En Benet diu adéu. Una renúncia històrica
per Víctor Sole (@sule25)
Dilluns 11 de Febrer 2013, cap al migdia, les agències de notícies anunciaven, estupefactes, la renúncia del papa Benet XVI al pontificat. El món canvia, o ha canviat moltíssim des de que vam entrar al segle XXI de l’era cristiana, i sembla que en Joseph Aloisius Ratzinger ( de 85 anys, Bisbe de Roma des del 19 d’Abril de 2005) vol posar-hi el seu gra de sorra. El càrrec de Pontífex Màxim (Pontifex Maximus) és semblant al d’un rei, té connotacions històriques polítiques molt rellevants, doncs és també Cap d’Estat i de Govern de l’Estat del Vaticà, petit estat sobirà que tanca dins dels seus murs un Arxiu Secret espectacular –per la seva antigor i bellesa–, i una banca que no ha fet mai net del tot. El papa Ratzinger va anunciar la seva dimissió/abdicació/renúncia durant la lectura en llatí (recordem que aquesta llengua morta és la oficial del Vaticà, juntament amb l’italià) del seu discurs en honor del Consistori organitzat per a la canonització dels Beats Màrtirs d’Otranto (800 habitants d’Otranto, ciutat a la regió meridional italiana de la Puglia, assassinats al 1480 pels turcs perquè s’havien negat a convertir-se a l’Islam després de que la ciutat caigués després d’un llarg assetjament).
Renuncia perquè, afirmà al discurs, “després d’haver examinat davant de Déu reiteradament la meva consciència, he arribat a la certesa que, per la meva edat avançada, no tinc forces per exercir adequadament el ministeri” de Sant Pere. “En el món d’avui, subjecte a ràpides transformacions i sacsejat per qüestions de gran relleu per a la vida de la fe, per governar la banca de Sant Pere i anunciar l’Evangeli cal també el vigor tant del cos com de l’esperit, un vigor que en els últims mesos ha disminuït de tal manera que he de reconèixer la meva incapacitat per exercir bé el ministeri”. En els darrers mesos, des de 2011, a Itàlia, sobretot a Roma, els rumors apuntaven al lent però continu cansament degut a la senilitat del papa intel•lectual, com se l’ha anomenat, diferenciant-lo de l’esportista Joan Pau II (el polonès Karol Wojtyla, papa entre 1978 i 2005, beat des de 2011). Si Wojtyla “va manar” durant 25 anys, confiant en la lluita contra el comunisme ateu i la restauració de la religió, posant-se de vegades en mans de l’Opus Dei, i morint després d’una llarga agonia que el presentava al món com a un home dèbil, en Ratzinger prefereix fer un pas endarrere i vigilar la seva successió. Seria ell, i no el Camarlenc, qui presideixi el Conclau que escollirà el nou hereu de Sant Pere, qui va portar la Paraula de Déu a la capital imperial després de la mort de Crist.
La oficina del Bisbe de Roma, el càrrec religiós més important i més elevat dins de l’Església Catòlica Apostòlica Romana, jeràrquica com poques, és també una oficina hereva dels antics emperadors romans, els quals ostentaven el títol religiós de Pontifex Maximus o Summus Pontifex, el “cap” de la religió politeista. En l’antiga Roma, un pontifex era un arquitecte de ponts; el pontifex apropava el món dels mortals al món dels déus i viceversa, i el pontifex maximus era el cap dels pontífexs. Quan l’emperador Constatí I va imposar el cristianisme com a religió de l’imperi, va dividir també el càrrec religiós del temporal (polític), que es quedaria en mans de l’emperador. Des d’aleshores, passant per la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident, l’Edat Mitjana, el Renaixement, el Barroc, la Il•lustració, el Romanticisme, les Avantguardes del segle XX, fins els nostres dies, el Papa de Roma ha estat considerat –i és considerat– una mena de rei, d’emperador, salvant totes les distàncies polítiques que la Història l’hi ha imposat. La litúrgia que se segueix té reminiscències de l’antiga Roma, segons alguns experts vaticanistes.
En la història de l’Església són cinc els pontífexs que han abdicat per pròpia voluntat: Clement I –el quart pontífex, entre 88 i 97 dC–, el papa Poncià I (que renuncià al 235 després de ser escollit el 230), Benet IX –qui abdicà al 1045 després d’accedir al ministeri papal al 1033–, Celestí V (qui va renunciar al 1294 després de quatre mesos com a Papa) i Gregori XII al 1415. Des de Gregori XII, des del segle XV, cap papa havia abdicat, tots havien mort al llit papal, de grans, per culpa de la malaltia, o perquè van ser enverinats. El 2013, degut a la ingravescentem aetatem de Joseph Ratzinger, Papa Benedictus Decimus Sextus, el papa dels barrets, hi haurà un nou papa a la Primavera.
La decisió no ha estat improvisada –al discurs es parla de mesos de meditació– i segurament el cercle més proper a Joseph Ratzinger la coneixia abans de que el pontífex la fes pública. Després d’haver fet un acostament al món islàmic, d’haver intentat rentar la Banca Vaticana –amb èxit moderat si som optimistes–, d’haver viscut la lenta desqualificació de l’Església per culpa del seu tradicionalisme ortodox i els escàndols pedòfils a Irlanda i Estats Units, i del robatori de nens a Espanya durant el franquisme, més altres tants escàndols que han posat en entredit la crisi de fe i de vocació catòliques, d’haver volgut fer una prova de postmodernitat obrint el compte a Twitter @Pontifex, en Benet XVI prefereix fer un pas endarrere i assentar un nou precedent. Un precedent que pot ésser una gota d’aigua dins de la pluja de la Història o un exemple per a futurs Bisbes de Roma; perquè un precedent al segle XXI té una força que al segle XV era inaudita. Ha plogut moltíssim, però el rocós món vaticà es manté estable. Un papa ha dimitit cinc segles després de que ho fes el darrer; ha abdicat al Segle XXI, i la seva decisió l’ha coneguda el món sencer pocs minuts després gràcies a les noves tecnologies de la comunicació i la informació. El papa, l’Església, el Vaticà, són castells del rigor i de l’antiguitat que perdura al món dels avions militars teledirigits, dels nous drets civils dels homosexuals, de la nova cultura occidental. La religió, com tota creença o moviment, té les seves corrents i famílies ideològiques. Hi ha catòlics ortodoxos i reformadors; n’hi ha que demanen un retorn al tradicionalisme més rigorós, n’hi ha que prefereixen una moderació i una renovació, fins i tot derogant el vot de la castedat. Benet XVI diu adéu de viu, marxarà el Dijous 28 de Febrer 2013, vuit anys després d’haver pres possessió del seu Alt Ministeri. Durant les setmanes següents controlarà el Conclau que elegirà el nou Pontífex. Serà un europeu? Tornarà a seure al tron de Sant Pere un cardenal italià? O veurem per primer cop un papa sud-americà, asiàtic o africà? Serà l’Església Catòlica capaç de fer front a les cada cop més ràpides novetats del globus Terra? ¿Què farà en Joseph Aloisius Ratzinger un cop s’hagi escollit el seu successor, mantenir-se com a una veu influent del món catòlic o apartar-se de la vida terrenal per acostar-se a Déu mitjançant la meditació tranquil•la?
Víctor Solé Ferioli
Per llegir l’article en PDF clica aquí
