molt semblants a les argüides per Olivares anys després per urgir el rei Felip que “no se contente Vuestra Majestad con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona, sino que trabaje y piense, con consejo mudado y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia”. La historiografia anglesa, molt menys afectada i romàntica que la castellana, mai no ha negat que durant més d’un segle, Escòcia va compartir rei amb Anglaterra sense perdre la seva estatalitat, o sigui, les seves lleis i institucions. A Catalunya la situació fou semblant: la pujada al tron de Castella, d’Aragó, etc. del futur emperador Carles V l’any 1516, no va significar la desaparició de les legislacions i institucions dels diferents estats, que es van mantenir fins a començament del segle XVIII, quan mitjançant decrets reials, els “Decrets de Nova Planta”, els diferents estats foren sotmesos a les lleis de Castella, en una annexió fruit de la conquesta militar. Fins llavors, Catalunya i Castella no compartien lleis, i de fet tenien models legals oposats: la primera un model constitucionalista limitat, en què la norma era fruit del pacte entre el rei i la societat (teòricament representada per les Corts), i la segona un model absolutista, en què la norma era una concessió del rei que podia ésser retirada a discreció.
El segon argument, pel qual Escòcia tindria més legitimitat per separar-se perquè hauria cedit la seva sobirania a Westminster, frega el ridícul. Si bé es pot argumentar que la cessió dels parlamentaris escocesos fou fruit de les pressions i el suborn, i que fou una traïció al poble, el fet és que fou un acte voluntari. Catalunya va perdre les seves constitucions i drets, que el rei no podia retirar discrecionalment perquè eren fruit d’un pacte, per “derecho de conquista”, per invasió, per annexió. Assegurar que algú que ha cedit voluntàriament la sobirania té més dret a recuperar-la que algú a qui li ha estat arrabassada per la força és containtuïtiu i supremacista, si no és fruit d’una total manca de pensament racional. Allen Buchanan, acadèmic especialitzat en secessió (i que, en general, limita força els supòsits en què és aplicable), argumenta que un dels principals elements que justifiquen una secessió és la reparació d’una injustícia, bàsicament d’una annexió forçada o una invasió. En el cas concret de Catalunya, Buchanan assegura que l’annexió es produí fa massa temps (300 anys) per poder utilitzar-la com a motiu legitimador, si bé això genera molts dubtes ja que sembla comportar que si un crim és antic, deixa de ser-ho, o en altres paraules, que si aconsegueixes sortir-te amb una malifeta durant prou temps, la culpa s’esvaeix. Sigui com sigui, sembla evident que en un pla teòric, el cas català d’estatalitat escapçada és tan o més mereixedor de reparació que el cas escocès d’estatalitat cedida.
A part d’aquests dos arguments, l’historicisme espanyolista, en les seves diferents formes, més cultivades o més silvestres, en fa servir d’altres. Tanmateix, la majoria són tan pintorescos que debatre’ls extensament no sembla gaire constructiu: que si Catalunya no era un regne (era un Principat, que simplement significava “estat amb un monarca”), que si formava part del regne d’Aragó (compartia rei amb Aragó, no era “part d’Aragó”), que si des del segle XVI que es parla castellà a Catalunya (el parlaven un reduït percentatge de privilegiats, que no el tenien com a llengua materna i el feien servir per escriure, com els nobles alemanys feien servir el francès), que si el Quixot viatja a Barcelona (…), etc. Si el tarannà històric de Castella hagués estat un altre i si durant els segles XVIII i XIX no s’hagués intentat esborrar la memòria dels catalans, els dos “arguments” espanyolistes que hem refutat a dalt i la tirallonga de boutades i bestieses tot just esmentades no formarien part del debat polític. El cas és, però, que l’espanyolisme els utilitza àmpliament i amb impunitat, gràcies a la poca consideració que el públic general català té per la història i per l’actitud de molts historiadors catalans, que en comptes de veure en la seva ciència un element generador de les bondats i injustícies del present, així com una eina per bastir un futur millor, solen recloure’s en torres d’ivori des d’on fent seva la visió antipolítica del franquisme defugen tota “politització”.
En aquest article he analitzat la legitimitat històrica de la independència catalana. Si bé hi ha altres raons que doten de raonabilitat la secessió d’un país (l’opressió cultural i lingüística, l’exclusió, la vulneració d’altres drets) i que, fet i fet, una nació no necessita justificar la pròpia independència, sembla clar que la recuperació d’una estatalitat usurpada és un motiu de primer ordre per construir un estat independent.
