Apologia del terrorisme: l’opinió castigada
per Lídia Ramos (@LIDIA93v)
Li diuen delicte d’apologia del terrorisme, però és d’opinió. Li diuen delicte de pertinença a grup terrorista, però en la pràctica és una condemna per suport ideològic.
El Codi Penal condemna aquests delictes per mitjà de la legislació antiterrorista que s’ha anat aprovant. És la mostra que qualsevol delicte relacionat amb el terrorisme, a Espanya, s’ha construït al voltant d’ETA. En molts casos es tracta de delictes ja tipificats, però a què es vol donar un contingut especial pel fet de dirigir-se contra “enemics” de l’Estat, cosa que l’habilita a imposar condemnes severes. En alguns casos podem arribar a l’absurditat de trobar delictes de poca gravetat que, pel fet de dur l’etiqueta de “terrorisme”, a la pràctica, generen greus conseqüències a nivell penal.
Si a la gravetat dels fets, objectivables, se li afegeix un judici de valor del contingut reprovable de determinada opinió o ideologia en nom de la qual es diu actuar, estem davant d’un Dret Penal d’amics i enemics. Contra l’enemic tot s’hi val? Sembla que sí: a nivell processal ja podem trobar actuacions diferenciades pels delictes relacionats amb el terrorisme. En aquests casos, sigui quin sigui el delicte, es permet a la policia i al CNI la intercepció de comunicacions sense autorització judicial prèvia. Allò que generalment és una excepció es converteix en norma si es tracta de terrorisme.
Hi ha nombrosos casos de problemes d’ordre públic que han acabat sent condemnats sota l’etiqueta de “terrorisme etarra”. Em refereixo particularment al fenomen “Kale Borroka”. L’equiparació d’un grup vinculat sovint amb desordres públics a les ciutats amb el terrorisme implica tractar els condemnats com a terroristes. Sembla evident que no és el mateix trencar mobiliari urbà que cometre delictes contra les persones, però l’etiqueta de “terrorisme” s’ha emprat de forma massa estesa i de manera massa ideològica, per part de determinada ideologia que considera els desordres públics més greus pel simple fet que els provoqui la “Kale Borroka”. L’equiparació de la “Kale Borroka” amb una banda terrorista, amb ETA, fa que se’ls apliqui el mateix càstig. Veiem, doncs, que la necessitat abstracta de determinats sectors ideològics de condemnar amb duresa i de manera “exemplar” uns altres grups determinats genera problemes a nivell de drets fonamentals.
En aquest sentit el cas Parot, el conegut cas que va dur a l’aplicació extensiva de la Doctrina Parot, resulta interessant. La sentència en qüestió condemnava per segona vegada Henri Parot per pertinença a ETA des de la presó. Podem considerar d’entrada que la versemblança de la possibilitat de controlar una banda armada des de la presó és discutible, però el més important de la sentència és que en comptes de tractar moviments materials i objectius, es parlava de la ideologia del processat, o de “su fuero interno”, en paraules de l’Audiència Nacional. La prova determinant de culpabilitat va resultar ser una carta escrita que no va arribar a sortir del centre penitenciari. Independentment que ja no existís risc material d’activitat delictiva d’ETA, la societat no estava preparada per la sortida d’etarres de la presó.
És acceptable que hi hagi condemnes més severes per delictes de terrorisme en aquells casos en els quals hi hagi hagut un risc real per a la integritat de les persones, però la utilització del terrorisme de manera tan oberta porta a castigar conductes que en cap cas suposen una alteració de la pau pública per mitjà de la violència i a través de vies no democràtiques. La provocació de terror col·lectiu és una de les característiques intuïtivament lligades al terrorisme.
Darrere de la tipificació de tot delicte hi ha algun dret que es pot veure vulnerat i que cal, per tant, protegir mitjançant una prohibició amb conseqüències sobre les persones. En el cas del delicte d’apologia del terrorisme, què és el que es protegeix si no l’honor de les víctimes del terrorisme? Quina integritat s’ha vulnerat quan es deixa constància de la pròpia opinió? Pot una opinió vinculada al “terrorisme” significar una vulneració amb caràcter general a l’honor de les víctimes? Sembla que en aquest cas es presumeix la perillositat de les persones que han llençat determinades opinions a l’esfera pública. El que tenim és que una ideologia que hauria de ser enfrontada de manera política es deixa en mans de la branca més severa del nostre sistema legal, el Dret Penal, per causa de la manca de voluntat d’afrontar la diversitat i pluralitat.
Si amb el delicte d’apologia del terrorisme es protegeix la societat de determinades opinions, l’Estat tracta les persones d’éssers indefensos incapaços de fer un judici de valor. Així, per diferenciar certes opinions d’altres, i anomenar-les “terrorisme”, cal la presumpció de perillositat contra “qui mostra un cert acord amb actuacions comeses per terroristes.”.
Per què parlo de l’“enemic”? El que ens ha portat fins aquí és la idea que contra l’enemic, sigui terrorista o no ho sigui, tot s’hi val. Així, l’Estat té una excusa enganyosa d’evitar el diàleg amb els que tenen opinions que “molesten”. Què és la tolerància zero sinó una forma de dir que no sabem fer altra cosa que prohibir i fugir del diàleg? Davant la radicalitat d’uns, si l’Estat respon amb radicalitat, l’Estat reconeix el seu propi fracàs a nivell democràtic.
El delicte d’apologia del terrorisme és l’anticipació de l’Estat a la possible col·laboració amb grup terrorista. En altres paraules, significa considerar que aprovar determinada opinió en abstracte implica actuar d’acord amb aquella opinió.
Avui dia, el discurs del que és políticament correcte porta a reprimir el pensament en un moment en el qual el diàleg hauria d’estar obert. No caldria considerar terrorisme només allò que constituís una amenaça real? Quina justificació pren aquest control sobre idearis etarres?
Si per l’Audiència Nacional la mostra d’afinitat i suport ideològic als objectius defensats per l’esquerra abertzale ha estat sovint objecte de càstig, no és tan clar en el cas del genocidi nazi. De fet a Espanya justificar l’holocaust és delictiu mentre que negar-lo no ho és. On és el límit? El que val per castigar alguns no val per altres?
Fou tot un èxit el reconeixement de la llibertat d’expressió, però som en un punt en què la gestió de la convivència pacífica ha portat l’Estat a cometre reaccions contràries als principis democràtics. La contrapartida a reaccionar amb duresa davant l’opinió reprovable per uns, i potser no tant per altres, és victimisme, ràbia i intransigència. Si condemnem l’opinió d’uns obrim la porta al fet que restringeixin la llibertat, amb les conseqüències polítiques que això comporta. Enlloc de modular la tolerància cap a la diferència, la defensa cega de la llibertat d’expressió fa perdre el sentit i apostar per respostes partidistes, com ha succeït amb ETA.
La utilització partidista d’ETA i el seu terrorisme a Espanya ha permès treure de circulació persones amb idees que no interessa que entrin en debat. I és la fórmula que s’utilitzarà en l’actualitat. El tractament de l’esquerra abertzale és l’exemple gràfic de l’elaboració de normes autònomes contra l’enemic, i servirà per castigar altres formes de “terrorisme”.
