40 anys després: Barcelona 2032?
per Carles Ferrés (@cferres)
Lausana, a 17 d’octubre de 1986, canviaria la història de Barcelona per complet. La ciutat comtal seria declarada guanyadora per davant de París en cada una de les 3 votacions que ens van dur a terme per ser el centre el món al 1992. La bona sintonia entre les diverses administracions, a diferència del que sempre s’ha explicat de les administracions franceses, principalment entre l’Elisi i la capital gala, i el paper fonamental de Joan Antoni Samaranch com a president del COI, va catapultar a la capital catalana a ser proclamada la seu de la XXV Olimpíada.
25 anys després hem estat commemorant aquesta efemèride amb hores de televisió, un discret homenatge a Plaça Catalunya per allò que va representar i una part del piromusical del passat dilluns. De fet, va semblar que l’Ajuntament de Barcelona no tingués gaire interès en voler celebrar res i tot va quedar força descafeïnat.
La tornada dels JJOO fa temps que existeix amb la candidatura dels JJOO d’Hivern Barcelona – Pirineus i que sembla complicada d’efectuar. Aquesta seria molt benvinguda pel Pirineu perquè ajudaria a la millora d’una xarxa de comunicacions indignes com la C-17 o la línia R3 per posar exemples. Però, per altra banda, sembla que el cuquet olímpic ha tornat a aparèixer a Barcelona i la realitat és que ja ha sortit en alguns mitjans una futura i hipotètica candidatura pels JJOO de 2032, fins i tot alimentada per propi President del COI. D’una banda, el màxim mandatari en va destacar la il·lusió vista que encara té la gent d’aquells dies viscuts l’estiu del 92 i de l’altra, la bona capacitat que té Barcelona per acollir esdeveniments immensos.
Barcelona 1986-1992, la transformació
Barcelona va ser una autèntica revolució, en el que en el seu moment van ser declarats els millors de la història i amb una cerimònies mai abans vistes. Actualment, els nostàlgics parlen que encara és la millor, però l’època amb la que han conviscut Michael Phelps en la natació, Usain Bolt i Mo Farah en l’atletisme o la recent Simone Biles en gimnàstica fa difícil creure que ja puguin ser els millors, com a mínim a nivell esportiu.
També va suposar un canvi en la redistribució urbanística, afectant a gent i que, no cal amagar-ho, ha comportat molts problemes i alguns d’ells encara vigents. La remodelació del Port Olímpic amb la creació de la Vila Olímpica va ajudar a ‘fer net’ una zona industrial i amb problemes socials, que es van acabar traslladant a altres punts de la ciutat. També Barcelona va haver de créixer en comunicacions, com les pròpies Rondes, de les quals ara molts usuaris agrairien que hagués triomfat la idea de més carrils per evitar els embussos habituals.
Amb d’altres, van ser canvis majúsculs en una ciutat petita, molt desconeguda més enllà de tenir un equip de futbol molt conegut –que no s’enfadin els seguidors de l’Espanyol, però ja ens entenem-, ‘per 4 obres de Gaudí’ i que es va fer un forat al mapa.
Barcelona pot competir per tornar a ser seu olímpica?
A dia d’avui, sense cap mena de dubte, però sempre amb algunes reserves força importants i que també analitzarem. Amb la ja coneguda elecció de París 2024 i Los Angeles 2028, el vell continent té moltes opcions de poder acollir de nou la cita d’aquí a 15 anys. I els membres del COI han decantat anteriorment cites tenint en compte dates rellevants amb la que podria ser l’oportunitat ja que es complirien 40 anys des dels anteriors.
Però els projectes megalòmans sembla que ja no tenen gaire futur. Tal i com deia Sebastian Bach, president del COI els dies de la commemoració de Barcelona 92, la mentalitat dels JJOO ha de tornar a canviar. A dia d’avui, les grans transformacions en algunes seus olímpiques recents han acabat per sentenciar un model de grans construccions amb pavellons i estadis majúsculs, corrupció al marge.
El cas més recent és Rio de Janeiro, on moltes de les seus construïdes van servir pels 15 dies de competició, i des de llavors, estan abandonades, però no és l’única. Beijing 2008, Atlanta 1996, Atenes 2004 o els JJOO d’hivern de Sarajevo al 1984, aquest últim cas per culpa de la Guerra de Bòsnia, en són d’altres exemples.
Cremar diners d’aquesta manera sense cap rendibilitat posterior sembla que ha fet reaccionar al COI i no és pot descartar que les properes seus vagin cap a un model de ciutat ja preparada i que necessiti un rentat de cara. I aquí podria entrar el paper de Barcelona. Així que cal repassar quins serien els aspectes més importants a tenir en compte.
Les instal·lacions esportives, el punt més fort
Si bé hi ha instal·lacions que estan infrautilitzades, la realitat és que pràcticament no es pot dir que en moltes de les seus que van servir pels esports olímpics al 1992, ara no tinguin alguna funció o altre, malgrat no en fos inicialment la pensada.
L’Estadi Olímpic Lluís Companys segurament és l’espai que més ha costat trobar-li un ús i és evident que continua essent molt vàlid per les proves d’atletisme, però ja a dia d’avui no hi podríem celebrar les grans cerimònies per l’afluència de 56000 espectadors. Rio va donar el camí en fer-ho al Maracanà, amb el que el Camp Nou també podria acollir-ho i ja veuríem que passaria amb l’encesa del peveter.
El Palau Sant Jordi, el Camp Nou –renovat o no-, Cornellà – El Prat, Montilivi, Nou Estadi de Tarragona, el Canal Olímpic a Castelldefels, el Parc de la Seu d’Urgell, el Pavelló Olímpic de Badalona i de Granollers, el nou Palau Blaugrana, l’antic Palau d’Esports, el Velòdrom d’Horta, les Piscines Picornell, Pavellons de la Mar Bella i de la Vall d’Hebron, els pavellons de la Fira de Barcelona, el Reial Club de Polo, el Port Olímpic, instal·lacions esportives a ciutats com Terrassa són seus que es van usar a Barcelona 92 i que és evident, que amb una mà de xapa i pintura poden estar a l’alçada. I després sempre es pot acabar per recórrer a altres ciutats que segurament puguin estar encantades de col·laborar en uns JJOO. En aquest sentit, cal tenir en compte que el COI té una partida de 1500 milions d’euros per a la construcció i millora d’instal·lacions, amb el que bona part de la reestructuració no caldria ser assumida per l’organització.
L’allotjament, un maldecap
Des de Barcelona 92 fins al WMC Barcelona ha evolucionat amb totes les places d’allotjament fins a situar-se amb més de 140000 . A banda del turisme ja habitual en un mes de juliol i agost, la ciutat i les poblacions veïnes haurien de poder absorbir tots aquells que vinguessin a veure els JJOO. Evidentment aquí caldria una revolució i l’augment de les places entraria en conflicte amb les visions sobre el turisme de formacions polítiques com la CUP o l’actual cúpula de l’Ajuntament. Estem segurs que augmentar el nombre de places hoteleres faria augmentar un turisme massiu, que últimament no ha deixat de cometre temeritats i actes de poc civisme contrarestats amb d’altres actes. Però Barcelona 2032 podria servir per donar feina –provisional- i ampliar i millorar la xarxa hotelera, sense renunciar que tothom tingui un salari digne. Però és evident que seria un dels cavalls de batalla per tirar endavant la candidatura olímpica.
I a banda, caldria acollir tots els atletes. A Rio van superar la xifra dels 10500 quan Barcelona ‘només’ en va tenir 9356. Caldria la construcció d’una nova Vila Olímpica per acollir la gran majoria dels atletes, partint de la base que moltes de les estrelles estarien en els hotels de luxe de la ciutat i no pas convivint amb la resta. Caldrien fórmules imaginatives per una Barcelona amb poc marge de maniobra per la seva situació geogràfica estancada per rius, mar i muntanya.
La necessitat de millorar les infraestructures
A dia d’avui i en els propers temps, sembla que l’aposta anirà cap a la reducció del vehicle privat i la millora de les comunicacions amb l’aposta per la bicicleta i el transport públic. Una Barcelona molt sostenible pot guanyar punts davant d’altres possibles candidatures, però la feina que hi ha per davant és important. Les comunicacions amb la capital catalana són francament complicades ja en dies laborables sense grans incidències en la ciutat, doncs imaginem amb la ciutat plena de seguretat, voluntaris i esportistes movent-se per dins. I un cop arreglades i millorades, la sensibilització d’un ús primari, adequat i responsable. I no cal desenganyar-se, a dia d’avui és pràcticament impossible pensar que és poden ampliar les vies d’entrada a Barcelona.
En canvi, l’arribada per aire i mar podria estar molt assegurada, amb un port i un aeroport capdavanters al Mediterrani en arribada de passatgers.
La seguretat, una assignatura sense un futur clar
Sens dubte, un altre factor a tenir en compte. Malauradament, ja al 92 Barcelona tenia el perill que ETA entrés en escena. A dia d’avui, i amb els recents atemptats a les Rambles de Barcelona, però també anteriorment a París, Londres, Munich i altres parts d’Europa, ha quedat clar que ja no és necessita més que un vehicle privat per crear una sensació d’inseguretat i pànic absoluta. És impossible garantir la seguretat al 100%, però amb les amenaces recents costarà de veure si no hi ha, en properes cites olímpiques, col·laboracions de policies de diversos llocs del món per ajudar a la seguretat, pensant d’entrada amb la CIA i el Mossad, que ja van ajudar a Rio 2016.
Els esportistes, necessitats d’ajuda per competir
Sense entrar en la batalla política d’una possible independència de Catalunya i amb el Comitè Olímpic Català arrancant des de fa uns mesos, cal parlar dels esportistes. I esmento els catalans, però en el cas que Catalunya es mantingui dins d’Espanya, la realitat seria la mateixa. Per Barcelona 92 el Pla ADO va representar una millora important per a molts esportistes. Però a dia d’avui, i com bé es reflexionava en aquest article a l’inici del JJOO de Rio, està caducat.
Molts dels principals esportistes s’han buscat la vida més enllà, han aconseguit finançament privat o han de compaginar la feina esportiva amb la laboral per poder viure i tenir uns ingressos amb els que poder competir. És evident que per aconseguir rendiment també són necessaris diners i fer apostes valentes. I moltes vegades apostes no segures i diners es repelen entre ells, més en un país on el talent ha hagut d’emigrar per guanyar-se les garrofes.
Hi ha hagut països que amb menor inversió, han acabat aconseguint millors resultats. No és problema d’esportistes, és un problema de la distribució de diners des de les elits.
Els diners són el gran mal
És sense cap mena de dubte, el problema i la solució per fer uns JJOO. Barcelona, Catalunya i Espanya no han passat durant molts anys pel millor moment econòmic i a dia d’avui, on estem encara sortint d’una situació nefasta si ens posem a parlar de realitzar uns JJOO, amb els diners que es necessiten, potser no és la millor de les idees. Amb la bonança de la primera part de la dècada passada i ja amb la crisis econòmica, Madrid ho va intentar sense èxit fins a 3 vegades deixant unes despeses de 8000 milions d’euros. Què es podia haver fet amb tots aquests diners?
Ara mateix parlem a 15 anys vista i a uns 8 anys de l’elecció dels JJOO de 2032, amb el que evidentment hi ha marge per treballar en aquest projecte i valorar la viabilitat econòmica de tot plegat. És evident que Barcelona 92 va servir per posar la ciutat al mapa del món i no ha parat de créixer des d’aquell moment, amb grans oportunitats però també amb moltes desigualtats. Si es tira endavant aquest nou projecte, caldrà veure si ens arrisquem a trobar-nos amb situacions semblants.
L’ampli suport ciutadà
Bach ho destacava: “la gent va deixar constància del record que guarda de Barcelona ’92” i molts encara ploren quan veuen la imatge de Cobi volant pel cel de Barcelona acomidant-se després d’aquells dies viscuts a la ciutat. En general, si es preguntés de la voluntat de tenir-ne uns altres, una gran majoria diria que si, però evidentment un gruix important ràpidament entraria a les qüestions de fons repassades anteriorment, fent segurament èmfasi als diners a invertir i la pròpia seguretat.
La creació del voluntari olímpic va néixer aquí i Barcelona, i per alçar-ho de mides, a Catalunya sempre s’ ha demostrat en les causes bones i no tan bones l’afany de participar i col·laborar.
Madrid, un possible rival?
Ni molt menys està tampoc plantejada fermament aquesta opció, però després de la tercera derrota alguns mitjans van parlar de la bona possibilitat de poder-ho tornar a intentar pel 2032, aprofitant aquests 40 anys, com ja ho van intentar pels 20 al 2012. Els antecedents no li acompanyen en cap moment, però en una lluita dins del Comitè Olímpic Olímpic Espanyol entre Madrid i Barcelona, penso que pràcticament tindria les de perdre la capital catalana –no cal entrar en gaires detalls-. Si ho analitzéssim des de la vessant del COI, les tornes podrien canviar i de forma extraordinària.
Un projecte il·lusionant però amb deures importants
Amb tot això, el que es pot veure i anar concloent és que Barcelona pot resultar una ciutat fantàstica per a poder realitzar de nou uns JJOO. En el cas de tirar endavant la candidatura, evidentment caldrà demostrar que es tenen les coses clares, ben treballades, planificades i amb la major de les il·lusions, determinant per uns membres del COI força inflexibles. I si amb tot, després de tota la batalla, el 2032 Barcelona acabés sent elegida per segona vegada com a seu olímpica, poc marge de dubte que institucions i bona part de la població posarien tot de la seva part perquè es tornés a tenir un gran record mirant de minimitzar els ‘mals’ del passat. El més important de tot, seria no fer el ridícul amb frases com “relaxing cup of café con leche in Playa Mayor”.