Apocalipsi econòmica l’any 13
per @silviofalcon
Diuen els supersticiosos que el 13 porta mala sort. O, potser, només ho diuen els cristians. 13 eren els comensals de l‘Últim Sopar, 13 és el capítol de l’Apocalipsi que parla de l’AntiCrist i 13 són els esperits malignes de la Càbala. Es diu, a més, que també és el nombre preferit dels aquelarres. Hi ha carrers on mai trobareu el numero 13. Al tarot el numero 13 significa mort. A tot això hem de sumar els dies de la mala sort, que són els Divendres o Dimarts 13.
Jo sóc bastant escèptic al voltant d’aquests assumptes. Tot i això, l’any 13 serà aquell on es decideixi cap a on evoluciona la denominada crisi econòmica. La guerra que lliuren la política i els mercats sembla decantar-se pel costat dels especuladors, després dels intents fallits dels reformistes (des d’Hollande passant per la “refundació del capitalisme” de Sarkozy, de la que mai més es va conèixer més). Les polítiques neoliberals que dinamitaren el control dels Estats sobre els mercats financers han quedat desacreditades. Podem dir que la crisi financera posa contra les cordes les relacions entre la política i els mercats vigents des de l’època de Thatcher i Reagan (i el predomini intel·lectual a l’economia de Friedman, Hayek i els seus deixebles). El model de desregulació financera, que dibuixava un creixement econòmic expansiu i constant (incert, ja que l’augment del PIB als països occidentals va ser menor que durant la post-guerra mundial) va quedar desacreditat. Amb ell, el model de privatitzacions com a garantia d’eficiència i eficàcia de l’activitat econòmica, a més de gran part de la denominada nova gestió pública, són posades en qüestió. Els economistes crítics, per un altra banda, passen a rebre l’aclamació del públic especialitzat (Nobel inclòs) però no es posen d’acord en un nou model. El que està clar: no hi ha un creixement econòmic garantit amb les normes actuals i els mercats estan pressionats per tal de marcar l’agenda i imposar “disciplina” a les polítiques públiques.
La solució és per tant clara: és necessari un canvi de paradigma. Partint de la base de que remuntar aquesta situació serà feina d’anys, potser més enllà d’un lustre (en particular la recomposició del mercat de treball a l’Estat espanyol) el canvi és necessari. D’aquesta manera, es poden aportar diverses solucions de manera teòrica.
– La presa de control públic dels sectors estratègics. L’autogestió dels recursos naturals està convertint-se en un gran pilar de la política econòmica dels governs de l’Amèrica Llatina com ara Bolívia, Argentina, Veneçuela o Equador. El control públic d’aquests sectors (energia, en aquest cas) pot ser una alternativa per estabilitzar l’economia i crear llocs de feina qualificats al marge dels interessos d’empreses transnacionals (convertides a dia d’avui en reguladores d’un sistema energètic caòtic, com és l’elèctric a Espanya).
– Una reformulació de la política monetària. Els governs sempre han tingut la capacitat d’utilitzar la política monetària com a element bàsic per a la seva política econòmica. La constitució d’una Unió Econòmica i Monetària (UEM) dirigida per un Banc Central teòricament “independent” (BCE) i sense una política econòmica comuna està essent desastrosa per a la resolució de la crisi econòmica. La transformació de l’Eurozona és inevitable: la integració econòmica total o la seva dissolució ordenada són les dues opcions més plausibles.
– Una regulació global pels mercats financers. És inacceptable que no existeixin unes normes de joc per qui, amb els diners dels estalviadors i petits inversionistes, treballen amb productes financers complexos en 3 mercats diferents (Europa, Àsia i Amèrica) durant les 24 hores del dia, tot aprofitant-se dels grans avenços de les tecnologies de la informació i de la comunicació.
– Banca Pública. Dotar d’un instrument de crèdit públic a les petites i mitjanes empreses és necessari per poder sostenir socialment el conjunt de creadors de feina més gran que existeix, per exemple, a Catalunya. Però aquest instrument no s’hauria de circumscriure al crèdit, també hauria d’exercir garantia del petit estalvi i constituir projectes d’àmbit social que, fins ara, desenvolupaven les caixes d’estalvi.
– Reforma Fiscal. Garantir la progressivitat real dels sistemes fiscals blinda el volum d’ingressos de l’Estat i el fa més fort i menys dependent davant l’especulació sobre el seu deute als mercats secundaris, sense necessitat d’aplicar la tan aclamada i neoliberal austeritat Merkeliana, fruit de la “disciplina” dels mercats als que abans feia referència.
En conclusió, s’està acabant de forma traumàtica un cicle econòmic del capitalisme amb una crisi antisocial i devastadora. Demostrats els grans desequilibris del sistema actual, el canvi de paradigma (progressiu o radical) és imminent i necessari; només ens queda per saber qui guanyarà el pols entre els interessos dels mercats financers (al servei només de si mateixos) i la Política. Arriba l’apocalipsi (la fi) del sistema actual i està per veure si podem capgirar la situació o, per no voler caldo, ens en donaran dues tasses.
Silvio Falcón Rodríguez
Per llegir l’article en PDF clica aquí
