Camí al 21D: el viatge de la CUP
per Francesc Bertran (@fbertran)
Les eleccions del 21 de desembre de 2017 seran les terceres a les quals concorrerà la CUP, després d’obtenir 3 escons al 2012 i 10 al 2015. Les enquestes situen a la formació anticapitalista amb uns 8 escons, els mateixos que el PP i a només 1 o 2 de distància dels comuns. Qui ho havia de dir, després dels almenys dos grans episodis de Pressing CUP que hi ha hagut al llarg d’aquesta legislatura. Sembla ser que el temps els ha acabat donant la raó i que, malgrat tot, continuaran tenint la clau de la governabilitat independentista.
Pressing CUP, game over
L’anomenat pressing CUP és el concepte que es va popularitzar, sobretot a través de Twitter, durant el procés intern que la formació va iniciar per valorar si donava suport a la investidura d’Artur Mas com a president de la Generalitat, després de que la coalició Junts Pel Sí no assolís l’objectiu per la qual va ser creada: obtenir majoria absoluta al parlament de Catalunya. Les maneres assembleàries van posar dels nervis a tota Catalunya, i la confiança que molts catalans i catalanes els havien fet a les urnes el 27S (esperonats per Òmnium Cultural i ANC) per exaltar el caràcter transversal de l’independentisme, va quedar tocada. La CUP va sortir-se amb la seva, i Puigdemont va ser investit després del pas(set) al costat de Mas. Sense massa temps per al rencor, la legislatura tira endavant.
El segon episodi de pressing CUP es va veure en la no aprovació dels pressupostos del 2016. L’estira i arronsa amb JxS no va fructificar, i altre cop la coalició liderada per ERC i Convergència (després PDCat) veia com, per 3 vots de diferència del consell polític de la CUP, 10 diputats/des independentistes no donaven suport a l’acció d’un govern compromès amb la independència.
Després d’això i d’altres petites tensions al llarg de la legislatura, la societat catalana mica en mica es va anar fent a la idea de què era exactament la CUP i quina era la seva manera d’actuar: amb la integritat per bandera, sempre de cara i sense renunciar a res. Tots aquests elements són molt difícils de gestionar, aplicar i fins i tot justificar en temps de calma, però cabdals quan la cosa es complica. I vaja si es va complicar…
2 fronts oberts, una única via de sortida
A mesura que l’estat espanyol augmentava la pressió verbal i judicial sobre el govern independentista i l’organització del referèndum, entre les files de Junts pel Si s’anaven sentint, ara aquí i ara allà, veus discordants amb el full de ruta inicialment pactat. La identificació de Mas com a responsable a l’ombra dels contravolants pactistes que ha anat patint el discurs d’alguns membres de JxS ha donat ales al discurs de la CUP, i més després dels fets de l’1 d’octubre.
Davant la mà duríssima d’uns i algunes mostres de flaquesa dels altres, la CUP es va mostrar sempre determinada a aplicar els resultats del referèndum, proclamar la república i no reconèixer en cap cas l’estat espanyol com a interlocutor. Només hi va haver un episodi en que van renunciar a la via unilateral: el dia 10 d’octubre, amb la proclamació i posterior suspensió de la República, la formació va fer costat al govern malgrat l’evident marxa enrere que suposava deixar sense efectes la declaració. Amb twitter sencer demanant caps i la gent aplegada als carrers bloquejada mentalment, Anna Gabriel va fer un discurs més conciliador del que s’esperava, atenent a les raons per les quals la independència havia quedat suspesa.
La cupització de la resistència
La necessitat de protesta i mobilització permanent de la societat catalana ha vist en l’ideari de la CUP una font d’inspiració, anant més enllà de les accions que els darrers anys canalitzaca l’ANC i Òmnium. “Els Carrers Seran Sempre Nostres!”, crida ara tothom, des d’anticapitalistes fins a votants de CiU de tota la vida. Les assemblees locals d’ANC i Òmnium han donat pas als CDRs, i ja no s’esperen ordres de dalt per coordinar i civilitzar les accions de protesta, sinó que la coordinació és horitzontal a tots els nivells. A més, i seguint la màxima de que tots els canvis comencen per un mateix, s’estan multiplicant les xerrades informatives sobre alternatives de consum en matèria d’energia, banca i telefonia.
Encarant les eleccions
La CUP, doncs, arriba intacta a les eleccions. La integritat amb la qual han afrontat la present legislatura és la garantia que ofereixen als votants més compromesos amb la via unilateral. Han aprofitat al màxim la seva condició de free riders, quedant alliberats de pactes feixucs i de la negociació constant que ha suposat Junts pel Sí. Poques formacions amb tan poca representació a un parlament han tingut tan poder de decisió, conseqüència directa del “cara o creu” del procés independentista.
A nivell de comunicació política i de propaganda electoral, la CUP juga a una altra lliga, que no és cap altra que la seva pròpia. El vídeo d’aquesta campanya no ha decepcionat als seus seguidors, i es caracteritza per la seva originalitat, modernitat i humor a la hora d’exposar el per què de l’acció unilateral de la sobirania. A anys llum queden els vídeos i eslògans dels altres partits, independentistes i no, que busquen convèncer als indecisos fins i tot intentant tocar la fibra sensible. En un àmbit tant rematadament carrincló com el de les campanyes electorals, s’agraeix la frescor de la dels cupaires.