Bauman, la presidència del Parlament Europeu i la política vs. el poder
per Aurora Campmany (@AuroraCampmany)
“Hi ha un divorci entre poder i política”. Ho deia Bauman i ho confirma dia a dia, i cada cop més, el panorama polític europeu. El prestigiós sociòleg polonès explicava que el poder és “la capacitat de fer coses, que es limita al que un pot fer i un altre no”, i que la política és “la capacitat de decidir quines coses s’haurien de fer i quines s’haurien d’evitar”. Que aquesta cita serveixi com a petit homenatge pocs dies després de la seva mort.
En l’estira i arronsa entre aquestes dues realitats, el poder i la política, es troba avui immers, potser més que mai, el Parlament Europeu. Just després d’arrencar el nou any van fer-se públiques les desavinences de populars i socialistes (siguin benvingudes!) a l’hora de triar un nou president del Consell, ara que Martin Schulz ha deixat el càrrec per liderar la llista socialdemòcrata en les properes eleccions alemanyes.
Fins on arriba el poder i quin espai té la política en aquesta qüestió? És difícil de dir. El Parlament Europeu ha estat dominat en les darreres legislatures per una gran coalició entre populars i socialistes que l’ha portat on és ara, a la que és possiblement una de les pitjors crisis que ha enfrontat la idea d’una Europa federal des que al 1951 el Tractat de París va iniciar aquest projecte.
Es cert que Delors va dir que la Unió Europa creix a cop de crisi, però potser ara s’està assumint més risc que mai. Malgrat tot, hi ha qui afortunadament encara s’esforça –contra el parer d’euroescèptics d’ambdós extrems- a creure en una idea que va ser el paradigma de la democràcia centrada en el benestar dels ciutadans i en la seva igualtat. L’any ha arrencat amb novetats; després de molt de temps de pactes, l’arc parlamentari s’ha enfrontat a una votació per la presidència sense una aliança prèvia. Populars i socialistes, amb només 28 escons de diferència (217 del PPE en front dels 189 del S&D) han enfrontat els seus candidats per un càrrec que han acabat decidint les forces minoritàries en favor del candidat popular, l’italià Antonio Tajani, que s’ha imposat al també italià Gianni Pitelle, l’aposta dels socialdemòcrates. Difícilment la majoria resultant lluitarà per més Europa (més política) quan l’euroescepticisme plana amb força sobre els extrems que li han donat el seu suport.
Dibuixat el panorama, tornem a allò que deia Bauman quan diferenciava poder i política. Podríem ser crèduls i pensar –tant de bo- que el grup socialista s’ha desentès del seu acord amb els populars perquè la realitat l’ha empès a fer aquest pas. Elecció rere elecció la socialdemocràcia perd pes en els països membres a favor de noves formacions sortides a banda i banda de les tradicionals: els electors se li escapen per l’esquerra, però també per la dreta; la xenofòbia troba caldo de cultiu en els més desafavorits. Podria ser que l’explicació del desacord es trobés en el reposicionament polític de la socialdemocràcia, en l´intent de reconduir el seu paper en el nou mapa polític que la crisi, econòmica i de valors, ha dissenyat per a Europa.
Tanmateix, tot apunta que, malauradament, la raó del trencament no és tan elevada. El grup dels socialistes europeus va trencar l’acord amb els populars per evitar, sense èxit, que les tres grans institucions de la Unió (la Comissió, el Consell i el Parlament) acabessin, com han acabat, sota direcció de representants del PPE, malgrat que no són majoritaris en les direccions del club d’estats que conformen la UE. Així doncs som, un cop més, davant d’una decisió empesa per la lògica del poder, per la capacitat de fer coses, amb independència del seu contingut (terreny de la política).
Aquesta capacitat de fer coses ara recau al 100% sobre els populars. D’ells i dels aliats a la seva dreta depèn el futur de la Unió i, molt possiblement, dels més de 500 milions d’europeus que un dia no molt llunyà ens vam creure representants d’una societat millor, guiada més per ambicions polítiques (què cal fer), que per ànsies de poder (què es pot fer). Aquest pot ser l’any que el pragmatisme triomfi sobre els ideals. O no.
