La gran batalla del 21-D

per Carles Ferrés (@cferres)

Aquest dijous, per quarta vegada en 7 anys, els catalans tornem a tenir el dret de decidir quin govern hem de tenir i, en conseqüència, quin rumb volem que tingui Catalunya: camí cap a un nou Estat Independent, mantenir-se tal i com està ara o buscar un encaix intermig entre ambdues posicions. Si les eleccions del 2012 es van dur a terme després de la gran manifestació del 11S i el no de Rajoy a Mas pel pacte fiscal i les del 2015 després del 9N i que havien de servir per ratificar una majoria independentista al Parlament, les d’enguany encara vénen amb una càrrega molt més polititzada i, sobretot, judicialitzada.

Abans d’entrar en matèria, permetreu que faci una cronologia des del 6/7 de setembre fins pràcticament el final de la campanya electoral, que es tradueix en més de tres mesos. Tot el que ha passat podria ser digne de guió d’una pel·lícula d’Òscar, però ja sabeu que la realitat moltes vegades supera la ficció.

• Debat i aprovació de les lleis del Referèndum i transitorietat amb atacs, contraatacs i alguns numerats més corrents a escoles d’infantil que no pas en l’espai de representació del poble. Suspensió de les lleis per part del Tribunal Constitucional.
• Entrada a diferents Departaments de la Generalitat, detenció de 14 persones implicades a l’elaboració del Referèndum de l’1O i concentració de milers de persones a la seu d’Economia durant més de 15 hores.
• Atacs informàtics i tancament de pàgines webs referents al Referèndum i contraatac de membres d’Anonymous.
• Arribada per terra i mar de milers d’agents de la Guàrdia Civil i Policia Nacional amb el Piolín com a gran estrella d’aquest capítol.
• La incautació de paperetes i material de propaganda de l’1O.
• Milers de persones defensant els llocs de votació 2 dies abans i concentracions des de les 5 del matí per impedir l’entrada dels agents policials. Arribada de les urnes des de cases de particulars, arribades anteriorment des de la Xina a França i entrades per camins i carreteres.
• Brutalitat policial per part de l’Estat per requisar paperetes i urnes amb un total de 1000 atesos al llarg de tota la jornada i la utilització de pilotes de goma prohibides a Catalunya des de fa ja alguns anys.
• Victòria del SI a les urnes amb la votació de més de 2 milions de persones.
• Proclamació de la República durant pocs segons, però suspesa per buscar acord pactat amb l’Estat.
• Manifestacions massives del bloc unionista a favor de la unitat d’Espanya i actes violents per part de grups d’ultradreta en gairebé totes les concentracions que realitzen.
• Judici i empresonament dels líders d’ANC i Òmnium pels fets del 20 de setembre i sortides al carrer per demanar l’alliberament.
• Negociacions Estat – Generalitat, que acaben amb la proclamació de la República al Parlament previ idea de convocatòria d’eleccions.
• Aprovació al Senat del 155 i aplicació per part del Govern Espanyol, cessant el govern i portant-los a la justícia.
• Convocatòria per part del govern espanyol d’eleccions a Catalunya el dijous 21 de desembre.
• Marxa del President de la Generalitat i diversos consellers a Brussel·les per internacionalitzar el procés. Es demana l’extradició per part d’Espanya, però el jutge no admet d’entrada la proposta espanyola.
• 9 membres del govern i la Mesa del Parlament són jutjats a l’Audiència Nacional i Tribunal Suprem amb coneixença de càrrecs amb poc menys de 24 hores amb un fiscal reprovat pel Congrés dels Diputats, amb decisions molt diferents. El govern entra a presó i Santi Vila, amb unes mesures cautelars diferents, surt el dia després. Una setmana més tard, la Mesa del Parlament torna al Suprem, la Presidenta del Parlament passa una nit a presó i la resta de la Mesa és alliberada amb càrrecs. Pocs dies després, els assaltants de la Blanquerna són perdonats pel TC d’entrar en presó.
• L’aprovació de PP, PSOE i C’s d’un decret per la fuga d’empreses a altres territoris de l’Estat. Bancs com LaCaixa o el Sabadell traslladen fora de Catalunya la seu fiscal, fins a un total d’unes 2000 empreses, aproximadament.
• Manifestació a Barcelona demanant alliberament dels presos polítics, amb la imatge icònica dels llums dels mòbils.
• El President i els consellers a Brussel·les tornen al jutjat per defensar-se i evitar l’extradició a Espanya.
• Des de l’anunci d’eleccions, intent per fer llista unitària per part de les forces sobiranistes, però finalment concorren per separat i fitxatges per part de totes les forces polítiques per buscar el major nombre de vots, amb un cap de llista fora del país i un altre a la presó.
• Les pràcticament constants declaracions d’Albiol, que han causat molts repercussió, principalment demanant el tancament de TV3 i reobrir-la amb ‘gent normal’ i la dura crítica de Carles Puigdemont a la UE.
• El Suprem pren declaració als consellers empresonats i decideix.
• Concert de suport als empresonats a l’Estadi Lluís Companys.
• Decisió del jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena de mantenir Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart a la presó. Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull, Dolors Bassa, Meritxell Borràs i Carles Mundó surten després de pagar-se la fiança imposada pel magistrat. A més a més, retira les ordres europees i internacionals contra Carles Puigdemont, Lluís Puig, Clara Ponsatí, Meritxell Serret i Toni Comín
• Històrica manifestació a Brussel·les amb 45000 catalans per reclamar l’alliberament dels presos i mostrar suport al president i consellers.

I ens deixem l’entrada de Julian Assange en tot l’entramat, entrevistes del govern, filtracions habituals a la premsa de decisions conegudes després, amenaces… El que dèiem, un guió que ningú podria arribar a imaginar.

Què hi ha en joc?

Doncs el futur de Catalunya dels propers anys, que no és poc. Ja heu pogut anar coneixent de la mà dels companys de Finestra d’Oportunitat cada una de les propostes dels partits, per tant, mirarem de posicionar-los en quin joc o rol poden assumir.

Doble o res pels partits del SI

Els partits sobiranistes o independentistes són possiblement els que s’hi juguen més. Ells ja van fer una aposta electoral clara les eleccions del 27-S i, malgrat han fet camí i han arribat a punts que molts mai no imaginarien que es podria arribar, no s’ha acabat de completar l’objectiu. Junts pel Si i la CUP ja varen arrencar amb la discrepància amb l’elecció de Mas com a president, que finalment es van endur els segons una victòria amb l’arribada de Carles Puigdemont a la presidència. Durant el poc menys de dos anys, les topades han estat evidents entre ambdós partits malgrat les bones cares que en general han mirat de mostrar davant les càmeres. I al mig ERC, que ha sabut engrandir la seva bossa electoral cap al centre polític, recollint bona part del vot independentista de l’antiga Convergència però també el vot catalanista del PSC, que sembla haver-se allunyat dels postulats de Maragall, o fins i tot, de Montilla.

L’oportunitat d’endur-se unes eleccions tant importants com aquesta, en una situació important, ha fet evident la voluntat dels republicans de no voler repetir la coalició amb els demòcrates, a banda que les enquestes sempre havien anat apuntant un lleuger millor resultat des de candidatures diferents que no pas una llista única. Molts republicans varen castigar al partit el 2015 per la fórmula de JxS i varen abraçar-se a la CUP, que a dia d’avui podria perdre part del suport electoral, segons algunes enqustes. Amb Junqueras a la presó, qui sap si Marta Rovira es podria convertir en la màxima institució del país en properes setmanes.

Tornant al PDeCAT, la situació de Carles Puigdemont ha fet finalment que es torni a presentar, quelcom que havia negat des de l’entrada com a president en un ja llunyà 9 de gener de 2016. Ho fa en una llista transversal –la llista del president- i en la que el PDeCAT s’hi ha llençat de braços perdent qualsevol tipus d’identitat de partit, en el que molts pensen que és l’últim flotador per parar la sagnia de vots que ha anat patint el partit en els darrers anys. De fet, la transversalitat li està apuntant un augment allunyant-se del partit i fins i tot sembla que pot estar en la pugna amb C’s i ERC.

I la CUP torna a canviar pràcticament sencera la seva representació per la seva dinàmica de partit i evitar la professionalització a la política. Tot i això, encara hi haurà alguna cara reconeguda en els llocs capdavanters i les màximes figures s’han volcat en campanya per mirar de consolidar els 10 escons. Ells tenen clar el seu objectiu final i no estan disposats a cedir ni una sola línia del seu programa. Els seus escons poden resultar clar per crear la majoria absoluta com ho van ser al 2015, i això els dóna marge per després tornar a ser punyents amb el govern que arribi, sempre i quan sigui afí.

Tot això, en un programa en el que les 3 formacions han tingut divergències també en els punts en comú. El que sembla evident es que els caldrà de nou una bona entesa en qualsevol dels escenaris que surtin post 21-D per seguir endavant el procés. A dia d’avui, ja han mostrat esquerdes o fractures entre ells pot significar perdre el que els hi ha costat tant realitzar.

El ‘bloc del 155’ surt amb tota l’artilleria

El PP, el PSC i C’s entren també amb força. El bloc unionista, o el que ara es coneix com el bloc del 155, es veu ara més que mai amb força per ser important a Catalunya, amb el recolzament des de la Moncloa per qualsevol actuació en cas que les forces del SI puguin endur-se la victòria i vulguin mirar de reeditar el que han fet el darrer any i mig.

Poc canvis en el que és el PP i Ciutadans. Amb bona sintonia al Congrés, el principal dubte vindrà donat després del 21D. Sembla evident segons les enquestes que Ciutadans i Inés Arrimadas seran els clars guanyadors d’aquest duel, reeditant possiblement com a segona força o fins i tot algunes enquestes apunten a la victòria per davant d’ERC. La formació taronja ha experimentat en cada elecció un augment exponencial a Catalunya arrossegant els vots en caiguda lliure del PSC i PP. Arrimadas i Albert Rivera han adoptat la bandera contra l’independentisme i el seu discurs està sent seguit per molts ciutadans, més enllà que part de les seves polítiques puguin ser fins i tot contraproduents per ells mateixos.

El PP, per la seva banda, amb Albiol al davant, ha radicalitzat el seu discurs per batallar tota la franja més extremista -que de fet ja la tenia- i li ha comportat perdre l’ala més esquerra de la dreta. Amb la CUP tot sembla indicar que es disputaran el darrer lloc en nombre d’escons, que a dia d’avui apunta als populars. Caldrà veure fins a quin punt el partit hegemònic a Espanya pot arribar a donar suport a Inés Arrimadas per intentar l’assalt a la Generalitat si els vots els hi ho permeten. Seria un pas enrere per Albiol, i en conseqüència per Mariano Rajoy, que C’s els hi hagi tret part de l’electorat des de la seva arribada fa poc més d’una dècada i entregar el poder a Catalunya?

El cas d’estudi sens dubte és el PSC. Com en el cas de Convergència, ha perdut progressivament en les darreres eleccions escons i vots. Diversos canvis de lideratge en els darrers anys considerats com un allunyament del gran catalanisme defensat als 90 i 00, l’intent del doble joc a Catalunya demanant serenitat però recolzant a través del PSOE les diverses iniciatives fetes des de la Moncloa contra Catalunya i la crítica constant dels seus barons al cas català els ha comportat unes conseqüències que no es resoldran amb 4 dies. En el joc polític, Miquel Iceta busca la reforma de la Constitució i una millora espectacular que faci canviar d’opinió a uns 2 milions de persones que no sembla que tinguin retorn. I ho farà de la mà de Ramon Espadaler i d’altres membres de la desapareguda Unió Democràtica, que ja ha traslladat que l’acord serà puntual només per aquestes eleccions. Sens dubte, un acord sorprenent perquè més enllà de buscar la bona sintonia Espanya – Catalunya es troben a les antípodes en pensament de caire socials i de drets. Tot i l’embolic, les enquestes apunten a una recuperació respecte al 2015 i alguns els han arribat a situar fins i tot per sobre de Ciutadans.

Els Comuns no es casen amb ningú

De fet, sembla que no es casin ni amb ells mateixos. Ho demostra el fet de la nova divisió de Podem Catalunya, amb un Albano Dante Fachín que ha acabat abraçant la celebració de l’1O davant l’oposició de l’executiva de Madrid liderada per Pablo Iglesias i ha acabat marxant, provocant també un èxode en molts dels cercles de la formació i fent campanya tant amb ERC com amb la CUP. Podemos i Catalunya en Comú, partit amb origen de Barcelona en Comú amb Ada Colau i Xavier Domènech, han unit forces de nou per ser l’espai neutre en el que no s’identifiquin ni els favorables ni els detractors del procés. Ara bé, aquesta posició també comporta que siguin titllats de independentistes o de fer el joc al 155 segons amb el prisma amb el que són observats. Els bons resultats en les dues darreres eleccions generals els fa sentir forts, quelcom que no sembla reflexar-se en les enquestes, possiblement també pel no posicionament. Domènech podria buscar l’aliança de les esquerres amb ERC, PSC i la CUP, però ja ha deixat entendre bé que no pactaria amb ells. Veurem a l’hora de la veritat.

Ni cas de les enquestes

Si una conclusió podem tenir gairebé clara és que les enquestes ens poden donar uns mapes aproximats de com quedarà l’hemicicle català, però fins el 21 a la nit amb el recompte qualsevol cosa pot passar. Hi ha enquestes que parlen de participació històrica, malgrat que el 75% dels catalans va votar fa poc més de 2 anys. Algunes cuines apuntaven que el vot no independentista podria augmentar fins 13 punts sense que el vot sobiranista tingués una baixada important, quelcom que ens podria traslladar cap a un 90% de participació o més, un fet que no passa fins i tot on el vot és obligatori. Rebaixant aquests números, si s’ha detectat que la participació podria estar rondant el 80%, unes dades absolutament històriques.

La pressió ara queda situada a les empreses que es dediquen a fer i cuinar les enquestes, que últimament no s’hi han acostat gaire. De fet, alguns mitjans no ens oferiran l’enquesta a peu d’urna a les 20 hores, fruit del no encert en altres eleccions. Enguany, amb el vot molt marcat, seria estrany que la ciutadania amagués el vot, ja que es tracta de mostrar múscul per animar a les masses. Tenim diversos escenaris: uns ens acosten on els sobiranistes podrien repetir victòria arribant a igualar els 72 diputats, d’altres els deixen a 1 o 2 escons de la majoria absoluta, el que suposaria per bloc unionista com una victòria malgrat ells tinguin a dia d’avui poc marge per formar govern.

Com deiem, el bloc unionista no sembla que hi pugui arribar per si sol, amb el que en una situació on els sobiranistes pateixin per no arribar a la majoria d’escons, Catalunya en Comú es convertiria en el partit determinant, havent-se de posicionar en un sentit o en un altre, quelcom que podria comportar la creu de part del seu electorat per properes eleccions. Un cop més el no posicionament els pot deixar en la situació de partit visagra, però facin el que facin, semblen augurats a sortir-hi perdent. Potser un pacte d’esquerres, avui totalment impensable, els faria sortir certament victoriosos.

Més enllà del procés

Uns i altres poden dir que s’han ajudat de la bandera per parlar i tapar-ho tot. Si en d’altres precampanyes hem sentit parlar de polítiques més enllà de l’eix sobiranisme-unionisme, aquí ja poc se’n parla.

La corrupció –en diversos partits-, l’atur, la pràcticament desaparició de la guardiola de les pensions, les desigualtats socials, les infraestructures, la sanitat, l’educació, els serveis socials, les obres de Sixena, la no concessió a Barcelona de l’AEM, la intromissió de les comptes de la Generalitat per part de l’Estat –amb subvencions i projectes aturats- i moltes altres qüestions han passat dins dels discursos, en cap cas principals, malgrat que en els debats recents si hi ha hagut moltes referències en aquest sentit. En els parlaments i discursos és clar que les acusacions entre uns i altres sobre tots aquests ítems són presents, però tots han acabat dins de la discussió de Catalunya independent vs Catalunya CCAA, que s’ho ha menjat literalment tot. Evidentment conèixer què ha de ser Catalunya en un futur serà clau, però tampoc cal oblidar que moltes d’aquestes qüestions no poden quedar penjades, ja que són d’importància vital.

Dijous la ciutadania està cridada a votar per decidir quin Parlament i quin govern vol, sense garantir que tinguem un resultat i un futur clar. Alea jacta est…