Canvi d’escenari, canvi de guió
Qui havia de dir fa deu anys que la situació política catalana actual podria ser possible algun dia. L’expansió i transformació del moviment independentista ha agafat unes quotes d’autèntic vertigen i això ha passat factura als partits polítics i ha obert un nou escenari en el qual tothom s’afanya, amb més o menys sort, a buscar el seu espectre ideològic amb el quan anar a pescar vots en unes eleccions que han agafat amb els pixats al ventre a més d’un.
El símbol d’aquest canvi sens dubte és CiU, qui amb una maniobra de llibre ha aconseguit fer oblidar les retallades al gruix de la població per posar el debat identitari en primera línia de debat polític. És més, les enquestes encara li són favorables tot i haver reconegut que hi haurà més ajustos pressupostaris en una entrevista en prime time a TV3. Era il·lús qui pensava que es podria arribar a la independència sense el suport de la societat catalana identificada plenament amb CiU ja des de l’època de Pujol, molt influent sobretot en els sectors interiors del territori català. I en això hi ha jugat un paper importantíssim el canvi de mentalitat independentista: ja no es tracta d’anar en contra de, sinó anar a favor de, amb una voluntat de sumar esforços de tota mena sempre present i amb una entitat vehicular, l’ANC, que des de la seva posada en marxa ha aconseguit una presència en l’escenari polític català i sobretot en la societat catalana que esdevé crucial per tot el procés.
No sabrem mai amb claredat si la maniobra de CiU ha estat simple oportunisme o realment ja hi havia una estratègia al darrere pensada per l’ocasió; sigui el que sigui no hi ha dubte que seran els principals responsables de vehicular tot el procés, ens agradi o no. El temor més present, a part de la seva sempre fluctuant posició dins l’eix ideològic entre el centre i la dreta amb sobtades sobredosis de liberalisme, és si “desenterraran” la puta i la ramoneta i pactaran amb l’estat algun acord d’última hora. Això seria per ells el principi del fi, i sembla ser que només el sector d’Unió més fidel a Duran (o sigui, gairebé tot) estan disposats a que sigui així.
Estarem d’acord en què CiU té un paper important en el procés, però no deixa de cridar l’atenció la posició dels partits que tradicionalment han defensat sempre la independència i que ara mateix transmeten la sensació de que no s’ho acaben de creure. Bé sigui perquè encara no han superat els problemes d’ego que han arrossegat sempre o perquè simplement no donen una importància substancial a les eleccions del 25N, llencen la tovallola de seguida a la hora de formar una alternativa independentista d’esquerres a CiU. És evident que el pacte entre independentistes (incloent aquí a CiU, de moment) serà clau en els moments calents de la legislatura, però les esquerres catalanes haurien de fer un esforç per plantar cara amb bones armes el dia de les eleccions. L’intent de pacte amb SI (encara que aquest partit mai s’ha identificat en l’eix ideològic) va deixar en evidència un dels dos motius abans esmentats, però això no els hauria d’exhimir de seguir sumant esforços per construir una necessària oposició independentista d’esquerres. No em crec que ajuntant llistes o furgant en les d’altres partits no trobarien personatges representatius de les idees que ajudarien a guanyar vots i a il·lusionar un sector ja de per si mateix dividit. El centre-dreta independentista ja va unit a les eleccions, perquè no l’esquerra?
A més, a falta de la confirmació oficial, tot fa pensar que les CUP presentaran candidatura pròpia el 25N. La tasca que estan realitzant a nivell local és importantíssima; a vegades amb un o dos regidors en tenen prou per treure quantitats ingents de caspa acumulada a certs ajuntaments, millorant molt la qualitat de la democràcia. Això els dóna suficient bagatge per presentar-se amb certes garanties a les eleccions catalanes, però tot i que el seu accent als problemes socials és molt més marcat que, per exemple, el d’ERC, la “pèrdua” de vots independentistes en cas de que no s’aconseguís representació podria ser important (més tenint en compte el sistema electoral català), massa important en unes eleccions en què és crucial sumar esforços.
Però a qui realment han condemnat aquestes eleccions és al PSC. Si sempre hi ha hagut pugnes internes entre catalanistes i centralistes, aquesta bombolla ha esclatat en un mar d’incoherències, falses voluntats i contradiccions dignes del pitjor culebrot televisiu que us vingui al cap. Resulta que són federalistes, fins que surt algú del PSOE que ni de fallo. Llavors, que estarien a favor d’una consulta en cas de que aquesta fos legal, fins que arriba la votació a Madrid i hi voten en contra. No sé quina és la seva estratègia clara de cara als comicis, i molt em temo que ni ells tampoc, però sembla ser que la clatellada serà històrica, més i tot que l’anterior.
Enmig, el PP espera els millors resultats de la seva història a Catalunya. Més li val, mai ho tindrà tan fàcil amb aquesta “majoria silenciosa” que diu que té al darrere. En cas de perdre vots, el descrèdit a tot el seu discurs serà important.
En resum, caldrà esperar per veure com es resolen les incògnites de cara al 25N, tot i que tal i com passen els esdeveniments actualment qualsevol dia ens podem trobar amb qualsevol història nova. Ahm! I a Espanya de moment estan en la fase de la por després d’haver passat la del descrèdit i el rebuig. Estarem atents per veure quina serà la següent.